Ja hem perdut la Lliga, bé, ja fa dies que hem anat assumint que el que escriu aquests guions tan recargolats no pensava donar-nos una alegria sobre la campana. Ara és l’hora d’analitzar i de criticar tot el que ha passat però, sobretot, és el moment de resoldre els problemes que ens han conduït al fracàs més absolut. És el moment de prendre decisions i d’optar pel camí encertat. Queda a les nostres mans que aquesta temporada hagi estat un dolorós accident o que signifiqui l’inici d’un nou cicle perdedor.
Aquests són, al meu entendre, els 7 punts clau que expliquen la caiguda d’un equip que estava dissenyat per a guanyar-ho tot i que ha firmat una temporada dramàtica. Les exposo avui però ho podia haver fet ahir, abans d’ahir o fa una setmana. La meva por és que els que han de prendre decisions encara hagin de fer aquesta reflexió. Espero equivocar-me.
- No saber pair l’èxit: Hem mort d’èxit perquè hem primat les gires, els actes promocionals, la idea del ‘més que un club’, l’Unicef, la NASA... al futbol i a la humilitat i perquè no hem sabut parar la divinització dels jugadors, les renovacions a discreció, la marxa enrere en baixes que ja estaven signades... Hem viscut en un món de colors quan, en algunes ocasions, cal ser impopular i fer que tothom toqui de peus a terra.
- Masses expectatives: Els títols s’han de sumar i, per tant, no podem dir al principi de temporada que guanyarem 7 títols perquè, a partir d’aquell moment, l’únic que pots fer és restar. Aquí tots hi hem contribuït, jo el primer. La premsa, l’afició... tots presumíem del que havia de ser una temporada històrica. Pensàvem en els objectius i no en com aconseguir-los.
- Prepotència: Érem uns nous rics i en fèiem gala. Nosaltres guanyàvem i fèiem un futbol espectacular. Sortíem al camp i només era qüestió d’esperar perquè ja arribarien els gols. Sempre el nostre rival era inferior. Quantes vegades he sentit: “Aquest partit el guanyarem amb la gorra”, “aquesta Lliga la guanyarem ni que no vulguem”... Vam desprestigiar el Mundial de Club perquè l’hem degut guanyar tantes vegades i, a més, nostres aspirem a coses millors i no a una espècie de torneig d’estiu. Fins i tot, en els darrers temps, hem estat incapaços de lluitar a totes per la Lliga, de fer campanyes, de criticar al rival... perquè nosaltres som un club senyor que no es pot rebaixar d’aquesta manera. Per no parlar de la humiliació i la mofa a la que vam sotmetre al Madrid perquè, suposadament, no ens arribava ni a la sola de la sabata i tenia un club de fireta comparat amb el nostre.
- Rijkaard, nefast: Hem sap greu dir-ho però Frank Rijkaard ha firmat una temporada desastrosa a tots nivells. Ha tingut problemes amb la gestió del vestidor, ha mostrat una incapacitat tàctica infinita, no ha treballat els rivals, no ha sabut fer canvis, ha fet alineacions on ha hagut d’encabir a jugadors més pel nom que pel rendiment... A més, l’he vist molt desendollat, passiu, sense lideratge, despistat...
- Sense direcció: El club ha estat sense capità durant molt de temps. Ningú parlava, ningú donava explicacions creïbles, ara estàvem tancat un contracte a Mèxic, ara érem a Egipte, el filial baixa i el directiu responsable no hi és, els jugadors no són professionals i no se’ls para els peus... Ningú ha aturat la desintegració de l’equip mentre nosaltres estàvem perduts i il·luminats pels èxits que, si no es treballa, són efímers.
- La deixadesa dels jugadors: Als jugadors se’ls ha donat màniga ampla i ells l’han anat estirant fins que s’ha trencat. Saltar-se entrenaments, lesions que apareixien per sorpresa, recuperacions que s’allargaven sense motiu, jugadors en un estat de forma pèssim, autocrítica inexistent... Cal dir, però, que la falta de serietat i d’una direcció ferma és un camp abonat perquè els jugadors es lliurin a la bona vida. Hem construït una nova generació de galàctics que ara cal reconvertir, missió complicada, en jugadors compromesos.
- El polvorí del vestidor: Molts diuen que les declaracions d’Eto’o a Vilafranca van trencar el vestidor. D’altres, com jo, pensem que el que va esmicolar el vestidor van ser els fets que van desembocar en les seves declaracions. Criticant les formes, hem sembla que la denuncia de que hi havia qui no estava implicat i qui tapava la deixadesa d’alguns és la clau del desastre futur.
Ara veig que 7 idees per explicar la caiguda als inferns del Barça són poques però ens queden dies per reflexionar.
Aquests són, al meu entendre, els 7 punts clau que expliquen la caiguda d’un equip que estava dissenyat per a guanyar-ho tot i que ha firmat una temporada dramàtica. Les exposo avui però ho podia haver fet ahir, abans d’ahir o fa una setmana. La meva por és que els que han de prendre decisions encara hagin de fer aquesta reflexió. Espero equivocar-me.
- No saber pair l’èxit: Hem mort d’èxit perquè hem primat les gires, els actes promocionals, la idea del ‘més que un club’, l’Unicef, la NASA... al futbol i a la humilitat i perquè no hem sabut parar la divinització dels jugadors, les renovacions a discreció, la marxa enrere en baixes que ja estaven signades... Hem viscut en un món de colors quan, en algunes ocasions, cal ser impopular i fer que tothom toqui de peus a terra.
- Masses expectatives: Els títols s’han de sumar i, per tant, no podem dir al principi de temporada que guanyarem 7 títols perquè, a partir d’aquell moment, l’únic que pots fer és restar. Aquí tots hi hem contribuït, jo el primer. La premsa, l’afició... tots presumíem del que havia de ser una temporada històrica. Pensàvem en els objectius i no en com aconseguir-los.
- Prepotència: Érem uns nous rics i en fèiem gala. Nosaltres guanyàvem i fèiem un futbol espectacular. Sortíem al camp i només era qüestió d’esperar perquè ja arribarien els gols. Sempre el nostre rival era inferior. Quantes vegades he sentit: “Aquest partit el guanyarem amb la gorra”, “aquesta Lliga la guanyarem ni que no vulguem”... Vam desprestigiar el Mundial de Club perquè l’hem degut guanyar tantes vegades i, a més, nostres aspirem a coses millors i no a una espècie de torneig d’estiu. Fins i tot, en els darrers temps, hem estat incapaços de lluitar a totes per la Lliga, de fer campanyes, de criticar al rival... perquè nosaltres som un club senyor que no es pot rebaixar d’aquesta manera. Per no parlar de la humiliació i la mofa a la que vam sotmetre al Madrid perquè, suposadament, no ens arribava ni a la sola de la sabata i tenia un club de fireta comparat amb el nostre.
- Rijkaard, nefast: Hem sap greu dir-ho però Frank Rijkaard ha firmat una temporada desastrosa a tots nivells. Ha tingut problemes amb la gestió del vestidor, ha mostrat una incapacitat tàctica infinita, no ha treballat els rivals, no ha sabut fer canvis, ha fet alineacions on ha hagut d’encabir a jugadors més pel nom que pel rendiment... A més, l’he vist molt desendollat, passiu, sense lideratge, despistat...
- Sense direcció: El club ha estat sense capità durant molt de temps. Ningú parlava, ningú donava explicacions creïbles, ara estàvem tancat un contracte a Mèxic, ara érem a Egipte, el filial baixa i el directiu responsable no hi és, els jugadors no són professionals i no se’ls para els peus... Ningú ha aturat la desintegració de l’equip mentre nosaltres estàvem perduts i il·luminats pels èxits que, si no es treballa, són efímers.
- La deixadesa dels jugadors: Als jugadors se’ls ha donat màniga ampla i ells l’han anat estirant fins que s’ha trencat. Saltar-se entrenaments, lesions que apareixien per sorpresa, recuperacions que s’allargaven sense motiu, jugadors en un estat de forma pèssim, autocrítica inexistent... Cal dir, però, que la falta de serietat i d’una direcció ferma és un camp abonat perquè els jugadors es lliurin a la bona vida. Hem construït una nova generació de galàctics que ara cal reconvertir, missió complicada, en jugadors compromesos.
- El polvorí del vestidor: Molts diuen que les declaracions d’Eto’o a Vilafranca van trencar el vestidor. D’altres, com jo, pensem que el que va esmicolar el vestidor van ser els fets que van desembocar en les seves declaracions. Criticant les formes, hem sembla que la denuncia de que hi havia qui no estava implicat i qui tapava la deixadesa d’alguns és la clau del desastre futur.
Ara veig que 7 idees per explicar la caiguda als inferns del Barça són poques però ens queden dies per reflexionar.
3 comentarios:
Novament magnífica reflexió que ens convida a tots els barçalonistes a pensar.
Segurament per mi l'argument més sòlid és la falta de mentalitat que tenim la gent del Barça. Premsa, socis,jugadors,junta... Semblava impensable que aquesta lliga se'ns pogués escapar però així ha estat. I qui l'ha guanyat? Els de sempre, els innombrables, que això si, tenen la virtut d'arribar amb el pitjor equip de la dècada i guanyar la Lliga. Higuains, Salgados,Robertos Carlos, Helgueras, Diarras i tota aquesta fauna encapçalats per un payo més propi d'un circ que d'un camp de futbol.Tot plegat de traca i mocador. Espero que m'equivoqui però això m'olora a travessia pel desert. jugadors vividors, entrenador sense caràcter, junta sense contactes, i els mitjans no ajuden i encobreixen les mancances de tothom.
Sort que en aquests moments sempre ens queda el Bàsquet...o l'Hockei o l'Handball...
Visca el Barça!!!
MARC FABREGAT COLL
Bon article, Pere. Crec que ha sigut una conjunció de factors negatius, començant pel desencert de Rijkaard enguany i passant per la sort del Madrid (sense aquesta sort, tot i haver-ho fet rematadament mal, el Barça seria campió). Els jugadors són com xiquets, sí els deixes al seu lliure albir, fan el que volen, sense pensar en cap responsabilitat. Però té que haver algú que els lligui curt, i ni l'entrenador ni la directiva (on era el president per a tallar tots aquests excessos?) han fet res.
Crec que la millor opció és canviar d'entrenador, tot i la simpatia que desperta Rijkaard. Una nova persona, amb noves idees i una altra manera de dur el vestuari.
Salut,
http://tipsdemerengue.blogspot.com
Al Barça l'ha passat el mateix que al Madrid de Florentino Pérez, i ara voleu portar a Henry sense vendre a ningú dels grossos... Un vestuari es molt complicat i ho és encara més, quan hi ha diferents estrelles. Eto'o raja perquè veu a Ronnie que s'emporta el elogis sense entrenar mentre ell es deixava la pell per reaparèixer de la seva lesió. Crec que amb Eto'o i Messi la lliga hagués estat blaugrana. Ara a l'estiu s'han de fer els canvis que tan a costat fer al Madrid (on ja no hi ha galàctics).
Vagi bé company! I l'any vinent ja tindrem una altra lliga per veure qui se l'emporta.
Publicar un comentario