Guanyar, guanyar, guanyar… només guanyar

Aquest és el model de partit que veurem d’aquí al final. Ni amb el Llevant ni amb cap altre rival veurem més que un equip que agonitza a la recerca d’un títol que haurem de suar molt, moltíssim. El Llevant era el rival, sobre el paper, més fàcil que ens quedava d’aquí al final del campionat. Tornàvem a parlar, no n’aprenen, de cops d’autoritat, de guanyar i convèncer, de reaccionar... res d’això. Guanyar, guanyar, guanyar... només guanyar però patint. Patint i demanant l’hora contra un equip molt fluix que a tingut la seva oportunitat de treure un punt gràcies a la inoperància blaugrana i a la taquicàrdia que ens ha afectat al final. L’equip està insegur i es contagia de la tensió que desprèn una afició que no s’explica com un equip que s’havia construït per marcar història ara deambula sense rumb. El Barça ho intenta però no defineix i això ens crea ansietat. Perdonem al davant, estem imprecisos al mig, la defensa no dóna la seguretat necessària i des de la banqueta només veiem immobilisme i més nervis i tensió. Tot s’aguanta per un fil molt prim que amenaça de trencar-se en qualsevol moment.

No crec que passi però hauríem d’eliminar discursos com els que diuen que la Lliga caurà pel seu propi pes, que els rivals tenen un calendari més complicat, que ningú ha demostrat ser segur... El Barça juga en cada partit una guerra on ja no tenim avantatge. Qui ens assegura que dissabte guanyarem a Sant Sebastià? La sensació general és de gran desconfiança i de que la benzina se’ns acaba per moments. La nostra tendència és a la baixa i la dels nostres rivals directes –vegis el Madrid que ja guanya 0-3 a la Catedral demostrant que té recursos per ser campió- és a l’alça. Serà qüestió de posar-hi orgull i dignitat i lluitar per aconseguir el campionat. Al final ja ho cremarem tot, paciència.

Foto: marca.com

Barcelonitis

Si una cosa ha caracteritzat a l’afició del Barça és la nostra obsessió pel Madrid. Això, moltes vegades, ens ha portar a perdre els papers i a iniciar guerres que no ens convenien i que, quasi sempre, hem perdut. Sempre hem estat uns acomplexats. El Madrid ha guanyat més títols que nosaltres i sempre ens l’hem imaginat com l’equip de referència en el futbol espanyol i europeu. A més, sempre hem cregut que dominaven els estaments que governen el futbol i que aquests remaven al seu favor. És més, la nostra obsessió ens ha portat a imaginar-nos, a vegades amb raó, certes conxorxes a gran nivell – poders polítics i econòmics espanyols- per mantenir l’hegemonia del club blanc. També podríem parlar de canvis traumàtics de jugadors com el de Figo que ens van fer minvar la moral i ens van fer créixer la sensació de madriditis. Sortosament, però, els últims anys de domini blaugrana ens han ajudat a reduir l’obsessió madridista. Sempre he cregut que ens fixàvem tant en el Madrid que perdíem energies per treballar en els aspectes del nostre club que havíem de millorar

Ara la història està donant un tomb radical, vivim un nou cicle. A Madrid, després d’anys de penúries esportives, ja es fixen més en el Barça que en el seu propi equip. De fet, repeteixen patrons utilitzats pels propis barcelonistes: parlen de que el Barça té un pes bàsic en la federació i que una suposada ‘mà negre’ – vegis arbitratges – vol afavorir als blaugranes. També intenten desestabilitzar al club amb rumors i més rumors i tracten de desgastar l’equip buscant guerres on no sempre existeixen. A més, viuen, ja des de fa temps, amb un calculadora a la mà fent comptes inversemblants per veure’s campions... Ara bé, l’última mostra de barcelonitis l’hem trobat en el suposat fitxatge de Saviola pel Madrid. Més enllà de saber si és veritat o no, tot és possible, em sobta l’interès per intentar contractar a un jugador més pel seu factor de desequilibri al Barça que per les seves qualitats futbolístiques. A Madrid no han paït l’èxit d’Eto’o i li estan buscant un antídot. És el mateix que vam fer nosaltres fitxant al mateix Saviola per contrarestar el fitxatge de Zidane – balanç sense comentaris – o quan vam fitxar a Ronaldinho per contrarestar a Beckham – aquest amb balanç positiu per al Barça – . Si el Madrid fitxa a Saviola em semblarà perfecte, cap problema. Ara bé, hem d’evitar que el cicle es modifiqui i que la nostra madriditis torni a aflorar. Nosaltres hem de fer la nostra via. El Madrid, amb moviments com aquest, s’enfonsarà tot sol.

