27 sept 2007

Torna el Barça que volem (BAR 4-1 SAR)

Qui ens havia de dir que en un partit entre setmana, en un horari intempestiu i quasi criminal, amb els primers freds de la tardor i contra un rival dur, havíem de recuperar aquell Barça que tantes alegries ens va donar i que ara ens fa somiar en un futur prometedor. Coses del futbol! Aquest és el Barça que volem: lluitador, solidari, agressiu, precís, inspirat... i amb ganes de divertir-se i de divertir-nos a tots plegats.

Durant la primera part, el Barça es va mostrar com un cicló capaç d’arrasar a qualsevol que li plantés cara. Conduïts per un Messi extraordinari, l’equip va recuperar la majoria d’aquelles essències que tantes vegades li hem reclamat: pressió, velocitat de pilota, desbordar al marcador, moure’s sense pilota... Quan es treballa bé i es dóna marge a que aflori la molta qualitat que té l’equip només és qüestió de mirar i gaudir. És un espectacle veure a un equip que ataca i ataca sense parar, que pressiona un cop a perdut la pilota, que provoca còrners, que torna boig als defenses rivals, que en cada jugada s’acosta al gol... Una exhibició de futbol. 4 a 1 al descans, amb un públic entregat, i la sensació d’haver vist una màquina perfecte de fer futbol que ens quedava massa lluny en el record. Les raons del canvi? Ufff... la matèria primera hi és – també hi era quan les coses no rutllaven -, partim d’un bloc defensiu consistent, hem consolidat posicions clau, hem repetit equip – un factor al que no se li dóna importància, però que ajuda a lligar mecanismes - , ens sustentem en la força i en les condicions que ens aporta el Camp Nou, hem vist néixer un autèntic líder com Messi, Iniesta s’està destapant com el gran jugador que molts defensaven, Rijkaard se’l veu més despert i valent, l’entorn ha apretat el suficient com per fer despertar a un grup massa acomodat i intocable... No sé, suposo que aquestes raons i d’altres que se m’escapen estan convertint al Barça en l’equip que tots desitgem.

La segona part ja va ser una altra història. De fet, vam tornar a l’essència del Barça imponent de Rijkarrd que resolia el partit durant els primers 45 minuts i després controlava i esperava el final de partit. Dit i fet. Els blaugranes van baixar una marxa i el Saragossa es va aplicar, sobretot augmentat la duresa, per tal de no marxar del Camp Nou amb una golejada d’escàndol. Al final, només em queda una petita queixa per no haver gaudit de més minuts de Bojan i de Giovani. Sabem com és Rijkaard i no el canviarem, però amb el partit resolt era el moment de treure als nous valors del planter i augment les revolucions de l’equip. Ens queixem per vici!!

Superats els tres partits a casa, ens queda la revàlida de guanyar a domicili. Dissabte toca el Llevant, cuer de Primera. Sens dubte, és un bon moment per anar esborrant un dels grans handicaps de l’equip.

Foto: as.com

19 sept 2007

Aire (BAR 3-0 OLY)

Al Barça li feia falta una victòria contundent per allunyar els fantasmes i el nerviosisme que s’anava apoderant de tots plegats. I quina millor manera de fer-ho? Doncs en el debut a la Champions i contra el teòric rival directe per aconseguir el primer lloc del grup. Ara bé, res d’eufòries. L’equip ha estat més entonat i a destacat, com ho havia fet durant els darrers partits, la seguretat i la fermesa defensiva. En aquest aspecte, és difícil que un equip amb recursos no creï cap mena de perill, com ha passat avui amb l’Olympique - més fluix del que la majoria pensàvem -, i això ajuda a reforçar el paper d’homes com Abidal, Touré i Milito, fitxatges d’aquesta temporada, que s’estan destapant com a bàsics en l’esquema defensiu de l’equip de Rijkaard.

