La llibreta de Txiki: què fer amb els cracs

El missatge oficial ens indica que cap dels cracs de l’equip abandonaran el club. Ens ho podem creure o no, el temps dirà, però, en tot cas, ens queda l’opció de discrepar a l’hora de pensar que hi ha comportaments que encara es poden reconduir. Si tots els cracs es queden ho entendré i es podrà enfocar com un vot de confiança a uns jugadors que ens han aportat molt però la meva visió és molt més critica:

Ronaldinho: Ha encarnat, com ho feia quan es guanyava, el prototip de jugador pasota i acomodat que tant mal ha fet al club. Ha mostrat un estat de forma lamentable, una actitud molt criticable i, el més preocupant, ha semblat que ja està de tornada de tot. Suposem que es quedarà i que, mentre el seu germà segueix demanant una vergonyosa renovació, els barcelonistes el seguirem adorant com a una autèntica divinitat. Jo el traspassaria.

Eto’o: Amb les seves virtuts i els seus defectes, el camerunès és un jugador amb la tan comentada ‘gana’ que ho deixa tot al camp i que, estigui encertat o no, sempre et dóna alguna cosa més. Serà difícil que els mitjans contraris el deixin tranquil i que ell no salti a la primera però encara li queden coses per oferir-nos i jo aposto per ell.

Deco: La seva aportació va ser clau per convertir-nos en un equip guanyador però sospito que el millor Deco ja no tornarà. A més, és un home amb una gran força dins el vestidor i amb la seva marxa s’haurien de trencar alguns vicis que s’han generat al seu entorn. El seu futur hauria d’estar fora del club.

Márquez: Un autèntic crac vingut a menys que, tot i això, veig aprofitable. Cal exigir-li molt més per tal de retrobar al millor Márquez. Menys viatges, més entrenar i menys lesions sospitoses que no es curen fins que no cal jugar amb la selecció. Té el meu vot de confiança però el seguirem amb lupa.

Messi: Significa el present i el futur del club. Una joia formada al planter amb un sostre infinit. Evidentment, una peça imprescindible per el Barça de la temporada vinent. No vull imaginar-me que el mètode Rijkaard - deixo fora al més dèbil - el pugui perjudicar.

La llibreta de Txiki: els transferibles

Tots tenim un secretari tècnic a dins i, per tant, crec que és el moment de fer una repassada als jugadors que, segons el meu criteri, són perfectament transferibles. Dit això, em sembla molt bé que primer es fitxi i després es busqui sortida als futbolistes pertinents. Així, ens evitem els nervis i els dubtes sobre la planificació i tenim més temps i paciència per “enganyar” a algun club per tal de rebre una compensació econòmica d’algun dels traspassos.

Repassem la llista de transferibles i els meus motius:

Belletti: Era fora abans de la final de París i la seva aportació positiva a l’equip durant la temporada ha estat inexistent.

Motta: L’eterna promesa a la que s’ha acabat el crèdit.

Gudjohnsen: Jugador més que mediocre, excessivament lent i poc aprofitable de cara a la temporada vinent.

Giuly: Era un bon suplent fins que es va acomodar.

Gio: Jugador regular i discret que ha volgut acabar la seva carrera al seu país.

Edmilson: És un jugador vàlid i treballador però els seus problemes físics i un rendiment en clar descens el fan transferible. No crec que ningú el vulgui lesionat.

Sylvinho: Ha passat de ser un bon recanvi a no entrar a les convocatòries. No li veig cap mena de recorregut a l’equip tot i que la marxa de Gio el pot salvar en l’últim moment.

Ezquerro: No crec que sigui tant dolent com el pintem però és evident que al Barça no hi té lloc.

Saviola: Ja és fora i es tanca, d’aquesta manera, una trajectòria nefasta al club que ha generat, a més, una sèrie de conflictes enormes entorn a la figura d’un jugador més que mediocre.

Jorquera: No fa nosa a ningú, a mi tampoc, però no vull pensar el que passaria si Valdés es lesiones avanç d’un partit decisiu. Un porter de clar segon nivell que no significa cap mena de competència.

Oleguer: És un jugador que, al meu entendre, no té el nivell mínim per jugar al Barça. Es quedarà i és un bon complement. Esperem que torni l’Oleguer seriós i regular.

Thuram: Viu de la seva llegenda i no s’adapta al perfil de central que el Barça necessita. Esperem que l’any vinent, amb una preparació física millor, pugui resoldre situacions puntuals.

Demà: la llibreta de Txiki: què fer amb els cracs.

Bona pinta

Hem estat uns dies analitzant els mals del passat, ens hem estat flagel·lant i hem estat del dol però ara ja toca mirar cap al futur. El Barça està aplicant una política de fets consumats amb rapidesa i, al meu entendre, seguint un criteri molt encertat. Molts dubtàvem de la capacitat d’alguns dels nostres tècnics i directius per treballar bé i ràpid però em sembla evident que hi havia planificació i que es vol treballar amb serietat sense entrar en serials pesats i interminables. Així, Henry i Touré són els primers jugadors que venen a reforçar la plantilla.