Foto: rpp.com.pe

Oportunitat perduda

Oportunitat perduda, una més. Ningú s’hauria de sorprendre però jo no deixo de fer-ho, és més, no deixaré de fer-ho. Cada partit important, cada partit decisiu, cada partit on es pot donar un cop d’efecte acabem amb un mal resultat i amb la sensació, en el cas del partit d’avui, que ni una bona actitud ens ha permès assolir la victòria. Aquesta vegada ni els REM, desencertats i apagats, ni els tres petits, nova mostra d’inconsistència, han salvat la cara de l’equip. El Barça ha fet una bona primera part però s’han fallat massa ocasions; les errades davant de porteria ens han condemnat i han donat aire a un Vil·lareal amb baixes i sense masses aspiracions a la Lliga però amb ganes de donar la sorpresa. A la segona part hem baixat progressivament, poca intensitat i jugadors estàtics, i el gol del Vil·lareal ens ha deixat sense resposta. Ni el canvi de sistema ni l’acumulació de jugadors a la fase ofensiva ens han servit per res, més ben dit, ens han servit per encaixar un altre gol que ha sentenciat l’encontre. Una nova derrota que ens permet veure que només hem aconseguit 7 dels últims 30 punts en partits jugats fora de casa, una dada demolidora. A la Lliga s’han perdut 6 partits, tots a domicili. L’equip navega entre les ganes de fer-ho bé i la fragilitat d’un conjunt del que ja no podem esperar gaire més. Ara bé, dintre la mediocritat ens cal seguir treballant i intentar aconseguir una Lliga igualada i sota mínims però que no deixa de ser un títol molt valuós. Guanyarem o perderem però és molt important que no acabem veient com la resta d’equips, especialment el Madrid, tenen més ganes de guanyar el títol que nosaltres. Per altra banda, el calendari ens diu que tenim partits assequibles, dels que sempre guanyem, i algun de més complicat en el que jo penso que guanyarem, ho seguiré pensant malgrat les evidències. Hem de lluitar pels títols que ens queden i al final de temporada cal fer una reflexió col·lectiva i començar, si cal, un nou projecte. Esperem que els títols, si els guanyem, no ens ceguin a l’hora de prendre les decisions oportunes. El crèdit de l’equip s’està esgotant.

Foto: marca.com

La importància de la Lliga

Després del partit de Copa toca centrar-nos exclusivament en la Lliga. A Vil·lareal ens juguem molt crèdit en la cursa per guanyar una competició que ha de tenir, i té, un valor altíssim. El Barça, en prop de 108 anys d’història, ha aconseguit 18 títols de lliga. No sé si es poden considerar molts o pocs, jo diria que pocs, en relació al potencial esportiu, social i econòmic del club. De fet, fent un breu recorregut històric, podem observar cicles on la lliga se’ns ha resistit i on s’han passat 5, 10, 12 o, fins i tot, 13 temporades sense conquistar aquest guardó. Tot i això, després d’haver enllaçat un cicle victoriós, guanyat dos lligues consecutives, es comença a detectar, entre bona part del barcelonisme, un cert grau de resignació al acceptar la idea que des de diversos àmbits ens intenta fer creure que el campionat està sent mediocre, que el nivell ha baixat, que si els arbitres, que si la federació... Una campanya que no ens hauria d’afectar tant com ho esta fent. És més, aquests comentaris també els escolto pronunciats per l’anomenat ‘entorn’. Les tertúlies, sense anar més lluny, venen farcides de comentaris sobre la poca entitat dels rivals, sobre les polèmiques del Madrid o del propi Barça, sobre fitxatges, sobre un suposat final de cicle... La conseqüència directa és que s’està restant valor a un títol que, històricament, ens ha costat molt d’aconseguir. La memòria de molts és fràgil i no els permet recordar èpoques, llunyanes i més properes, on qualsevol alegria, per mínima que fos, era celebrada i comentada durant dies i dies. De fet, no voldria parlar massa de celebracions desorbitades per acabar quarts en una lliga, per exemple. Les coses han de tenir el seu valor just, ni menys ni més, i la consecució de la lliga tindria un valor molt alt, altíssim. Tothom voldria guanyar tots el títols, arrasar en totes les competicions, fer un joc espectacular i efectiu però la realitat és aquesta i és a la que ens hem d’aferrar i il·lusionar. Hem d’intentar trobar el terme mig, quasi impossible per els culés, i no moure’ns en l’eufòria absoluta de pensar que guanyarem set títols i caure en el conformisme més absolut quan ‘només’ podem lluitar per la Lliga i per la Copa. La història no ens permet comportar-nos com a nous rics que no saben aplicar el valor just a la les coses.

