El 17 de maig del 2006

Ja fa un any de la final de París i, tot i que soni a tòpic, me’n recordo com si fos ahir. És curiós perquè el Barça ha canviat molt i hem viscut molts fets, la majoria desagradables, que ens allunyen molt de l’emoció i les ganes amb les que vam viure aquells moments. Recordant el que vaig viure aquell dia voldria trobar les forces necessàries per seguir lluitant per aquest equip i per somiar en poder repetir aviat l’experiència.

Per un militant culé que havia lluitat sense descans en els darrers anys de penúries, aquella final era com un premi. Era el reconeixement a l’esforç empleat i era l’oportunitat de que el Barça ens retornés les llàgrimes de ràbia que havíem plorat masses vegades. El dia era per els que mai vam abandonar el vaixell quan s’enfonsava, era per a nosaltres i jo ho sentia a cada minut.

Havia somiat durant molts anys en dedicar tot un dia a sentir el que era una final de Champions del Barça, a cremar les hores a l’espera d’arribar a l’inici del partit i així ho vaig fer. Vaig portar a terme, punt per punt, tot el que tenia previst. Des d’estar tot el dia a casa o desconnectar-me dels problemes externs fins a veure la part definitiva de la final de Wembley, els programes previs de televisió i connectar la ràdio per saber les alineacions o ocupar el meu lloc davant la pantalla gegant abans que la majoria. La final la volia viure jo, sentir tot el que sempre havia somiat sense que ningú em pogués fer caure del núvol en el que estava. Suposo que el somni era guanyar però també era viure el dia a la meva manera i això ja ho estava complint.

De la primera part del partit en recordo l’immillorable mosaic dels seguidors, la presentació dels jugadors amb l’himne de la Champions de fons, l’expulsió i el gol anul·lat, la por que vaig sentir que ens van xiular la falta prèvia al gol, el fred que em va recórrer el cos quan la pilota entrava a la porteria del Barça i la desesperació per no poder remuntar. A la mitjà part vaig estar sol i només volia creure en la victòria, no contemplava perdre, de fet, no ho vaig contemplar mai.

De la segona part en recordo la impotència per no poder marcar, el moment en que Henry encarava a Valdés i el cor se m’aturava i les sensacions viscudes gràcies al gol d’Eto’o. Des d’aquest moment, tot va anar rodat i amb el gol de Belletti vaig veure que aquell era el dia que el destí ens reservava per a nosaltres. Amb la victòria a la mà, l’àrbitre va xiular el final i lluny de sentir eufòria vaig recordar els mals moments viscuts i em vaig felicitar perquè aquella victòria també era meva, jo la sentia molt meva.

D’aquell dia fins avui he vist mil vegades el resum del partit però no me’n canso. Cada vegada m’emociono i penso en les sensacions viscudes quan veia el partit en directe. Avui l’he tornat a veure, feia molts dies que no ho feia, i les sensacions i l’orgull segueixen intactes com si el partit s’hagués jugat ahir. Recordo les cares, les pors, les alegries, les jugades... Ho recordo tot.

A la vida hi ha moments i sensacions que mai oblides i les que vaig viure aquell dia no crec que se m’esborrin mai. N’hi hauran d’altres, o això esperem, però les d’aquell 17 de maig de 2006 les portaré sempre amb mi com un tresor que no té preu.

Foto: pixlzon.net