L’èpica és la nostra carta

Quan la desunió i els dubtes s’estaven apoderant de nosaltres ha arribat una jornada intranscendent, en termes de classificació, però que ens ha fet sentir i reviure l’èpica en el moment en que més falta ens feia. Els barcelonistes traiem un orgull especial quan ens sentim perjudicats, quan ens sentim víctimes. Avui ha renascut la bèstia: gol escandalós del Madrid després d’unes mans que ha vist tothom menys l’àrbitre; un Getafe més motivat que si estigués jugant la final de la Copa d’Europa, tenien prima?; un entrenador rival maleducat, defensor del joc brut i amb moltes ganes de pujar enters en la cursa per convertir-se en futur entrenador del Madrid; un àrbitre nefast que es creixia a mesura que se’l cridava i insultava; un equip entregat que ha apel·lat a l’èpica i ha abandonat l’estètica; una aficció activa, tot i que escassa (només 64.000 espectadors), que ha ajudat a obtenir els 3 punts...

El gol inicial de Ronaldinho i l’actitud de l’equip ens feien preveure un partit favorable però l’expulsió del brasiler i la duresa i el sospitós, al meu entendre, comportament del Getafe ens han conduït a haver de lluitar molt per no perdre els tres punts. L’expulsió de Ronaldinho em sembla justa però sempre et queda el regust de què el que ha fet la falta ha sortit beneficiat quan hauria d'haver estat castigat. Potser criticarem el brasiler però cal entendre que arriba un moment en que has de reaccionar. Jo que defenso l’orgull i els jugadors que tenen ‘sang’, no serè el que critiqui ara al ‘10’. Tot i això, jugar amb un jugador menys ens ha obligat a replantejar el partit i a saber patir. L’equip s’ha mostrat sòlid i ha superat amb nota la prova que ens deparat aquest enfrontament. Alguns diran que el Getafe ha estat a punt de marcat però el Barça també ha tinguts les seves oportunitats per sentenciar el partit i ha estat prou intel·ligent, especialment el ‘veterà’ Messi, com per fer adormir el partit i apagar el foc que corria pel cos dels homes de Schuster. Els tres punts són el premi a l’esforç i a les ganes d’un equip que ha fet renéixer l’èpica com a principal valedora per a salvar una temporada que s’encamina cap al fracàs més absolut.

Ara ens esperen 15 dies sense lliga, gentilesa de l’horrorós futbol de seleccions, i ja arriba la jornada clau: el Madrid només pot punxar a Saragossa i nosaltres hem de superat l’escull de l’Espanyol. Qui surti líder d’aquesta jornada serà el campió. El Madrid ho té a les seves mans però no em vull resignar a veure com un equip tan limitat ens refrega el títol per la cara gràcies, també cal reconeixeu-ho, al pasotisme i a la prepotència que ens ha acompanyat i castigat durant tota la temporada. L’èpica i la fe (també el Saragossa) són les nostres cartes.

Foto:marca.com

La golejada més dolorosa

El gran mestre Basté va dir ahir que havíem d’agafar tot el que pensàvem sobre el Barça, el bo i el dolent, i fer una barreja a veure que en sortia. Jo ho vaig fer i la sensació que en va sortir és la mateixa que tenia la setmana passada: no tinc motius objectius per pensar que serem campions. L’equip ha fet un molt bon partit, hem estat efectius, hem guanyat sota pressió... tot el que vulgueu però per molt que guanyem tots els partits per deu a zero no serem campions, tot i que en molts comentaris sembli que només depenem de nosaltres mateixos, fins que el Madrid perdi o empati algun partit. Tot anàlisi optimista o pessimista ha de començar per parlar del Madrid, ja no ens serveix dir que l’equip ha tornat i que ningú ens aturarà perquè la pilota està en una teulada que no és la nostra. Per tant, parlem del Madrid: Amb sort o per ganes però guanyen. La filosofia del Madrid és guanyar i amb l’objectiu tan a prop no semblen disposats a fallar. Per ser realistes hem de reconèixer que, per lo civil o lo criminal, els partits de casa els guanyaran. Ni el Depor ni el Mallorca tenen prou entitat ni es juguen prop com per fer front a la pressió del Bernabéu i a la força d’un equip que busca el títol. La nostra única opció és el Saragossa. No es jugaran res, el Madrid és molt fort a domicili... Ens haurem d’agafar a aquest clau cremant i pensar en donar-los algun al·licient. És la trista opció d’un equip que ha llençat un títol i que ara el vol recuperar demanat que els altres et solucionin els problemes. De fet, ahir em vaig mosquejar molt amb el Recre però després vaig pensar: Quina culpa en tenen ells dels nostres problemes?