De Thierry Henry no en puc descobrir res que no sabeu. El francès és un jugador de primer nivell, amb una qualitat superior i, tot i la seva edat i trajectòria, amb ganes de formar part d’un equip guanyador. Els crítics amb el fitxatge, que també n’hi ha, parlen de l’edat, del preu o de l’estat físic. Home, no creieu que són els mateixos que estarien cremant el club si veiessin que Henry fitxa, per exemple, pel Real Madrid? No tenim remei! Benvinguts, esperem, a l’aparició de la competència i a la tria d’aquell jugador que estigui més en forma.

De Touré no explicaré el que no en sé, cosa que molts d’altres fan, però si que vull explicar-vos que fa un temps, quan jugava a l’Olympiakos, vaig veure un partit de Champions i em va cridar l’atenció un jugador alt, fort, que era contundent i que, a la vegada, tenia una enorme qualitat per treure la pilota jugada amb criteri. Sí senyors, el jugador era Touré i, des d’aquell moment, va passar a aquell racó on hi guardó els bons jugadors que crec que mai arribaran a jugar amb el Barça. Per sort, amb el de Costa d’Ivori em vaig equivocar. Ús sorprendrà! Paraula de Savi.

Com veieu el blog ha canviat d’aspecte. Això respon a les ganes de millorar, d’actualitzar amb més freqüència i de ser, de tant en tant, més dinàmic i divertit amb entrades més concretes, amb vídeos... La parada no s’agafa vacances d’estiu!!

Els 7 pecats capitals

Ja hem perdut la Lliga, bé, ja fa dies que hem anat assumint que el que escriu aquests guions tan recargolats no pensava donar-nos una alegria sobre la campana. Ara és l’hora d’analitzar i de criticar tot el que ha passat però, sobretot, és el moment de resoldre els problemes que ens han conduït al fracàs més absolut. És el moment de prendre decisions i d’optar pel camí encertat. Queda a les nostres mans que aquesta temporada hagi estat un dolorós accident o que signifiqui l’inici d’un nou cicle perdedor.

Aquests són, al meu entendre, els 7 punts clau que expliquen la caiguda d’un equip que estava dissenyat per a guanyar-ho tot i que ha firmat una temporada dramàtica. Les exposo avui però ho podia haver fet ahir, abans d’ahir o fa una setmana. La meva por és que els que han de prendre decisions encara hagin de fer aquesta reflexió. Espero equivocar-me.

- No saber pair l’èxit: Hem mort d’èxit perquè hem primat les gires, els actes promocionals, la idea del ‘més que un club’, l’Unicef, la NASA... al futbol i a la humilitat i perquè no hem sabut parar la divinització dels jugadors, les renovacions a discreció, la marxa enrere en baixes que ja estaven signades... Hem viscut en un món de colors quan, en algunes ocasions, cal ser impopular i fer que tothom toqui de peus a terra.


- Masses expectatives: Els títols s’han de sumar i, per tant, no podem dir al principi de temporada que guanyarem 7 títols perquè, a partir d’aquell moment, l’únic que pots fer és restar. Aquí tots hi hem contribuït, jo el primer. La premsa, l’afició... tots presumíem del que havia de ser una temporada històrica. Pensàvem en els objectius i no en com aconseguir-los.


- Prepotència: Érem uns nous rics i en fèiem gala. Nosaltres guanyàvem i fèiem un futbol espectacular. Sortíem al camp i només era qüestió d’esperar perquè ja arribarien els gols. Sempre el nostre rival era inferior. Quantes vegades he sentit: “Aquest partit el guanyarem amb la gorra”, “aquesta Lliga la guanyarem ni que no vulguem”... Vam desprestigiar el Mundial de Club perquè l’hem degut guanyar tantes vegades i, a més, nostres aspirem a coses millors i no a una espècie de torneig d’estiu. Fins i tot, en els darrers temps, hem estat incapaços de lluitar a totes per la Lliga, de fer campanyes, de criticar al rival... perquè nosaltres som un club senyor que no es pot rebaixar d’aquesta manera. Per no parlar de la humiliació i la mofa a la que vam sotmetre al Madrid perquè, suposadament, no ens arribava ni a la sola de la sabata i tenia un club de fireta comparat amb el nostre.


- Rijkaard, nefast: Hem sap greu dir-ho però Frank Rijkaard ha firmat una temporada desastrosa a tots nivells. Ha tingut problemes amb la gestió del vestidor, ha mostrat una incapacitat tàctica infinita, no ha treballat els rivals, no ha sabut fer canvis, ha fet alineacions on ha hagut d’encabir a jugadors més pel nom que pel rendiment... A més, l’he vist molt desendollat, passiu, sense lideratge, despistat...

- Sense direcció: El club ha estat sense capità durant molt de temps. Ningú parlava, ningú donava explicacions creïbles, ara estàvem tancat un contracte a Mèxic, ara érem a Egipte, el filial baixa i el directiu responsable no hi és, els jugadors no són professionals i no se’ls para els peus... Ningú ha aturat la desintegració de l’equip mentre nosaltres estàvem perduts i il·luminats pels èxits que, si no es treballa, són efímers.