En l’aspecte ofensiu, s’han apreciat millores puntuals a remolc, bàsicament, de la presència vital i desequilibrant de Leo Messi i en l’aparició en el tram final d’un Iniesta que demana a crits la seva presència a l’equip titular. A més, s’han viscut moments de més mobilitat i de major velocitat combinats, això sí, amb d’altres d’espessor i de tornada al joc lent i pla que tan enfada a la parròquia. D’altra banda, en la cistella de coses que cal millorar hi segueixen ben presents la pressió i la falta de velocitat, personificada en Ronaldinho – canviat davant la seva incapacitat per aportar aspectes positius a l’equip – i en Henry, que limiten la capacitat de l’equip als contraatacs o a l’hora de superar al defensor corresponent.


La barreja de tot plegat ens ha deixat un 3 a 0 contundent que dóna aire a l’equip i que ens fa encarar amb garanties la primera fase de la Champions. I ara, el Sevilla... Futbol de qualitat i amb una exigència màxima sota el paraigües que, de moment, ens garanteix el fet de jugar els partits al Camp Nou.

Foto: marca.com

17 sept 2007

No només falla l’actitud (OSA 0-0 BAR)

Un partit més i tot segueix igual… de malament. Ja fa dies que esperem que l’equip doni un cop de timó a un joc estancat i a una actitud passiva i indolent, però no sembla que això hagi de passar d’immediat, com per art de màgia. Les claus del fracàs? Són les mateixes que hem comentat dies i dies i que, suposadament, tots teníem assumides i treballàvem per eradicar-les. Tot i això, avui m’agradaria anar més enllà. Habitualment, les raons que s’usen per criticar a l’equip són les referents a l’actitud i al poc treball realitzat. Acceptant i donant total validesa a aquests plantejaments, començo a percebre que els problemes van derivant cap al terreny de joc on, tot i tenir una aparent constel·lació d’estrelles, s’aprecien certs problemes a nivell tàctic i de plantejament que ja són més que preocupants.

El Barça el veig un equip previsible, lent, sense mobilitat, sense idees, sense capacitat per desbordar, sense gol... A més, tothom sap com juga i quins recursos té per fer mal al contrari. Mai canviem res, tots els moviments dels jugadors són coneguts, els canvis no modifiquen res i, el pitjor de tot, ,tots els entrenadors saben com aturar a aquest Barça. Cal modificar aspectes del joc i cal fer-ho ràpid. Potser s’ha de canviar la tàctica, potser cal canviar la posició d’alguns jugadors, potser cal treballar l’estratègia, potser cal introduir variants ofensives o potser s’ha de fer tot plegat. El que no podem fer és precisament el que està passant: excuses variades, falta de frescor, l’equip rival ha defensat bé... res de res. Calen solucions i sobren els recursos per trobar-les.

Bé, del partit en concret encara no n’he dit res... i què voleu que us digui? I el pitjor de tot és que aquesta setmana comença el futbol de veritat. Que tinguem sort!!

Foto: marca.com

12 sept 2007

Trencar l’ordre establert

Quan la depressió futbolística començava a apoderar-se de mi – seleccions + Copa Catalunya de tercera fila – ha aparegut el president Laporta amb unes declaracions molt dures que pretenen posar en dubte l’ordre establert en el que es refereix al futbol de seleccions. Ja era hora! Alguns diuen que això de revelar-se serveix de poc i que tots els clubs s’han de posar d’acord però, que voleu que us digui, m’agrada que sigui el Barça el club que prengui la iniciativa i, a més, d’una forma tan enèrgica i contundent. I és que, més enllà del que alguns pensem sobre les seleccions, la realitat que afecta al Barça és més que sagnant ja que, mentre hem hagut de disputar la Copa Catalunya sota mínims i els entrenaments són en família, tenim als nostres jugadors escampats pel món per tal de satisfer les ànsies recaudatòries de les respectives seleccions.