El Barça ens va regalar, ja era hora, un bon partit de futbol. Deixant de banda la lamentable actuació dels rivals, es va veure un Barça més entonat i conscienciat de que s’ha de ser efectiu. La golejada no em diu res, és més, em fa pensar en la deixadesa que ha mostrat l’equip durant tota la temporada i el poc benefici que traurem d’un resultat tan destacable. Cada gol era un punyal que em feia recordar la molta qualitat que tenim a la plantilla i les oportunitats que hem regalat per prepotents i per creure’ns que sense treball es podien assolir els objectius. Dit això, no ens vam trobar amb prou problemes com per donar crèdit a l’equip. Amb el vent a favor la nau va navegar ràpid però quan vingui en contra potser tornarà a aparèixer el Barça dels últims mesos.

Creure en el miracle és cosa de cadascú. Serà important fer pressió i intentar buscar que el Madrid ens regali un títol que tenen a la mà per moltes exhibicions que fem. Dit això, no demanem als altres el que no hem estat capaços de guanyar nosaltres.

Foto: marca.com

El 17 de maig del 2006

Ja fa un any de la final de París i, tot i que soni a tòpic, me’n recordo com si fos ahir. És curiós perquè el Barça ha canviat molt i hem viscut molts fets, la majoria desagradables, que ens allunyen molt de l’emoció i les ganes amb les que vam viure aquells moments. Recordant el que vaig viure aquell dia voldria trobar les forces necessàries per seguir lluitant per aquest equip i per somiar en poder repetir aviat l’experiència.

Per un militant culé que havia lluitat sense descans en els darrers anys de penúries, aquella final era com un premi. Era el reconeixement a l’esforç empleat i era l’oportunitat de que el Barça ens retornés les llàgrimes de ràbia que havíem plorat masses vegades. El dia era per els que mai vam abandonar el vaixell quan s’enfonsava, era per a nosaltres i jo ho sentia a cada minut.

Havia somiat durant molts anys en dedicar tot un dia a sentir el que era una final de Champions del Barça, a cremar les hores a l’espera d’arribar a l’inici del partit i així ho vaig fer. Vaig portar a terme, punt per punt, tot el que tenia previst. Des d’estar tot el dia a casa o desconnectar-me dels problemes externs fins a veure la part definitiva de la final de Wembley, els programes previs de televisió i connectar la ràdio per saber les alineacions o ocupar el meu lloc davant la pantalla gegant abans que la majoria. La final la volia viure jo, sentir tot el que sempre havia somiat sense que ningú em pogués fer caure del núvol en el que estava. Suposo que el somni era guanyar però també era viure el dia a la meva manera i això ja ho estava complint.

De la primera part del partit en recordo l’immillorable mosaic dels seguidors, la presentació dels jugadors amb l’himne de la Champions de fons, l’expulsió i el gol anul·lat, la por que vaig sentir que ens van xiular la falta prèvia al gol, el fred que em va recórrer el cos quan la pilota entrava a la porteria del Barça i la desesperació per no poder remuntar. A la mitjà part vaig estar sol i només volia creure en la victòria, no contemplava perdre, de fet, no ho vaig contemplar mai.

De la segona part en recordo la impotència per no poder marcar, el moment en que Henry encarava a Valdés i el cor se m’aturava i les sensacions viscudes gràcies al gol d’Eto’o. Des d’aquest moment, tot va anar rodat i amb el gol de Belletti vaig veure que aquell era el dia que el destí ens reservava per a nosaltres. Amb la victòria a la mà, l’àrbitre va xiular el final i lluny de sentir eufòria vaig recordar els mals moments viscuts i em vaig felicitar perquè aquella victòria també era meva, jo la sentia molt meva.

D’aquell dia fins avui he vist mil vegades el resum del partit però no me’n canso. Cada vegada m’emociono i penso en les sensacions viscudes quan veia el partit en directe. Avui l’he tornat a veure, feia molts dies que no ho feia, i les sensacions i l’orgull segueixen intactes com si el partit s’hagués jugat ahir. Recordo les cares, les pors, les alegries, les jugades... Ho recordo tot.

A la vida hi ha moments i sensacions que mai oblides i les que vaig viure aquell dia no crec que se m’esborrin mai. N’hi hauran d’altres, o això esperem, però les d’aquell 17 de maig de 2006 les portaré sempre amb mi com un tresor que no té preu.