Foto: rpp.com.pe

Messi i la terrible màgia de la Copa

Dimecres 18 d’abril de 2007. Un dia com un altre, un partit de Copa del Rei que no havia despertat massa interès, un jugador i una jugada espectacular. Això és tot el que puc explicar del gol de Messi. La resta són totes les emocions que sentireu en veure’l una i una altra vegada. Silenci...

Aquesta nit, a part de tenir el privilegi d’haver vist l’espectacular gol de Messi, hem reviscut el que és la Copa del Rei. Gols, emoció, alternatives al marcador... moltes sensacions en només 90 minuts. La terrible màgia de la Copa del Rei ens ha permès passar de la bogeria col·lectiva a la por més extrema de veure’ns amb un marcador apretat. La Copa, una competició castigada per la mala planificació i la deixadesa de la federació, els mitjans, els equips i els aficionats, s’ha transformat en pura màgia, futbol en estat pur. Pel que fa al partit, el Barça ha sortit al cent per cent demostrant estar totalment ‘endollat’ a la competició i, a més, ha recuperat alguns aspectes essencials del seu joc. Ha pressionat molt i bé, menció especial per Deco i Eto’o, ha tocat ràpid i amb criteri, ha utilitzat les bandes amb intel·ligència i ha definit. Un Barça que, a partir del primer gol, s’ha retrobat amb l’ideal futbolístic que l’ha fet triomfar en les darreres temporades. Ara bé, de nou la manca de concentració i la relaxació ens han posat a un pas del precipici. Dos gols inexplicables on la defensa ha fet aigües han fet aparèixer tots els fantasmes. Dos gols massa seguits que ens han tornat a la visió, no gaire llunyana, d’un Barça fràgil i inconsistent. Tot i això, l’equip s’ha refet i ha tret la raça de campió per anotar dos gols més i encarrilar, sense oblidar la tornada, el pas a la final. En definitiva, una nit màgica per a tots els barcelonistes, també per aquells que no donaven massa importància a la competició o pels pessimistes que ja ens veien eliminats abans de començar. La final ja és més a prop.

Sobreviure

El Barça ni juga bé ni convenç ni se li veu massa marge de millora, el Barça només sobreviu. Sobreviu i ho fa amb sort i amb l’única virtut de la insistència. El joc blaugrana és lent, totalment pla i està mancat de mobilitat i idees. Hi ha un guió establert i ningú és capaç de trencar-lo. L’equip està bloquejat. L’únic aspecte positiu és el de la insistència. Una insistència sense més, intentar-ho una i una altra vegada sense buscar millorar el que no funciona. Ara bé, l’equip va ser honest i, tot i demostrar que el nivell futbolístic i físic del conjunt és deplorable, no va abandonar el concepte habitual de joc i va tenir la intenció de voler guanyar. Va anar a per la victòria i se la va trobar quan menys s’ho esperava i, segurament, quan menys s’ho mereixia. De fet, hem de ser conscients del que tenim ja que, tot i que potser és poc, és al que ara mateix és podem agafar. No hem de cometre bogeries ni perdre les ganes de guanyar encara que els arguments seguin tan dèbils com els oferts ahir davant del Mallorca.

Tres punts d’or
La classificació ens diu, si la mirem fredament, que la jornada ha estat fabulosa pels interessos barcelonistes. El Sevilla i el Madrid han perdut i, tot i que el València ha sumat els tres punts, ja es comença a notar l’anomenat ‘canibalisme’. Un factor que no s’atura i que passarà de llarg de ‘Can Barça’. Cap equip convenç però el Barça té la sort necessària, el calendari a favor i, en el pitjor dels casos, quatre punts de marge.