A dia d'avui, Messi i Milito – que ja ha jugat més amb la selecció que amb el Barça – són a Austràlia on han disputat un amistós que, tot i jugar-se dimarts, sembla que els obligarà a tornaran divendres; Ronaldinho, Márquez i Dos Santos juguen un amistós als Estats Units; Gudjohnsen sembla que debutarà avanç amb Islàndia que amb el Barça; Touré va jugar fa dies però encara no se’l ha vist per ‘Can Barça’; Henry s’ha quedat a la concentració de la selecció francesa tot i estar sancionat. Aquest són els casos més flagrants, però la resta de jugadors els tenim disputant interminables fases de classificació que ens deparen partits tan interessant com l’Espanya – Letònia o l’Islàndia – Irlanda del Nord, pur espectacle. En definitiva, el que paga, i molt bé, és el que menys drets té. És el que hi ha, de moment.

Foto: elgatofelino.wordpress.com

3 sept 2007

Victòria amb massa ajudes (BAR 3-1 ATH)

El partit contra l’Athlètic és d’aquells en que pots guanyar amb molta facilitat, però en que acabés patint en excés i havent de sentir, amb raó, que les ajudes arbitrals t’han facilitat molt les coses. El Barça ha sortit al camp amb ganes d’esborrar la mala imatge oferta en el debut a Santander i en la primera part, s’han vist detalls del millor Barça amb una pressió interessant i amb un joc ràpid i dinàmic, amb l’interessant variant de Ronaldinho com a mitja punta, que han posat als bascos contra les cordes. El bon joc de l’equip, amb repetides pujades per la banda dels laterals, s’ha concretat amb un espectacular gol de falta de Ronadinho. Després, el conjunt blaugrana ha seguit forçant la màquina fins que un penal inexistent ha permès al propi Ronaldinho col·locar el 2-0 al marcador. Bons 45 minuts de l’equip de Rijkaard amb un mig del camp més consistent – bona feina de Deco – i amb una davantera més fresca i atrevida.

A la segona part, hem vist la part fosca d’aquest equip ple d’estrelles: s’ha afluixat el ritme i, en aquests casos, qualsevol equip et posa problemes. L’Athlètic, un equip fluix de veritat, ha anat creixent a costa del joc lent i mancat de profunditat del Barça. Quan especules, per molt que el rival tingui pocs arguments ofensius, sempre pot arribar una pilota penjada, un embolic i gol. A patir, quan el partit tenia un clar color blaugrana. Bé, el patiment ha estat curt gràcies a l’error garrafal i escandalós – s’ha de dir quan et va en contra, però també quan és a favor – de l’àrbitre al donar validesa al presumpte gol de Touré. D’aquí al final, amb els dos equips amb 10 jugadors, poc més que l’esperat debut d’un Giovani en forma i descarat que ja ha deixat detalls del bon jugador que farà gaudir al Camp Nou.

En resum, un Barça de dos cares amb detalls positius al principi i amb dubtes a la segona part. És evident que cal anar creixent i ser més eficaços per tal d’anar dissipant dubtes i no haver de reconèixer que ens han donat una empenta decisiva per acabar guanyant el partit.

I ara, 15 dies sense futbol. Bé, amb futbol de seleccions que, pel fet, em sembla que és el mateix.

Foto: elmundodeportivo.es

30 ago 2007

Champions, Gamper i una mala notícia

L’actualitat mana i, per tant, cal analitzar el grup que ens ha tocat a la Champions: Lió, Stuttgart i Glasgow Rangers, un grup complicat. La meva teoria sobre la Champions diu que una primera fase sense complicacions és bàsica per a poder firmar una gran actuació en la principal competició continental. La Champions és molt dura i gastar massa energies al principi – com vam fer l’any passat – t’acaba perjudicant. No sóc un gran expert en futbol internacional, però tots coneixem el Lió que, tot i haver començat malament la temporada, porta sis lligues consecutives i espera donar un cop d’autoritat a nivell aeurpoeu; l’Stuttgart és el vigent campió de la lliga alemanya i, com l’any passat ho va fer el Werder Bremen, ens pot complicar molt la vida; el Rangers era un dels rivals més durs del 4 pot, bàsicament per la força que té com a local i pel seu joc directe i l’esperit de lluita que solen demostrar. En definitiva, un grup dur i a la vegada atractiu en el que cal quedar primers i estalviar el màxim possible d’energies.