Foto: pixlzon.net

Ha estat avui

Ha estat avui però podia haver estat qualsevol altre dia. Fins aquí hem arribat. L’equip s’ha enfonsat definitivament, malgrat la magnífica reacció del públic, i la Lliga ja vola cap a les mans dels qui l’ha lluitat més que nosaltres. Això és un autèntic desastre perquè més enllà de l’actitud, factor determinant al llarg de tota la temporada, el que ara falla és la benzina i sobretot el cap. L’equip està bloquejat i la por ens limita les poques virtuts que encara podem reconèixer a l’equip. Ja fa dies que és difícil creure en un grup que ha liquidat un crèdit immens amb un joc pèssim que ens ha conduït al lloc que ens mereixem. Dubto que ningú cregui en el miracle, és més, ni els propis jugadors o el mateix entrenador es creuen el seu lamentable discurs de guanyar-ho tot i esperar que el Madrid punxi. Les dues premisses fallen: ni els Barça, fent servir arguments objectius, serà capaç de guanyar tots els punts ni el Madrid, ja fa dies que ho penso, cedirà en el camí que el condueix directe al títol. Curiós final per una Lliga que ens havíem apuntat al nostre palmarès molt abans d’haver-la guanyat. La fe i, perdoneu-me la paraula, els ‘collons’ del Madrid han pogut amb el pasotisme i el divisme de ‘Can Barça’. Ells són uns guanyadors i nosaltres un club autodestructiu que s’ha de replantejar moltes coses de cara al futur. Ara només ens queda esperar l’inesperat o fer-nos del Sevilla, tot i que ens poden enviar a la prèvia de la Champions, per no viure i veure les burles dels seguidors blancs cap al nostre projecte faraònic. Aquesta és la trista història d’aquesta Lliga.

El partit d’avui no té més història. És com el partit del Llevant o el del Mallorca però sense la sort que ens havia acompanyat. En aquells partits es va marcar un gol de rebot o algun davanter rival va fallar quan només havia d’empènyer la pilota però avui el gol del rival ha arribat. El fil s’ha trencat. Ningú està bé, això ja ho sabíem, per tant només podem demanar actitud. Així, i per ordre de compromís i lluita, podem salvar a Eto’o, a Iniesta, a Puyol i a Deco. Aquesta pot ser la base del Barça futur, del que es tregui de sobre als que no volen lluitar per dignificar la samarreta que porten.

Foto: elmundodeportivo.es

Final

Ara ja s’han acabat les excuses. Hi havia qui ho veia i ho deia, altres que ni ho veien ni ho deien i altres, com jo, que ho veiem però no ho dèiem. El Barça està seguint una trajectòria descendent molt evident a l’hora que es podreix el vestidor i l’entorn i al mateix temps que tots despertem d’un somni al que ens agafàvem com un clau ardent. No és qüestió del partit contra el Getafe, que també, és qüestió de veure l’actitud dels jugadors, de l’entrenador, de la directiva... Tots som culpables d’haver creat unes expectatives desorbitades i d’haver convertit en divinitats intocables a una sèrie de caradures que ja fa temps que ens prenen el pèl i el més trist és que nosaltres ens el deixàvem prendre. Per què? Doncs perquè encara avui escolto excuses com que s’ha de seguir treballant, que cal ser humils, que s’ha de millorar l’actitud... Us sona? A més, encara escolto gent que diu que ara es reaccionarà, que els jugadors trauran l’orgull... No sé si riure o plorar. La frase definitiva l’ha dit el nostre entrenador: “Hem d’acabar aquesta temporada amb dignitat”. Ens atrevirem a dir ja que no guanyarem la Lliga? Avui s’ha escenificat el final d’un cicle que ja feia dies, potser des de la final de París, que trucava a la porta i no el volíem sentir. El Barça galàctic s’ha acabat. Hem arribat al final. El crèdit s'ha esgotat.

Avui, per una qüestió d’estudis, he anat al Palau a veure el Barça d’hoquei. Més enllà del partit, una de les notícies del dia era l’últim partit com a local, si no hi ha un cinquè enfrontament, del ‘Negro’ Páez. Aquest jugador ha estat 13 temporades al Barça hi ha guanyat 40 títols oficials. Aquest jugador si que pot sentir-se ‘tip’ de títols i, en canvi, segueix sent un referent del club, un líder a la pista i segueix amb il·lusió per guanyar i per seguir guanyant una vegada i una altra. Ja sé que l’exemple no és aplicable al futbol però l’espectacle vergonyós d’uns jugadors indignes de vestir la samarreta del Barça m’ha fet recordar el cas del ‘Negro’.

Visca el Barça.

