La vida a ‘Can Barça’ segueix igual i això és sinònim de problemes. Després de l’empata a Santander em queda la sensació de que l’arbre no s’ha mogut prou i que, per tant, segueixen penjats molts dels problemes que ens va conduir al fracàs més absolut. En el futbol d’avui ja no es guanya caminant. El Barça ha optat pel camí de madurar els partits a l’espera d’una genialitat que sovint no arriba. Els mals de l’equip? Els mateixos de la temporada passada: circulació lenta, jugadors estàtics, pilota al peu, joc pla, incapacitat per sorprendre... però, per sobre de tot, i veig la covardia de l’entrenador. L’alineació esperada, els canvis que molts vaticinàvem, jugadors en posicions on no funcionen per salvar els equilibris de la plantilla, una disposició tàctica més que coneguda pels rivals... Sense novetats al front.Més enllà del partit, que tots sabem com va anar, em motiva més reflexionar sobre què cal fer per aturar aquest cercle viciós. A diferència de l’any passat, estic veient com la reacció de la premsa ha estat més dura. La temporada passada, amb tota aquella història del crèdit, l’equip va anar morint mentre nosaltres ho veiem impassibles. Ara, amb l’impacte sobre l’ambient i l’afició que sol tenir la veu dels periodistes, es pot anar crear un ambient més crític que ajudi a reconduir la situació. Ara bé, al meu entendre, la solució segueix estant a les mans de l’entrenador i de la seva capacitat per modificar unes estructures i una manera de funcionar sense sentit. Cal valentia, ser arriscat, buscar allò que ens faci diferents. De fet, la il·lusió artificial creada a la pretemporada - ens hem conformat amb l’aparició d’un suposat codi intern i amb la paraula i el compromís dels jugadors - no s’adiu amb el sentiment de canviar-ho pràcticament tot que teníem al final de la temporada passada. Hem començat de nou, però tot segueix igual, massa igual.
Foto: marca.com
4 comentarios:
Massa gal.làctics tocant-se els ous pel camp.
Crec q s'hauria de començar a qüestionar l'entrenador que no és capaç d'afrontar les excentricitats d'alguns jugadors.
Per molt menys del que va passar la temporada passada i que aquesta no sembla q hagi de canviar gaire ens hem carregat a grans entrenadors...Aqui ho deixo.
El resultat és el de menys...fa unes temporades vam començar empatant a 0 a Mendizorroza i al final la lliga va ser nostra.
El problema de fons però és el q preocupa...jugadors apalancats i un entrenador incapaç de reedreçar tot això...
El regim intern aquest no serveix de res en jugadors q ho tenen tot fet i q cobren una millonada... Qui no vulgui correr al carrer!
Jo ja no sé què dir. Vaig acabar la temporada molt enfadat i començo aquesta enfadat i, el que és pitjor, decepcionat. Encara algú ens voldrà vendre que el partit del Sardinero servirà de toc d'atenció. I hi haurà gent que tornarà a creure en reunions de vestuari i baixades de Laporta al camp per parlar a l'equip. I Rijkaard sembla més perdut que mai.
Ronaldinho reflexa clarament el que va ser l'equip al Sardinero: lent, sense idee, sense ganes, no encarava a ningú.
I així, com dius, no es pot guanyar al futbol modern. S'ha de còrrer com va fer el Madrid, s'han de possar ganes.
Sincerament, el crèdit es va acabar fa temps.
Si aquest entrenador no sap manegar aquesta plantilla una de dos, que marxi o que marxin uns quants cracks.
Jo prefereixo el primer.
Encara que ja no només es tracta dels partits, perquè a Italia entrenen vàries hores al dia, fan sessions tàctiques, de recuperació, de terapia de grup, etc. (Vaja tenen un comportament i una preparació professional)i en canvi aquí entrenen una horeta al dia i gracies (com si juguéssin partits de costellada els diumenges)?
No ho sé...això fa pudor de d'ous podrits!
Publicar un comentario