El Gamper d’ahir va resultar un estrany còctel de sensacions entre els homenatges, el partit, els gols mig celebrats, un públic diferent i entregat, un rival que va venir de passeig... El Gamper sempre és sinònim d’il·lusió, però ahir tot plegat es va veure deslluït per la trista mort de Puerta. Vist el que vam veure, potser s’hauria d’haver suspès tot plegat i ens haguéssim estalviat aquest sentiment de voler amagar l’alegria, de no celebrar els gols, de no fer declaracions després del partit... Del partit, contra un Inter més que lamentable, en podem extreure alguns detalls com les bones maneres de Touré, l’excel·lent estat de forma de Giovani, la progressiva millora d’Henry o la bona actitud i el que va aportar un Deco més centrat.

I una mala notícia, la greu lesió d’Eto’o. Al camerunès l’està perseguint la mala sort i, quan anava oblidat la lesió de l’any passat, haurà d’estar uns dos mesos de baixa. Una baixa sensible i un cop moral pel jugador africà. Pel que fa a l’equip, sembla que la seva baixa no hauria de ser tan perjudicial com ho va ser la temporada passada. De moment, i és l’únic aspecte que se’n pot treure en positiu, s’acabarà la comèdia dels ‘Quatre Fantàstics’ i similars. T’esperem aviat, sort!

Foto: elmundodeportivo.es

27 ago 2007

Sense novetats al front

La vida a ‘Can Barça’ segueix igual i això és sinònim de problemes. Després de l’empata a Santander em queda la sensació de que l’arbre no s’ha mogut prou i que, per tant, segueixen penjats molts dels problemes que ens va conduir al fracàs més absolut. En el futbol d’avui ja no es guanya caminant. El Barça ha optat pel camí de madurar els partits a l’espera d’una genialitat que sovint no arriba. Els mals de l’equip? Els mateixos de la temporada passada: circulació lenta, jugadors estàtics, pilota al peu, joc pla, incapacitat per sorprendre... però, per sobre de tot, i veig la covardia de l’entrenador. L’alineació esperada, els canvis que molts vaticinàvem, jugadors en posicions on no funcionen per salvar els equilibris de la plantilla, una disposició tàctica més que coneguda pels rivals... Sense novetats al front.

Més enllà del partit, que tots sabem com va anar, em motiva més reflexionar sobre què cal fer per aturar aquest cercle viciós. A diferència de l’any passat, estic veient com la reacció de la premsa ha estat més dura. La temporada passada, amb tota aquella història del crèdit, l’equip va anar morint mentre nosaltres ho veiem impassibles. Ara, amb l’impacte sobre l’ambient i l’afició que sol tenir la veu dels periodistes, es pot anar crear un ambient més crític que ajudi a reconduir la situació. Ara bé, al meu entendre, la solució segueix estant a les mans de l’entrenador i de la seva capacitat per modificar unes estructures i una manera de funcionar sense sentit. Cal valentia, ser arriscat, buscar allò que ens faci diferents. De fet, la il·lusió artificial creada a la pretemporada - ens hem conformat amb l’aparició d’un suposat codi intern i amb la paraula i el compromís dels jugadors - no s’adiu amb el sentiment de canviar-ho pràcticament tot que teníem al final de la temporada passada. Hem començat de nou, però tot segueix igual, massa igual.

Foto: marca.com