- La deixadesa dels jugadors: Als jugadors se’ls ha donat màniga ampla i ells l’han anat estirant fins que s’ha trencat. Saltar-se entrenaments, lesions que apareixien per sorpresa, recuperacions que s’allargaven sense motiu, jugadors en un estat de forma pèssim, autocrítica inexistent... Cal dir, però, que la falta de serietat i d’una direcció ferma és un camp abonat perquè els jugadors es lliurin a la bona vida. Hem construït una nova generació de galàctics que ara cal reconvertir, missió complicada, en jugadors compromesos.

- El polvorí del vestidor: Molts diuen que les declaracions d’Eto’o a Vilafranca van trencar el vestidor. D’altres, com jo, pensem que el que va esmicolar el vestidor van ser els fets que van desembocar en les seves declaracions. Criticant les formes, hem sembla que la denuncia de que hi havia qui no estava implicat i qui tapava la deixadesa d’alguns és la clau del desastre futur.

Ara veig que 7 idees per explicar la caiguda als inferns del Barça són poques però ens queden dies per reflexionar.

El final més cruel per a una temporada desastrosa

Hem perdut la Lliga perquè ens ho hem merescut. Hem lapidat una avantatge i un crèdit immensos i hem volgut recuperar el terreny perdut quan ja era massa tard. Tot això ja fa temps que ho estic dient, tot i que he patit i m’ho he cregut com el que més, però el final de la història ha estat massa tràgic. És excessiu que es produeixin dos gols que et perjudiquen quan ja s’acaba el temps, quan ja no pots reaccionar... Són aquells gols que et deixen fred, sense resposta. No es podia haver escrit un guió més cruel, un guió que girés la truita per complert quan ja acariciàvem la glòria, un guió que deia que el Barça no seria capaç d’aprofitar l’anhelada pèrdua de punts del Madrid. Molts es donaran cops de cap contra la paret maleint la sort d’uns i la desgràcia dels altres però la història només atorgarà la glòria al campió i aquest serà el Madrid. Serà el Madrid perquè, segurament, s’ho ha cregut més, perquè ha estat més humil i perquè ha tingut més fortuna que nosaltres. La història ens diu que el Madrid necessita molt poc per guanyar un títol i, una altra vegada, aquesta premissa s’ha complert. El Madrid de Capello, el de la pudor d’alcohol al vestidor, el del nefast president... ha pogut amb el Barça galàctic que s’havia de menjar el món i que ha demostrat que sense treball ni compromís no es pot arribar a bon port.

Del Barça ja tindrem temps de parlant-ne. Totes les expectatives i il·lusions amb les que partíem s’han anat diluint i el desgavell i la desunió ens han passat factura. Tot i que tenia l’esperança de fer una revolució amb el títol sota el braç, s’haurà de fer sense ell. Aquí s’acaba un cicle i és el final de moltes persones que ens han donat molt i que ens hem estimat molt però que ara ens tocarà acomiadar. Ara és el moment de refer-nos i de treballar molt i bé perquè la il·lusió esborri de la nostra memòria la desgraciada nit del dissabte 9 de juny de 2007. Visca el Barça!

Foto: marca.com

Remar en contra direcció

S’acosta la jornada decisiva per a decidir el campió d’aquesta Lliga i estem vivint, curiosament, tot allò que no s’hauria de fer si es vol ajudar a l’equip. Als mitjans només veig noms de jugadors, enquestes de si un es queda o l’altre marxa, polèmiques sense sentit... i el que ja ha fet vessar el got de la meva paciència: una portada amb un dels nostres jugadors més importants, si no el que més, vestit amb la samarreta d’un altre equip mentre se li obre la porta perquè marxi. Increïble! Jo no vull que aquí es munti l’esperpèntica modalitat de Madrid: que si final de Champions, que si el Madrid ‘toca’ a un titular del Barça, que si Beckham és el nou Déu del futbol, que si Capello es pot quedar... No vull que m’expliquin una realitat virtual, tot i que envejo la seva capacitat per unir-se i per oblidar tot el què ha passat, però tampoc puc acceptar uns atacs tan fora de lloc com els que estic contemplant. Ja entenc que els mitjans tenen una posició i que els agraden més uns que els altres però l’obsessió malaltissa d’alguns només ens perjudica. A més, aquests que disparen a discreció són els que després s’omplen la boca explicant que són barcelonistes, que ajuden quan fa falta... i, per acabar-ho d’arrodonir, també s’apunten al carro del bon periodisme, de què el que expliquen és la realitat, que una cosa és l’opinió i una altra la informació...

Què hi farem! Som com som i ens perd aquest afany de destruir tot allò que no ens agrada. No voldria pensar que hi ha qui ja firmaria perdre la Lliga a canvi de que les seves obsessions es poguessin resoldre en positiu. Som uns mestres en remar en contra direcció.

Foto: noticiasbet.es