Un Barça de serveis mínims

Tres punts més i un partit menys. A aquestes alçades no em costa gaire ser resultadista. Superat el trauma de no veure ni bon joc ni espectacle i acostumant-me poc a poc a patir contra qualsevol rival ja m’he abonat a la teoria dels tres punts i a aplicar-me una amnèsia parcial. Guanyar i oblidar. Dit això, em sembla que l’equip segueix una tendència a l’alça des de l’humiliant derrota a Saragossa. A partir d’aquell moment, l’equip va adonar-se de que aquella actitud ens conduïa directament a l’abisme i s’han aplicat fins a arribar al punt del que jo anomeno “joc digne”, aquell que es pot assolir amb un bon esforç, amb ganes i amb certa qualitat tenint en compte les moltes limitacions, físiques, mentals i d’actitud que té l’equip. El Barça de Sant Sebastià ha trobat l’equilibri. L’equip estava ben posat, compensat, amb una defensa sòlida, un mig camp consistent – que no tornin els tres petits – i una davantera que incomodava a la defensa rival tant en la pressió com en la mobilitat a l’hora d’atacar. La Real, perquè no dir-ho, tampoc ens ha incomodat en excés – patim per naturalesa – i ha demostrat perquè està camí de Segona.

També ha semblat que des de la banqueta s’ha encertat. El pivot defensiu, en aquest cas Edmilson, ajuda a compensar l’equip i permet més llibertat als homes de creació. A més, la posició de Ronaldinho ha acabat per construir un rombe al mig del camp, una idea que ja feia temps que em rondava i que dóna un nou aire a l’equip. El brasiler a la banda no es troba còmode, no té capacitat per desbordar i no segueix al seu lateral quan toca, i el Barça perd la seva capacitat per fer aquella darrera passada letal. Al mig, no com a davanter estàtic sinó com a mitjapunta, Ronaldinho disposa de més llibertat i no castiga tant a l’equip en la fase defensiva. A més, dóna opcions a la segona línia ja que es crea un buit al centre de la defensa. Xavi en dues ocasions i Iniesta en la jugada del primer gol han fet bona aquesta teoria. L’altre home clau ha estat Eto’o. El camerunès segueix lluny del seu millor nivell però dóna una mobilitat i una rapidesa a l’atac que desarticula a qualsevol defensa.

S’acosta el final i aquesta victòria ens acosta al nostre objectiu i trenca alguns dels fantasmes que s’han volgut crear des de l’exterior. Tres punts i a esperar el que passa avui al Bernabeu. De moment, feina feta.

Foto:marca.com

Resum del Real Societat - Barça:

Depressió

El culé està deprimit. Només cal llegir els diaris, escoltar les ràdios, parlar amb els companys de tertúlia barcelonista... Ningú s’explica la situació que viu el Barça i la reacció dels barcelonistes es mou entre la confusió, el nerviosisme, la impaciència, l’avorriment... i la depressió. Els ànims de l’afició estan sota mínims i això es palpa fàcilment. Ara tot ens fa recordar els bons moments viscuts i les penúries que estem vivint. Veiem les semifinals de Champions i pensem en l’any passat, en l’equip en ple rendiment, en la grandesa de ser respectats a Europa... Envegem la lluita dels jugadors i l’entrega i la il·lusió de l’afició. A més, pensem que tampoc són equips gaire millors que nosaltres i no entenem com no hem arribat a assolir les fites que s’adeien al nostre potencial. Per altra banda, veiem el Madrid i li envegem la unitat i les ganes de guanyar la Lliga. Veiem el Sevilla i no ens podem explicar com un equip com el seu encara està viu en tres competicions i té a la seva afició gaudint d’un moment històric. Veiem el Espanyol i no sabem com encaixar que estan fent una temporada magnífica a Europa. Veiem tot això i quan ens mirem al mirall hi veiem un equip desunit, nerviós, que desplega un joc mediocre, que no té la il·lusió necessària, que excusa allò inexcusable...

Potser la situació no és tan dramàtica, jo ho penso així, però el que és segur és que aquella màgia que desprenia l’equip ja ha desaparegut i no tornarà. Suposo que al venir d’uns anys de tants èxits ara se’ns fa difícil ajustar-nos a l’angoixa i al patiment del moment. Suposo que ningú volia dubtar de Rijkaard ni parlar malament de Ronaldinho ni fer campanyes contra Eto’o ni estar parlant de fitxatges quan el futbol espanyol i europeu estan en plena efervescència però ho estem fent. Què hi farem, som on som i estem millor que molts altres equips i que nosaltres mateixos ara fa uns anys. Hem d’optar per veure el got mig ple i esperar que aquest got no tingui un forat al fons per on s’escolin les nostres esperances.

Foto: marca.com