Qui ens havia de dir que en un partit entre setmana, en un horari intempestiu i quasi criminal, amb els primers freds de la tardor i contra un rival dur, havíem de recuperar aquell Barça que tantes alegries ens va donar i que ara ens fa somiar en un futur prometedor. Coses del futbol! Aquest és el Barça que volem: lluitador, solidari, agressiu, precís, inspirat... i amb ganes de divertir-se i de divertir-nos a tots plegats.Durant la primera part, el Barça es va mostrar com un cicló capaç d’arrasar a qualsevol que li plantés cara. Conduïts per un Messi extraordinari, l’equip va recuperar la majoria d’aquelles essències que tantes vegades li hem reclamat: pressió, velocitat de pilota, desbordar al marcador, moure’s sense pilota... Quan es treballa bé i es dóna marge a que aflori la molta qualitat que té l’equip només és qüestió de mirar i gaudir. És un espectacle veure a un equip que ataca i ataca sense parar, que pressiona un cop a perdut la pilota, que provoca còrners, que torna boig als defenses rivals, que en cada jugada s’acosta al gol... Una exhibició de futbol. 4 a 1 al descans, amb un públic entregat, i la sensació d’haver vist una màquina perfecte de fer futbol que ens quedava massa lluny en el record. Les raons del canvi? Ufff... la matèria primera hi és – també hi era quan les coses no rutllaven -, partim d’un bloc defensiu consistent, hem consolidat posicions clau, hem repetit equip – un factor al que no se li dóna importància, però que ajuda a lligar mecanismes - , ens sustentem en la força i en les condicions que ens aporta el Camp Nou, hem vist néixer un autèntic líder com Messi, Iniesta s’està destapant com el gran jugador que molts defensaven, Rijkaard se’l veu més despert i valent, l’entorn ha apretat el suficient com per fer despertar a un grup massa acomodat i intocable... No sé, suposo que aquestes raons i d’altres que se m’escapen estan convertint al Barça en l’equip que tots desitgem.
La segona part ja va ser una altra història. De fet, vam tornar a l’essència del Barça imponent de Rijkarrd que resolia el partit durant els primers 45 minuts i després controlava i esperava el final de partit. Dit i fet. Els blaugranes van baixar una marxa i el Saragossa es va aplicar, sobretot augmentat la duresa, per tal de no marxar del Camp Nou amb una golejada d’escàndol. Al final, només em queda una petita queixa per no haver gaudit de més minuts de Bojan i de Giovani. Sabem com és Rijkaard i no el canviarem, però amb el partit resolt era el moment de treure als nous valors del planter i augment les revolucions de l’equip. Ens queixem per vici!!
Superats els tres partits a casa, ens queda la revàlida de guanyar a domicili. Dissabte toca el Llevant, cuer de Primera. Sens dubte, és un bon moment per anar esborrant un dels grans handicaps de l’equip.
Foto: as.com
El partit contra l’Athlètic és d’aquells en que pots guanyar amb molta facilitat, però en que acabés patint en excés i havent de sentir, amb raó, que les ajudes arbitrals t’han facilitat molt les coses. El Barça ha sortit al camp amb ganes d’esborrar la mala imatge oferta en el debut a Santander i en la primera part, s’han vist detalls del millor Barça amb una pressió interessant i amb un joc ràpid i dinàmic, amb l’interessant variant de Ronaldinho com a mitja punta, que han posat als bascos contra les cordes. El bon joc de l’equip, amb repetides pujades per la banda dels laterals, s’ha concretat amb un espectacular gol de falta de Ronadinho. Després, el conjunt blaugrana ha seguit forçant la màquina fins que un penal inexistent ha permès al propi Ronaldinho col·locar el 2-0 al marcador. Bons 45 minuts de l’equip de Rijkaard amb un mig del camp més consistent – bona feina de Deco – i amb una davantera més fresca i atrevida.
L’actualitat mana i, per tant, cal analitzar el grup que ens ha tocat a la Champions: Lió, Stuttgart i Glasgow Rangers, un grup complicat. La meva teoria sobre la Champions diu que una primera fase sense complicacions és bàsica per a poder firmar una gran actuació en la principal competició continental. La Champions és molt dura i gastar massa energies al principi – com vam fer l’any passat – t’acaba perjudicant. No sóc un gran expert en futbol internacional, però tots coneixem el Lió que, tot i haver començat malament la temporada, porta sis lligues consecutives i espera donar un cop d’autoritat a nivell aeurpoeu; l’Stuttgart és el vigent campió de la lliga alemanya i, com l’any passat ho va fer el Werder Bremen, ens pot complicar molt la vida; el Rangers era un dels rivals més durs del 4 pot, bàsicament per la força que té com a local i pel seu joc directe i l’esperit de lluita que solen demostrar. En definitiva, un grup dur i a la vegada atractiu en el que cal quedar primers i estalviar el màxim possible d’energies.
La vida a ‘Can Barça’ segueix igual i això és sinònim de problemes. Després de l’empata a Santander em queda la sensació de que l’arbre no s’ha mogut prou i que, per tant, segueixen penjats molts dels problemes que ens va conduir al fracàs més absolut. En el futbol d’avui ja no es guanya caminant. El Barça ha optat pel camí de madurar els partits a l’espera d’una genialitat que sovint no arriba. Els mals de l’equip? Els mateixos de la temporada passada: circulació lenta, jugadors estàtics, pilota al peu, joc pla, incapacitat per sorprendre... però, per sobre de tot, i veig la covardia de l’entrenador. L’alineació esperada, els canvis que molts vaticinàvem, jugadors en posicions on no funcionen per salvar els equilibris de la plantilla, una disposició tàctica més que coneguda pels rivals... Sense novetats al front.