Detalls (II): Hearts – Barça

El rival, el Hearts escocès, es va mostrar molt motivat i amb ganes de posar problemes al conjunt de Frank Rijkaard, especialment a la primera part. Així, tot i algunes veus que reclamen rivals més febles, em sembla positiu que ens comencem a enfrontar amb equips que volen fer el partit de la temporada, una situació que s’anirà repetint.

Bojan segueix enamorant. Els que el coneixíem una mica no estem tan sorpresos, però sembla que la seva projecció ens farà quedar curts. Esperem, jo ho espero, que no hagi d’anar amb la selecció sub-17, una categoria que ja sembla més que superada.

Henry té una gran virtut: controla, mira i xuta. Res de perdre el temps amb passades i més passades amb les que sembla que volem entrar amb la pilota a la porteria. Esperem que no s’acabi contagiant.

El Barça, un equip que sol enfrontar-se a defensen molt tancades, necessitat d’uns laterals amb capacitat per obrir el camp amb les seves pujades. De moment, sembla que els jugadors que formaran en aquesta demarcació comencen a funcionar.

Seguim amb l’etern problema en el joc aèria: cada centrada és un perill. Aquest any, amb les incorporacions de jugadors alts, semblava que el problema s’aniria resolent, però sembla que ens costarà més del previst. Més treball i coordinació!!

En alguns moments, amb totes les disculpes possibles i reals, el Barça em va recordar a l’equip de l’any passat amb un joc lent, sense mobilitat, volent fer jugades massa boniques...

Foto: elmundodeportivo.es

Breu resum del Hearts - Barça:

Detalls (I): Dundee – Barça

Comencem amb l’habitual 4-3-3 sense masses variacions. De moment, el canvi de sistema tàctic ens queda lluny.

Touré té planta, força i juga fàcil. La posició de pivot defensiu requereix moltes qualitat però no hi pot faltar la de saber jugar a un o dos tocs sense complicar-se la vida en excés.

Iniesta sembla que puja posicions com a candidat a ocupar una plaça en el mig del camp.

Deco es va mostrar excessivament nerviós i precipitat.

Bojan i Dos Santos es van integrant a la primera plantilla i van demostrar, un cop més, que els sobra qualitat i que poden aportar aire fresc a l’equip.

Els laterals que es presumeixen titulars, Zambrotta i Abidal, van apuntar bons detalls. Els falta un punt, com a tots, però poc a poc.

Sembla que algun dels descartats anirà tenint minuts. És una opció per posar-los a l’aparador però limita la participació dels joves del filial.

Cada partit que juga Jorquera tinc més por que a Valdés li passi alguna cosa a les portes d’un partit decisiu.

Thuram i Oleguer van mostrar algunes de les carències que els han de portar a tenir un paper secundari en el Barça de l’any vinent.

Rijkaard es va mostrar actiu i amb ganes de corregir i d’anar perfilant els detalls.

Foto: elmundodeportivo.es

Tips del Milan

Ronaldinho, Eto’o, Deco, Motta, Edmilson… tots són jugadors del Barça però també els uneix una altra circumstància: s’ha parlat que el Milan els volia fitxar. El Milan s’ha convertit, amb total mereixement, en un dels equips més antipàtics dels futbol europeu. La seva ombra ha rodejat l’entorn blaugrana durant molts i molts mesos amb intoxicacions constants. Declaracions de Berlusconi, de Galliani o d’Ancellotti han anat omplint la informació esportiva amb amenaces, ofertes, contradiccions, rendicions... Tot un teatre més que desagradable. A la impertinència dels dirigents italians s’ha unit, una altra vegada, la necessitat de polemitzar que tenen els mitjans propis i la fam de sang i ‘merder’ que tenen a Madrid. Tot plegat, ens ha conduït a una esquizofrènia constant amb ofertes estrastosfèriques, amb desmentits dels jugadors i, el més divertit, amb un interès rotatori cap a un gran nombre de jugadors de la plantilla de Rijkaard.

