Quan despertes d’un somni

Quan despertes d’un somni i t’adones que t’estaves equivocant i que, a més, t’ho podies haver imaginat et sents descol•locat. De fet, durant tota la temporada hem anat rebent missatges evidents de que la cosa no funcionava. Els optimistes, però, parlàvem de reaccionar en els moments importants, parlàvem del retorn dels cracs... En definitiva, donàvem crèdit a un equip que, fins ara, se’l mereixia. Ahir, però, aquest discurs es va esvair del tot. Ni partits clau, ni nits europees, ni jugadors que donen la cara en els moments decisius. Tot era fruit d’un optimisme lògic però que s’ha revelat subjectiu, no tenia cap base lògica. Parlàvem d’un fe cega en un equip que ha naufragat durant tota la temporada davant els nostres ulls. Es va perdre a Mònaco, a Madrid, a Londres amb el Chelsea, al Japó, a Montjuïc, a València i amb el Saragossa. Partit important, menys a casa amb el Sevilla, derrota segura. I arribava el Liverpool. Un equip interessant, ben treballat, dur i lluitador però poc més. Tenia les coses clares i ens va superar per complert. No ens queda ni l’opció de llançar crítiques indiscriminades contra un sistema ultradefensiu perquè la passivitat del Barça i el saber fer de l’equip de Benítez ens deixarien en evidència. I el Barça que? Doncs va ser un desert com en d’altres partits. Mal treball tàctic, o inexistent, mala gestió de l’avantatge al marcador, mala forma física, nul•la capacitat de reacció, poques alternatives ofensives, inseguretat defensiva i tantes i tantes coses que m’ocuparien tot l’article. Pel que fa als noms propis, doncs Ronaldinho en la seva línia de joc vergonyós, Saviola que fa honor a tots els que l’aplaudien a rabiar fa quatre dies, Belletti que t’assegura algun error garrafal cada partit, Motta desesperant i titular de forma inexplicable, Xavi desaparegut com tantes vegades, Messi sense fons físic, Márquez sent una ombra del central que era i Valdés que ens falla quan era un dels únics valors segurs que teníem. Els canvis no van aportar res i Rijkaard segueix en la línia de desplomar-se davant de tots els entrenadors que li plantegen un partit mínimament seriós. Els únics que van salvar la dignitat van ser Deco, lluitador i golejador, Zambrotta amb una passada de gol i demostrant la seva força per la banda i Puyol, tapant els errors dels altres i deixant tot el que té sobre el camp.

El panorama que tenim davant és per estar preocupats. És difícil modificar una situació que ve de lluny en 15 dies. De fet, serà després de la tornada a Anfield quan haguem de fer una reflexió. Llavors haurem perdut, perquè no, la Copa, la Champions i veurem en quina situació ens trobem a la Lliga. És una cosa que pot passar i cal que, sense dramatitzat, ens hi anem mentalitzant. No veig, avui sí, cap raó objectiva per ser optimistes a curt termini. No cal llançar la tovallola però el crèdit s’ha esgotat. A partir d’ara veurem com es recondueix la nau. Només ens queda la fe, per qui la tingui, i el desig de que tot es recondueixi. Només ens queden, tristament, raons subjectives.

El Microscopi
No sé, ni m’importa, com és possible que tants aficionats del Liverpool estiguessin ocupant els seients de socis del Barça. Que no animem té disculpa però que cedim el lloc a un aficionat de l’equip rival per guanyar quatre duros és per llogar-hi cadires. Tenim el que ens mereixem.

El Telescopi
El gran Inter de la ratxa de 16 victòries consecutives no va poder amb el València. Què els valencianistes són un bon equip no en tinc dubtes però que la ratxa de l’Inter s’ha d’agafar amb pinces em sembla evident. Guanyar al Livorno, al Messina, a l’Empoli... no sembla massa difícil. Se’ls tornarà a escapar la Champions?

La Frase
Enric Banyeres al ‘Tu diràs’: “D’aquí a 15 dies estarem ‘Los Miercoles al Sol’ “.