Foto: elmundodeportivo.es

Resum del partit d'A3:

A la recerca de la unitat perduda

Que Ronaldinho no s’entreni amb l’equip em molesta, em molesta molt. També em molesta que no ho facin la resta de jugadors de la plantilla però el cas del brasiler és d’escàndol. Aquesta setmana, tots els mitjans han publicat les xifres sobre el percentatge d’entrenaments que ha realitzat. Res més que la constatació en dades d’una evidència. A més, el ‘10’ és un dels jugadors, no és l’únic, que després d’una derrota parla de treballar més. És ben curiós. Ara bé, el més preocupant del tema és el que deuen pensar el seus companys. El futbol és un joc en equip, un esport on s’han d’unir les virtuts dels diversos jugadors per fer funcionar el conjunt.

Tot i que en tots els grups humans existeixen categories, normalment acceptades de bon grat, no es pot arribar al punt d’establir diferències inapropiades, diferències que poden molestar als que, en el seu moment, van acceptar la distribució de rols en el grup. Si derroquem el principi de solidaritat això no funcionarà. És més, ja no parlem dels jugadors de perfil baix que, fins i tot, poden arribar a acceptar els privilegis dels cracs, parlem de la resta de jugadors importants de la plantilla, parlem de Deco, Eto’o o Messi. En veure l’actitud del seu company i la passivitat entorn a la qüestió poden escollir tres reaccions: si ell ho fa jo també, cosa que ja ha passat i que, si no es soluciona el tema, anirà en augment; denunciar-ho públicament i muntar un escàndol abans de ser reprimit i desautoritzat, en molts casos, pels mateixos companys; o l’opció perfecte, al temps que impensable, d’intentar trobar una solució dins el vestidor, sense fer soroll. Un grup humà està dissenyat a partir d’equilibris necessaris i, en el cas de les plantilles de futbol, molt fràgils i és evident que a ‘Can Barça’ l’equilibri s’ha trencat. La balança pesa més d’un costat que de l’altra.

L’opció de l’entrenador ha estat, fins ara, la de donar llibertat als jugadors, la de confiar en la seva professionalitat. La cosa ha funcionat però ja no funciona. S’ha de modificar i ningú ha de tenir por d’aplicar, una mal dita, mà dura. L’opció de l’autogestió i la responsabilitat individual han de donar pas a una nova manera d’entendre el grup. Tot ha d’anar encaminat a trobar, ni que sigui de moment, la unitat perduda. Sense uns mínims d’unitat podem trobar-nos davant d’una situació insostenible i perdre els títols que tenim a l’abast.

Foto: elmundo.es

El Barça galàctic

No és qüestió del partit contra el Saragossa és, de fet, la conclusió que es pot treure de la temporada. El Barça ja no és el que era. Les seves virtuts han desaparegut i els seus defectes s’han multiplicat. El Barça ha empitjorat al camp i ho ha fet, també, fora del terreny de joc. Al camp ja no es veu la fam de victòria ni les ganes de superar al rival ni l’empenta de voler demostrar la superioritat. Al camp és veu pasotisme, conformisme, apatisme... Hi ha jugadors que no demostren ni el mínim per poder jugar en un equip professional. Veure a Deco perdre fins a 21 pilotes, segons dades del blog d’en Martí Perarnau, és vergonyós. Realment, i no sóc dubtós, el partit de Deco és més propi d’un jugador aficionat o d’un partit de casats contra solters que d’un professional que ha guanyat dues Copes d’Europa. De Ronaldinho millor no parlar-ne. Veure’l com és llença a terra per intentar forçar faltes inexistents i poder tapar la seva mediocritat és, també, de vergonya aliena. Això sí, la resta de jugadors tampoc els van desmerèixer. Oleguer,Márquez, Giuly... Alguna cosa no funciona. Ja he parlat del camp, ara és l’hora de parlar del que l’envolta. Falta autoritat a la banqueta, no es poden donar dos dies de festa després del partit; falta professionalitat per part dels jugadors, les absències als entrenaments no es poden tolerar; sobren actes promocionals, Eto’o a Milà i Ronaldinho a Lloret després de simular que tenia febre per no entrenar; manca fermesa a la directiva per no adular a les estrelles que només pensen en cobrar força i s’estimen el club fins que un altra els dóna més diners; sobren les excuses de fireta d’uns jugadors mimats que no accepten crítiques tot i haver fet un partit nefast, val més callar que faltar al respecte a la intel·ligència; falta duresa per part de la premsa i els sobre sectarisme a l’hora d’analitzar la veritat de la qüestió. Bé, a grans trets, aquest és el Barça que podem veure una setmana darrera l'altra. Un Barça que destil·la un aire molt proper al del Madrid galàctic. Correm el perill de veure néixer, si no ho aturem, al Barça galàctic.