Dit això, em molesta la constant presència del Milan en el nostre dia a dia i la capacitat per usar el seu suposat interès per desestabilitzar però, sobretot, m’irrita la nul·la concreció que han demostrat per fer front a una operació real. Senyors... si els interessa Eto’o, ens fan una gran oferta; si els interessa Motta, doncs el mateix; si Ronaldinho no està en venta, ens abonen íntegrament la clàusula... Prou parlar. O actuen o es retiren. Ja n’estem tips del Milan.

Foto: lionelmessi.org

Els beneficis de la competència

Un dels mals que més ha afectat al club durant el darrer any ha estat el relaxament d’uns jugadors que no veien perillar el seu lloc. Aquest fet, no només rebaixava la tensió dels cracs sinó que anava apagant les ganes dels habituals suplents. El remei era evident: fitxatges de qualitat que posessin en dubte l’ordre establert. És més, la idea anava més enllà i es buscava l’entrada d’aire fresc, de noves idees, d'altres mentalitats... El problema es va detectar, les solucions han anat arribant i les conseqüències ja es comencen a notar: Ronaldinho renuncia a la Copa Amèrica, Márquez no juga la final de consolació del torneig, Messi sembla que escurçarà les vacances, Touré i Henry ja s’entrenen... Els beneficis de la competència ja comencen a funcionar. Potser són petits detalls, qui sap, però van ser precisament els molts detalls negatius els que ens van anar abocant cap al fracàs més absolut.

M’agrada percebre que a ‘Can Barça’ es vol imposar una realitat marcada per la competència. Veurem com encaixa aquest brot de professionalitat i de ganes de treballar dins d’un grup acomodat i massa acostumat a la llibertat més absoluta. Rijkaard ha de ser l’home clau d’aquesta reconversió: només tres al davant, canvis en relació a l’estat de forma, rotacions únicament quan siguin justificades... Em sembla que la paraula ‘competència’ serà una de les més recorrent al llarg de la temporada.

Foto: elmundodeportivo.es

La mentalitat dels descartats

Ara que ja estem immersos, suposadament, en l’'Operació Sortida' de jugadors, m’assalten una sèrie de preguntes – mai les he aconseguit resoldre – sobre el pensament d’aquells que saben que el seu cicle al club s’ha acabat. Al Barça li costa molt col·locar als jugadors que desitja traspassar – em remeto a la bona argumentació de Txiki sobre el tema – però els meus dubtes es traslladen a la banda dels jugadors. És evident que els jugadors tenen un contracte firmat i el volen defensar al màxim. Dit això, hi ha situacions en què els danys esportius poden ser tan elevats que el tema econòmic hauria de passar en un segon pla.

Parlo, per exemple, de Maxi López que ha perdut l’opció d’anar a un club de prestigi com l’Sporting de Lisboa per petits problemes fiscals que li retallaven el sou. Perd el tren d’un bon equip que estava interessant en ell a canvi de què? Guanyarà una mica més i acabarà al Barça jugant els partits de la Copa Catalunya o en un equip de segona fila on passarà sense pena ni glòria.

Parlo també de Saviola, paradigma actual del jugador que pensa més en els diners que en la vessant esportiva, que es va voler quedar al club sabent que jugaria molt pocs minuts i que hipotecaria el seu futur futbolístic – no ha estat seleccionat per la Copa Amèrica – i ara se’n va al Madrid, regal per als il·lusos que l’aplaudien sense motiu, a cobrar força i a ser, si no canvien molt les coses, un suplent habitual.

Ara també em ve al cap Gudjohnsen que, suposadament, té diverses ofertes d’Anglaterra i es vol quedar i triomfar al Barça. Espero que la seva decisió es basi en premisses econòmiques perquè si es creu el que diu té un seriós problema.

A nivell històric, Dani García és, sense discussió, el jugador més representatiu d’aquesta espècie. Prometia molt però va haver de decidir entre el futbol i els diners; ara deu ser molt ric però la seva trajectòria en el món del futbol va acabar resultant penosa.

Motta, Giuly, Belletti, Ezquerro... han de decidir: diners o futbol?

Foto: mediotiempo.com

Pirates a la vista

Anaven passant els dies, s’anaven tancant les noves incorporacions i ja semblava que aquest any no ens veuríem involucrats en disputes per jugadors, que no hauríem de competir amb d'altres clubs, que no ens barallaríem amb representants curiosos – per no dir un altre qualificatiu que també acaba per osos – que no hauríem de viure tot el dia pendents d’informacions contradictòries... Finalment, però, no hem pogut escapar d’aquest cercle viciós que cada estiu amenaça en visitar-nos. Així, ja estem vivint, amb el fitxatge del central pel mig, situacions més que curioses: el representant de Milito ve a Barcelona i diu que mai ha parlat amb ningú del Barça i que marxa a Madrid – sembla que ja està negociant i que no va marxar a Madrid – el Saragossa diu que tampoc sap res del Barça però que espera, Milito, suposadament, està boig per vestir de blaugrana, Chivu era a punt de fitxar pel Madrid i ara ja no es veu tan clar, alguns mitjans apunten que el Barça ho té tot controlat i que només s’ha de decidir per un dels dos... Ja hi tornem a ser! La pirateria futbolística torna a fer acta de presència a ‘Can Barça’.

Abans pensava diferent però, des de fa uns anys, em cansen molt aquests culebrots interminables en què el que avui és blanc demà és negre, on avui t’il·lusiones per un i demà et sembla millor l’altre, on tothom opina i on tots diuen mitges veritats i miren pel seu propi benefici. D’aquí en endavant us explicaré el que faré: tranquil·litat i ja en parlarem el dia de la presentació. És això o tornar-se boig!

Foto: sport.es

Que juguin els 4 cracs?

Poc a poc anem deixant enrere els records de la passada temporada i ens tornem a il·lusionar amb els nous fitxatges i amb els nous projectes. És bo mirar endavant però sense oblidar el passat. Així, tothom parla de treball, de serietat, d’orde, de competència... Perfecte. Ara bé, a la mínima, ja comencen a aparèixer veus que reclamen la presència dels quatre cracs a la zona ofensiva. És a dir, descompensem l’equip, optem per la versió més galàctica possible, eliminem la competència i produïm, a la llarga, un desordre tàctic que només ens pot conduir al fracàs més absolut.

Sobre el paper és molt bonic parlar dels cracs, de la màgia, de la millor davantera d’Europa... Ara bé, només cal veure i analitzar els equips punters del continent – Milan, Chelsea, Madrid, Liverpool... – i reconèixer que molts juguen amb només un davanter i, a molt estirar, amb dos. A més, tenen un mig camp molt poblat i d’enorme contundència. Anar a contracorrent és molt complicat. Els cracs i les excel·lents plantilles, com s’ha demostrat aquesta temporada, no són garantia de res.

A més, l’any passat ja vam haver de llegir i de suportar massa vegades l’opció ruïnosa dels ‘tres petits’ i ara ens volen colar un altre gol amb els ‘quatre fantàstics’. N’haurem après?

Dit això, el que més em preocupa no és que els diaris o les ràdios ens vulguin vendre l’opció dels quatre cracs; el que em preocupa de veritat és que coneixent el tarannà del nostre entrenador, a no ser que aquest estiu s’hagi impregnat d’un nou caràcter, em temo que pot contemplar aquesta opció. De fet, durant tota la temporada ha demostrat una incapacitat total per decidir més enllà d’asseure, si mai s’atrevia a fer-ho, a l’opció més dèbil.

Veurem què passa però no podem tancar els ulls a la realitat del futbol actual i optar per un model molt vistós però gens efectiu. En seguirem parlant.

Foto: lavozdeasturias.es