Foto: marca.com

Breu resum del Saragossa - Barça:

Demanar més quan ho tens tot

Dir que Ronaldinho necessita més al Barça que el propi Barça a Ronaldinho és una opinió personal. Ara bé, afirmar que el brasiler no estarà enlloc millor que al Barça em sembla un factor força objectiu. Ronaldinho al Barça és el crac, el número 1, el que ocupa totes les portades, el que defensen la majoria de periodistes, el que tothom alaba i molt pocs critiquen. És, a més, el jugador que té un tracte preferencial en l’obligació d’entrenar-se, el jugador protegit per un equip que juga d’acord a les necessitats del ‘10’, el jugador més protegit pel seu entrenador i el jugador més estimat per la majoria d’aficionats. Ronaldinho al Barça viu una situació idíl•lica, una situació que sembla immillorable. Ara bé, l’únic factor que distorsiona la figura de Ronaldinho és l’ombra allargada del seu germà i representant que, fent honor als principis de la seva professió, ens molesta contínuament parlant de suposades ofertes i de l’estima que tenen molts clubs europeus cap al jugador brasiler. Aquestes reclamacions solen anar acompanyades del silenci o les insinuacions del jugador i, sobretot, venen acompanyades d’una campanya mediática que ens incomoda diàriament amb rumors i més rumors que van encaminats a posar-nos la por al cos.

La força dels jugadors de futbol respecte als seus contractes és absoluta, ja ho sabem. Quan volen marxar, marxen i quan demanen renovar, normalment, renoven. Ronaldinho i els seu germà en són uns especialistes. Ja he perdut el compte dels contractes que s’han firmat per acontentar al brasiler, al seu representant i per apaivagar la por de la premsa. Ara sembla que s’acaba un altra ‘culebrot’ amb el mateix final de sempre: Renovació pel jugador amb més diners sobre la taula. Aquesta vegada, però, la formula porta camí de ser curiosa ja que es parla d’una possible inversió en un centre que Ronaldinho té al seu país i en un equip brasiler que ha comprat el seu germà. És igual. Sigui com sigui més diners i també, cosa que em sorprèn, més protecció i estima per part del club. El final de la història no és cap novetat i no ens ha de preocupar en excés. Ronaldinho és un crac i ha de jugar al Barça per la seva qualitat i perquè, avui en dia, és únic. Això sí, ens cal reflexionar sobre la postura de l’entorn blaugrana que està disposat a donar-ho tot per un jugador de gran nivell però no insubstituïble i sobre la postura del jugador que demana més quan, sincerament, ja té tot el que qualsevol futbolista pot demanar.

Foto: elmundo.es

Recull dels millors moments de Ronaldinho d’aquesta temporada:

Els REM i poc més

El Barça no acaba de funcionar, no és cap novetat. El partit contra el Deportivo ens va ensenyar que seguim tenint jugadors en baixa forma, que patim d’excés de relaxament, que tenim un atac previsibles, que la zona defensiva pateix contra atacs pràcticament inexistents... Tot això és cert i, de fet, és el que ens ha passat durant tota la temporada i el que ens ha portat a estar fora de la Champions i a haver de lluitar per la Lliga fins al final tenint un equip molt superior a la resta. Ara bé, una cosa ha canviat. Ara hem aconseguit formar un atac poderós i efectiu, l’atac més potent d’Europa. Aquest atac es tradueix en els noms de Ronaldinho, Eto’o i Messi. El brasiler és el passador, el malabarista, el que fa aixecar als aficionats de les seves localitats; Eto’o és l’home gol, el que pressiona, el que té caràcter; Messi és el més ràpid, l’home capaç d’encarar en l’1 contra 1, el que aporta frescor i novetat a la zona ofensiva. Un trio d’altíssim nivell que es complementa a la perfecció. Tots tenen virtuts que es veuen complementades amb les dels altres i tots necessiten de les virtuts dels altres per treure el màxim rendiment a les seves. La seva força és la principal garantia d’aquest Barça. Un Barça una mica decepcionant, que no acaba de lluir. Un Barça pobre que viu i que sembla que viurà de les rendes que li produeixi el rendiment de Ronaldinho, Eto’o i Messi. Els tres són una garantia d’èxit però, a l’hora, són la constatació de que la resta no acaba de funcionar.

Foto: cronica.com.mx

Gols de Messi i Eto'o contra el Deportivo: