El Savi del Camp Nou

Torna el Barça que volem (BAR 4-1 SAR)

2007-09-27T13:16:00.000+02:00

Qui ens havia de dir que en un partit entre setmana, en un horari intempestiu i quasi criminal, amb els primers freds de la tardor i contra un rival dur, havíem de recuperar aquell Barça que tantes alegries ens va donar i que ara ens fa somiar en un futur prometedor. Coses del futbol! Aquest és el Barça que volem: lluitador, solidari, agressiu, precís, inspirat... i amb ganes de divertir-se i de divertir-nos a tots plegats.

Durant la primera part, el Barça es va mostrar com un cicló capaç d’arrasar a qualsevol que li plantés cara. Conduïts per un Messi extraordinari, l’equip va recuperar la majoria d’aquelles essències que tantes vegades li hem reclamat: pressió, velocitat de pilota, desbordar al marcador, moure’s sense pilota... Quan es treballa bé i es dóna marge a que aflori la molta qualitat que té l’equip només és qüestió de mirar i gaudir. És un espectacle veure a un equip que ataca i ataca sense parar, que pressiona un cop a perdut la pilota, que provoca còrners, que torna boig als defenses rivals, que en cada jugada s’acosta al gol... Una exhibició de futbol. 4 a 1 al descans, amb un públic entregat, i la sensació d’haver vist una màquina perfecte de fer futbol que ens quedava massa lluny en el record. Les raons del canvi? Ufff... la matèria primera hi és – també hi era quan les coses no rutllaven -, partim d’un bloc defensiu consistent, hem consolidat posicions clau, hem repetit equip – un factor al que no se li dóna importància, però que ajuda a lligar mecanismes - , ens sustentem en la força i en les condicions que ens aporta el Camp Nou, hem vist néixer un autèntic líder com Messi, Iniesta s’està destapant com el gran jugador que molts defensaven, Rijkaard se’l veu més despert i valent, l’entorn ha apretat el suficient com per fer despertar a un grup massa acomodat i intocable... No sé, suposo que aquestes raons i d’altres que se m’escapen estan convertint al Barça en l’equip que tots desitgem.

La segona part ja va ser una altra història. De fet, vam tornar a l’essència del Barça imponent de Rijkarrd que resolia el partit durant els primers 45 minuts i després controlava i esperava el final de partit. Dit i fet. Els blaugranes van baixar una marxa i el Saragossa es va aplicar, sobretot augmentat la duresa, per tal de no marxar del Camp Nou amb una golejada d’escàndol. Al final, només em queda una petita queixa per no haver gaudit de més minuts de Bojan i de Giovani. Sabem com és Rijkaard i no el canviarem, però amb el partit resolt era el moment de treure als nous valors del planter i augment les revolucions de l’equip. Ens queixem per vici!!

Superats els tres partits a casa, ens queda la revàlida de guanyar a domicili. Dissabte toca el Llevant, cuer de Primera. Sens dubte, és un bon moment per anar esborrant un dels grans handicaps de l’equip.

Foto: as.com

Aire (BAR 3-0 OLY)

2007-09-19T23:40:00.000+02:00

Al Barça li feia falta una victòria contundent per allunyar els fantasmes i el nerviosisme que s’anava apoderant de tots plegats. I quina millor manera de fer-ho? Doncs en el debut a la Champions i contra el teòric rival directe per aconseguir el primer lloc del grup. Ara bé, res d’eufòries. L’equip ha estat més entonat i a destacat, com ho havia fet durant els darrers partits, la seguretat i la fermesa defensiva. En aquest aspecte, és difícil que un equip amb recursos no creï cap mena de perill, com ha passat avui amb l’Olympique - més fluix del que la majoria pensàvem -, i això ajuda a reforçar el paper d’homes com Abidal, Touré i Milito, fitxatges d’aquesta temporada, que s’estan destapant com a bàsics en l’esquema defensiu de l’equip de Rijkaard.

En l’aspecte ofensiu, s’han apreciat millores puntuals a remolc, bàsicament, de la presència vital i desequilibrant de Leo Messi i en l’aparició en el tram final d’un Iniesta que demana a crits la seva presència a l’equip titular. A més, s’han viscut moments de més mobilitat i de major velocitat combinats, això sí, amb d’altres d’espessor i de tornada al joc lent i pla que tan enfada a la parròquia. D’altra banda, en la cistella de coses que cal millorar hi segueixen ben presents la pressió i la falta de velocitat, personificada en Ronaldinho – canviat davant la seva incapacitat per aportar aspectes positius a l’equip – i en Henry, que limiten la capacitat de l’equip als contraatacs o a l’hora de superar al defensor corresponent.

La barreja de tot plegat ens ha deixat un 3 a 0 contundent que dóna aire a l’equip i que ens fa encarar amb garanties la primera fase de la Champions. I ara, el Sevilla... Futbol de qualitat i amb una exigència màxima sota el paraigües que, de moment, ens garanteix el fet de jugar els partits al Camp Nou.

Foto: marca.com

No només falla l’actitud (OSA 0-0 BAR)

2007-09-17T13:17:00.001+02:00

Un partit més i tot segueix igual… de malament. Ja fa dies que esperem que l’equip doni un cop de timó a un joc estancat i a una actitud passiva i indolent, però no sembla que això hagi de passar d’immediat, com per art de màgia. Les claus del fracàs? Són les mateixes que hem comentat dies i dies i que, suposadament, tots teníem assumides i treballàvem per eradicar-les. Tot i això, avui m’agradaria anar més enllà. Habitualment, les raons que s’usen per criticar a l’equip són les referents a l’actitud i al poc treball realitzat. Acceptant i donant total validesa a aquests plantejaments, començo a percebre que els problemes van derivant cap al terreny de joc on, tot i tenir una aparent constel·lació d’estrelles, s’aprecien certs problemes a nivell tàctic i de plantejament que ja són més que preocupants.

El Barça el veig un equip previsible, lent, sense mobilitat, sense idees, sense capacitat per desbordar, sense gol... A més, tothom sap com juga i quins recursos té per fer mal al contrari. Mai canviem res, tots els moviments dels jugadors són coneguts, els canvis no modifiquen res i, el pitjor de tot, ,tots els entrenadors saben com aturar a aquest Barça. Cal modificar aspectes del joc i cal fer-ho ràpid. Potser s’ha de canviar la tàctica, potser cal canviar la posició d’alguns jugadors, potser cal treballar l’estratègia, potser cal introduir variants ofensives o potser s’ha de fer tot plegat. El que no podem fer és precisament el que està passant: excuses variades, falta de frescor, l’equip rival ha defensat bé... res de res. Calen solucions i sobren els recursos per trobar-les.

Bé, del partit en concret encara no n’he dit res... i què voleu que us digui? I el pitjor de tot és que aquesta setmana comença el futbol de veritat. Que tinguem sort!!

Foto: marca.com

Trencar l’ordre establert

2007-09-12T18:59:00.000+02:00

Quan la depressió futbolística començava a apoderar-se de mi – seleccions + Copa Catalunya de tercera fila – ha aparegut el president Laporta amb unes declaracions molt dures que pretenen posar en dubte l’ordre establert en el que es refereix al futbol de seleccions. Ja era hora! Alguns diuen que això de revelar-se serveix de poc i que tots els clubs s’han de posar d’acord però, que voleu que us digui, m’agrada que sigui el Barça el club que prengui la iniciativa i, a més, d’una forma tan enèrgica i contundent. I és que, més enllà del que alguns pensem sobre les seleccions, la realitat que afecta al Barça és més que sagnant ja que, mentre hem hagut de disputar la Copa Catalunya sota mínims i els entrenaments són en família, tenim als nostres jugadors escampats pel món per tal de satisfer les ànsies recaudatòries de les respectives seleccions.

A dia d'avui, Messi i Milito – que ja ha jugat més amb la selecció que amb el Barça – són a Austràlia on han disputat un amistós que, tot i jugar-se dimarts, sembla que els obligarà a tornaran divendres; Ronaldinho, Márquez i Dos Santos juguen un amistós als Estats Units; Gudjohnsen sembla que debutarà avanç amb Islàndia que amb el Barça; Touré va jugar fa dies però encara no se’l ha vist per ‘Can Barça’; Henry s’ha quedat a la concentració de la selecció francesa tot i estar sancionat. Aquest són els casos més flagrants, però la resta de jugadors els tenim disputant interminables fases de classificació que ens deparen partits tan interessant com l’Espanya – Letònia o l’Islàndia – Irlanda del Nord, pur espectacle. En definitiva, el que paga, i molt bé, és el que menys drets té. És el que hi ha, de moment.

Foto: elgatofelino.wordpress.com

Victòria amb massa ajudes (BAR 3-1 ATH)

2007-09-03T00:11:00.000+02:00

El partit contra l’Athlètic és d’aquells en que pots guanyar amb molta facilitat, però en que acabés patint en excés i havent de sentir, amb raó, que les ajudes arbitrals t’han facilitat molt les coses. El Barça ha sortit al camp amb ganes d’esborrar la mala imatge oferta en el debut a Santander i en la primera part, s’han vist detalls del millor Barça amb una pressió interessant i amb un joc ràpid i dinàmic, amb l’interessant variant de Ronaldinho com a mitja punta, que han posat als bascos contra les cordes. El bon joc de l’equip, amb repetides pujades per la banda dels laterals, s’ha concretat amb un espectacular gol de falta de Ronadinho. Després, el conjunt blaugrana ha seguit forçant la màquina fins que un penal inexistent ha permès al propi Ronaldinho col·locar el 2-0 al marcador. Bons 45 minuts de l’equip de Rijkaard amb un mig del camp més consistent – bona feina de Deco – i amb una davantera més fresca i atrevida.

A la segona part, hem vist la part fosca d’aquest equip ple d’estrelles: s’ha afluixat el ritme i, en aquests casos, qualsevol equip et posa problemes. L’Athlètic, un equip fluix de veritat, ha anat creixent a costa del joc lent i mancat de profunditat del Barça. Quan especules, per molt que el rival tingui pocs arguments ofensius, sempre pot arribar una pilota penjada, un embolic i gol. A patir, quan el partit tenia un clar color blaugrana. Bé, el patiment ha estat curt gràcies a l’error garrafal i escandalós – s’ha de dir quan et va en contra, però també quan és a favor – de l’àrbitre al donar validesa al presumpte gol de Touré. D’aquí al final, amb els dos equips amb 10 jugadors, poc més que l’esperat debut d’un Giovani en forma i descarat que ja ha deixat detalls del bon jugador que farà gaudir al Camp Nou.

En resum, un Barça de dos cares amb detalls positius al principi i amb dubtes a la segona part. És evident que cal anar creixent i ser més eficaços per tal d’anar dissipant dubtes i no haver de reconèixer que ens han donat una empenta decisiva per acabar guanyant el partit.

I ara, 15 dies sense futbol. Bé, amb futbol de seleccions que, pel fet, em sembla que és el mateix.

Foto: elmundodeportivo.es

Champions, Gamper i una mala notícia

2007-08-30T20:22:00.001+02:00

L’actualitat mana i, per tant, cal analitzar el grup que ens ha tocat a la Champions: Lió, Stuttgart i Glasgow Rangers, un grup complicat. La meva teoria sobre la Champions diu que una primera fase sense complicacions és bàsica per a poder firmar una gran actuació en la principal competició continental. La Champions és molt dura i gastar massa energies al principi – com vam fer l’any passat – t’acaba perjudicant. No sóc un gran expert en futbol internacional, però tots coneixem el Lió que, tot i haver començat malament la temporada, porta sis lligues consecutives i espera donar un cop d’autoritat a nivell aeurpoeu; l’Stuttgart és el vigent campió de la lliga alemanya i, com l’any passat ho va fer el Werder Bremen, ens pot complicar molt la vida; el Rangers era un dels rivals més durs del 4 pot, bàsicament per la força que té com a local i pel seu joc directe i l’esperit de lluita que solen demostrar. En definitiva, un grup dur i a la vegada atractiu en el que cal quedar primers i estalviar el màxim possible d’energies.

El Gamper d’ahir va resultar un estrany còctel de sensacions entre els homenatges, el partit, els gols mig celebrats, un públic diferent i entregat, un rival que va venir de passeig... El Gamper sempre és sinònim d’il·lusió, però ahir tot plegat es va veure deslluït per la trista mort de Puerta. Vist el que vam veure, potser s’hauria d’haver suspès tot plegat i ens haguéssim estalviat aquest sentiment de voler amagar l’alegria, de no celebrar els gols, de no fer declaracions després del partit... Del partit, contra un Inter més que lamentable, en podem extreure alguns detalls com les bones maneres de Touré, l’excel·lent estat de forma de Giovani, la progressiva millora d’Henry o la bona actitud i el que va aportar un Deco més centrat.

I una mala notícia, la greu lesió d’Eto’o. Al camerunès l’està perseguint la mala sort i, quan anava oblidat la lesió de l’any passat, haurà d’estar uns dos mesos de baixa. Una baixa sensible i un cop moral pel jugador africà. Pel que fa a l’equip, sembla que la seva baixa no hauria de ser tan perjudicial com ho va ser la temporada passada. De moment, i és l’únic aspecte que se’n pot treure en positiu, s’acabarà la comèdia dels ‘Quatre Fantàstics’ i similars. T’esperem aviat, sort!

Foto: elmundodeportivo.es

Sense novetats al front

2007-08-27T12:46:00.000+02:00

La vida a ‘Can Barça’ segueix igual i això és sinònim de problemes. Després de l’empata a Santander em queda la sensació de que l’arbre no s’ha mogut prou i que, per tant, segueixen penjats molts dels problemes que ens va conduir al fracàs més absolut. En el futbol d’avui ja no es guanya caminant. El Barça ha optat pel camí de madurar els partits a l’espera d’una genialitat que sovint no arriba. Els mals de l’equip? Els mateixos de la temporada passada: circulació lenta, jugadors estàtics, pilota al peu, joc pla, incapacitat per sorprendre... però, per sobre de tot, i veig la covardia de l’entrenador. L’alineació esperada, els canvis que molts vaticinàvem, jugadors en posicions on no funcionen per salvar els equilibris de la plantilla, una disposició tàctica més que coneguda pels rivals... Sense novetats al front.

Més enllà del partit, que tots sabem com va anar, em motiva més reflexionar sobre què cal fer per aturar aquest cercle viciós. A diferència de l’any passat, estic veient com la reacció de la premsa ha estat més dura. La temporada passada, amb tota aquella història del crèdit, l’equip va anar morint mentre nosaltres ho veiem impassibles. Ara, amb l’impacte sobre l’ambient i l’afició que sol tenir la veu dels periodistes, es pot anar crear un ambient més crític que ajudi a reconduir la situació. Ara bé, al meu entendre, la solució segueix estant a les mans de l’entrenador i de la seva capacitat per modificar unes estructures i una manera de funcionar sense sentit. Cal valentia, ser arriscat, buscar allò que ens faci diferents. De fet, la il·lusió artificial creada a la pretemporada - ens hem conformat amb l’aparició d’un suposat codi intern i amb la paraula i el compromís dels jugadors - no s’adiu amb el sentiment de canviar-ho pràcticament tot que teníem al final de la temporada passada. Hem començat de nou, però tot segueix igual, massa igual.

Foto: marca.com

Gràcies Belletti

2007-08-23T21:29:00.000+02:00

Belletti se’n va al Chelsea, i amb ell marxa l’autor del gol que ens va donar la segona Champions. El brasiler serà, possiblement, un dels jugadors més mediocres que passarà a la història del club. Belletti ha estat un jugador irregular, descontrolat, mal defensor... però també ha estat un bon professional que ha sortit amb molta dignitat i deixant diners a la caixa. D’aquí a uns anys, quan expliquem qui era Belletti als nostres nets, ja no recordarem els seus errors en defensa ni el poc que ha demostrat al club; només recordarem aquell gol, com es posava les mans al cap, com es passejava per l’estadi després del partit... i recordarem el feliços que ens va fer aquell 17 de maig. Molta sort!

Foto: elecash.org

Gol de Belletti a París:

Un virus inacabable

2007-08-21T17:45:00.000+02:00

Passen les temporades i la inoportuna presència de les seleccions ens visita sense que ningú hi posi remei. Quan el Barça planificava la pretemporada, es parlava dels dies previs a l’inici de la Lliga com el moment idela per a realitzar un treball fort per acabar d’ajustar la forma dels jugadors. Sonava bé, massa bé. De sobte, com qui no vol la cosa, va aparèixer una convocatòria internacional que ha deixat en quadre a l’equip de Rijkaard. Ni treball, ni millorar la velocitat, ni adaptar als nous... res de res. Els nostres jugadors els tenim de ‘bolos’ pel món com si no tinguessin cap altra cosa a fer. A jugar amistosos insuportables i intranscendents mentre l’inici de la temporada s’acosta. Els resultat de la dispersió de jugadors ens deixa uns entrenaments amb 12 jugadors – comptant als 2 del filial i als descartats – i ens impossibilita el preparar dignament el partit del cap de setmana.

Ara bé, el que tenim és el resultat de la inoperància dels grans clubs que, tot i les moltes reunions i els G-14, segueixen sent unes autèntiques titelles. Pagar i creure. És més, ja pots resar perquè ningú es lesioni i donar gràcies que te’ls tornin sencers.

El premi pels aficionats seran una sèrie de partits descafeïnats i sense el més mínim interès futbolístic – ni els jugadors ni els seleccionadors se’ls veu amb massa ganes d’afrontar aquests partits – que ajudaran a que el meu odi cap al futbol de seleccions vagi en augment i ja sigui imparable.

Foto: elmundodeportivo.es

Detalls (VI): Bayern Munic - Barça

2007-08-16T20:16:00.001+02:00

M’agrada que haguem tancat la pretemporada amb 6 victòries en els 6 partits disputats. Hem jugat millor o pitjor, hem jugat contra equips de tota mena, hem jugat amb jet lag d’anada i de tornada… però sempre hem guanyat.

Quina diferència això de jugar amb un Bayern que aquests partits inaguantables i soporífers que hem hagut de patir durant tota la pretemporada.

En el meu equip ideal per a començar la Lliga hi són Leo Messi i 10 jugadors més. Marca, desequilibra, aporta frescor... és una garantia de què alguna cosa està a punt de passar.

Touré es va adaptant a la difícil posició de pivot defensiu. Contra el Bayern, el primer rival d’entitat d’aquesta preparació, va demostrar que ocupa bé l’espai i que té una gran habilitat per recuperar la pilota. Tot i això, cal tocar més ràpid i no conduir tant la pilota.

Segueixo amb les bones sensacions sobre Abidal, especialment quan ens demostra la seva potència en unes carreres impressionants per la banda esquerra. Caldrà veure què passa quan un rival el posi a prova.

Ja ha debutat Milito, el que ha de ser un referent en la zona defensiva de l’equip. Se’l va veure ben poc, però ja ens vam començar a adonar que li agrada manar i que es pot anar convertint en un líder.

El trident d’inici – Ronaldinho, Eto’o i Henry – es va mostrar molt per sota del rendiment que se li suposa. Ja queda poc per començar la Lliga, però cal considerar el desgast que també ha generat la pretemporada, donem-los temps. Amb tot, em sembla que Henry, per ser el nou i per la falta evident de ritme, serà el primer en tastar les sensacions de ser suplent.

Foto: elmundodeportivo.es

Detalls (V): Mission Hills Invitational - Barça

2007-08-11T16:54:00.000+02:00

Un partit ajornat, un suposat tifó, un rival molt inferior, la pluja, un camp pesat i lent… Masses punts negatius per esperar gran cosa del darrer partit d’aquesta gira asiàtica.

Sembla que ja es va perfilant un onze inicial més fix amb Zambrotta i Abidal als laterals; Touré, Xavi i Iniesta al mig del camp; i les diverses opcions ofensives que aporten Henry, Eto’o i Ronaldinho, a l’espera de la incorporació de Messi.

Em segueix agradant la mobilitat i la velocitat d’Eto’o. Jugant a la banda, a més, aporta un plus d’actitud defensiva que cal tenir en compte. El gol que ha marcat, per si hi havia algun dubte, desdibuixa algunes critiques que començaven a aparèixer.

Henry, el més flux dels homes d’atac, ha marcat, però, el que és el millor gol d’aquesta pretemporada.

Abidal va deixant detalls de força i de contundència que em fan presagiar que la posició de lateral esquerre deixarà de ser intranscendent, com va passar la darrera temporada, per aportar més recursos a l’equip.

Dos Santos s’ha convertit, amb el gol que ha anotat avui, en el màxim golejador de la pretemporada. Un premi simbòlic per a un dels homes més destacats fins el moment.

I el millor de tot: Ja s’ha acabat la gira!! S’ha fet caixa, els jugadors tornen força sencers i ja encarem la recta final de la preparació.

Foto: elmundodeportivo.es

Detalls (IV): Yokohama Marinos – Barça

2007-08-07T21:08:00.000+02:00

El partit d’avui, amb un rival més seriós que el darrer, ens ha començat a demostrar que els tridents, els magnífics... queden molt bé als diaris, però després cal col·locar-los al camp i que funcionin. Amb un Henry molt fluix, l’atac blaugrana s’ha limitat a les bones combinacions entre Ronaldinho i Eto’o, i al plus de frescor i punteria que ha aportat Dos Santos.

Ronaldinho va camí de fer callar als que, com jo, no esperàvem una recuperació del crac brasiler. Ara recordo una jugada: recuperació del ‘10’ a la frontal de l’àrea pròpia i com ha arribat, poc després, a ser una opció més per a rematar la jugada. És aviat per dir-ho, però l’actitud es presumeix força diferent a la de la temporada passada.

Eto’o corre, es demarca, arriba... però li falta el gol. Sempre es diu que l’important és crear les opcions però, per evitar dubtes i tensions, cal acabar amb aquest “malefici”.

El debat més actual, corregiu-me si m’equivoco, és el de Touré sí o Touré no? Jo el veig un portent físic, amb prou qualitat i que no es complica massa la vida. Els que el critiquen diuen que és una mica lent i que, algunes vegades, entra massa fort i a destemps. Veurem com evoluciona.

Dos Santos, amb la nacionalització més a prop, torna a marcar i fa que el seu nom no pari de sonar entre l’afició i que totes les cròniques l’avalin com el millor jugador de la gira asiàtica.

Especialment avui, però també en algun altre partit de la pretemporada, he vist a Rijkaard molt actiu i amb ganes d’anar corregint coses. La seva actitud i els seus encerts han de ser claus per a fer créixer l’equip.

Una obsessió personal: No seria millor fer jugar als jugadors del planter que a uns descartats que no tenen futur al club? Sembla que no.

Foto: elmundodeportivo.es

Detalls (III): Beijing Guoan – Barça

2007-08-06T19:06:00.000+02:00

Amb totes les disculpes possibles i raonables, trobo a faltar que l’equip s’imposi amb molta més claredat. Ens costa golejar i cedim opcions de gol a equips amb una qualitat més que pobre.

Sense Bojan, “castigat” a anar amb la selecció espanyola, Giovani dos Santos s’ha reivindicat en el primer partit de la gira asiàtica. Tot i el descens del filial, sembla clar que encara poden néixer figures que es poden fer grans cracs després de criar-se al club.

De moment, són pocs els jugadors que estan donant un salt progressiu en el seu rendiment: Xavi, Iniesta, Abidal... i potser algun altre. La resta, especialment Henry, Eto’o i Ronaldinho, se’ls veu molt lents i mancats d’aquell punt que els fa diferents.

Em segueix quedant el dubte, com ja havia dit anteriorment, del perquè de la necessitat d’alinear a jugadors que volem traspassar sí o sí. No cal ser molt llest per saber que si algun d’ells es lesionés, com va passar amb Edmilson, la seva sortida seria pràcticament inviable.

Tot i les noves incorporacions, de moment, sembla que la connexió més fiable – tot i els intents dels diaris per crear societats perfectes – és la que formen Ronaldinho i Eto’o. L’un fa millor a l’altre i al revés i connecten a la perfecció en benefici de l’equip.

Personalment, trobo a faltar partits amb rivals europeus de primer nivell. Es poden veure torneigs amb el Milan, l’Arsenal, el Madrid, l’Ajax, l’Inter... i, mentre, nosaltres amb rivals desconeguts i amb partits que avorreixen a les pedres. Què hi farem!

Foto: mediotiempo.com

Detalls (II): Hearts – Barça

2007-07-29T22:27:00.001+02:00

El rival, el Hearts escocès, es va mostrar molt motivat i amb ganes de posar problemes al conjunt de Frank Rijkaard, especialment a la primera part. Així, tot i algunes veus que reclamen rivals més febles, em sembla positiu que ens comencem a enfrontar amb equips que volen fer el partit de la temporada, una situació que s’anirà repetint.

Bojan segueix enamorant. Els que el coneixíem una mica no estem tan sorpresos, però sembla que la seva projecció ens farà quedar curts. Esperem, jo ho espero, que no hagi d’anar amb la selecció sub-17, una categoria que ja sembla més que superada.

Henry té una gran virtut: controla, mira i xuta. Res de perdre el temps amb passades i més passades amb les que sembla que volem entrar amb la pilota a la porteria. Esperem que no s’acabi contagiant.

El Barça, un equip que sol enfrontar-se a defensen molt tancades, necessitat d’uns laterals amb capacitat per obrir el camp amb les seves pujades. De moment, sembla que els jugadors que formaran en aquesta demarcació comencen a funcionar.

Seguim amb l’etern problema en el joc aèria: cada centrada és un perill. Aquest any, amb les incorporacions de jugadors alts, semblava que el problema s’aniria resolent, però sembla que ens costarà més del previst. Més treball i coordinació!!

En alguns moments, amb totes les disculpes possibles i reals, el Barça em va recordar a l’equip de l’any passat amb un joc lent, sense mobilitat, volent fer jugades massa boniques...

Foto: elmundodeportivo.es

Breu resum del Hearts - Barça:

Detalls (I): Dundee – Barça

2007-07-27T19:23:00.000+02:00

Comencem amb l’habitual 4-3-3 sense masses variacions. De moment, el canvi de sistema tàctic ens queda lluny.

Touré té planta, força i juga fàcil. La posició de pivot defensiu requereix moltes qualitat però no hi pot faltar la de saber jugar a un o dos tocs sense complicar-se la vida en excés.

Iniesta sembla que puja posicions com a candidat a ocupar una plaça en el mig del camp.

Deco es va mostrar excessivament nerviós i precipitat.

Bojan i Dos Santos es van integrant a la primera plantilla i van demostrar, un cop més, que els sobra qualitat i que poden aportar aire fresc a l’equip.

Els laterals que es presumeixen titulars, Zambrotta i Abidal, van apuntar bons detalls. Els falta un punt, com a tots, però poc a poc.

Sembla que algun dels descartats anirà tenint minuts. És una opció per posar-los a l’aparador però limita la participació dels joves del filial.

Cada partit que juga Jorquera tinc més por que a Valdés li passi alguna cosa a les portes d’un partit decisiu.

Thuram i Oleguer van mostrar algunes de les carències que els han de portar a tenir un paper secundari en el Barça de l’any vinent.

Rijkaard es va mostrar actiu i amb ganes de corregir i d’anar perfilant els detalls.

Foto: elmundodeportivo.es

Tips del Milan

2007-07-24T12:40:00.000+02:00

Ronaldinho, Eto’o, Deco, Motta, Edmilson… tots són jugadors del Barça però també els uneix una altra circumstància: s’ha parlat que el Milan els volia fitxar. El Milan s’ha convertit, amb total mereixement, en un dels equips més antipàtics dels futbol europeu. La seva ombra ha rodejat l’entorn blaugrana durant molts i molts mesos amb intoxicacions constants. Declaracions de Berlusconi, de Galliani o d’Ancellotti han anat omplint la informació esportiva amb amenaces, ofertes, contradiccions, rendicions... Tot un teatre més que desagradable. A la impertinència dels dirigents italians s’ha unit, una altra vegada, la necessitat de polemitzar que tenen els mitjans propis i la fam de sang i ‘merder’ que tenen a Madrid. Tot plegat, ens ha conduït a una esquizofrènia constant amb ofertes estrastosfèriques, amb desmentits dels jugadors i, el més divertit, amb un interès rotatori cap a un gran nombre de jugadors de la plantilla de Rijkaard.

Dit això, em molesta la constant presència del Milan en el nostre dia a dia i la capacitat per usar el seu suposat interès per desestabilitzar però, sobretot, m’irrita la nul·la concreció que han demostrat per fer front a una operació real. Senyors... si els interessa Eto’o, ens fan una gran oferta; si els interessa Motta, doncs el mateix; si Ronaldinho no està en venta, ens abonen íntegrament la clàusula... Prou parlar. O actuen o es retiren. Ja n’estem tips del Milan.

Foto: lionelmessi.org

Els beneficis de la competència

2007-07-19T18:04:00.000+02:00

Un dels mals que més ha afectat al club durant el darrer any ha estat el relaxament d’uns jugadors que no veien perillar el seu lloc. Aquest fet, no només rebaixava la tensió dels cracs sinó que anava apagant les ganes dels habituals suplents. El remei era evident: fitxatges de qualitat que posessin en dubte l’ordre establert. És més, la idea anava més enllà i es buscava l’entrada d’aire fresc, de noves idees, d'altres mentalitats... El problema es va detectar, les solucions han anat arribant i les conseqüències ja es comencen a notar: Ronaldinho renuncia a la Copa Amèrica, Márquez no juga la final de consolació del torneig, Messi sembla que escurçarà les vacances, Touré i Henry ja s’entrenen... Els beneficis de la competència ja comencen a funcionar. Potser són petits detalls, qui sap, però van ser precisament els molts detalls negatius els que ens van anar abocant cap al fracàs més absolut.

M’agrada percebre que a ‘Can Barça’ es vol imposar una realitat marcada per la competència. Veurem com encaixa aquest brot de professionalitat i de ganes de treballar dins d’un grup acomodat i massa acostumat a la llibertat més absoluta. Rijkaard ha de ser l’home clau d’aquesta reconversió: només tres al davant, canvis en relació a l’estat de forma, rotacions únicament quan siguin justificades... Em sembla que la paraula ‘competència’ serà una de les més recorrent al llarg de la temporada.

Foto: elmundodeportivo.es

La mentalitat dels descartats

2007-07-13T13:16:00.001+02:00

Ara que ja estem immersos, suposadament, en l’'Operació Sortida' de jugadors, m’assalten una sèrie de preguntes – mai les he aconseguit resoldre – sobre el pensament d’aquells que saben que el seu cicle al club s’ha acabat. Al Barça li costa molt col·locar als jugadors que desitja traspassar – em remeto a la bona argumentació de Txiki sobre el tema – però els meus dubtes es traslladen a la banda dels jugadors. És evident que els jugadors tenen un contracte firmat i el volen defensar al màxim. Dit això, hi ha situacions en què els danys esportius poden ser tan elevats que el tema econòmic hauria de passar en un segon pla.

Parlo, per exemple, de Maxi López que ha perdut l’opció d’anar a un club de prestigi com l’Sporting de Lisboa per petits problemes fiscals que li retallaven el sou. Perd el tren d’un bon equip que estava interessant en ell a canvi de què? Guanyarà una mica més i acabarà al Barça jugant els partits de la Copa Catalunya o en un equip de segona fila on passarà sense pena ni glòria.

Parlo també de Saviola, paradigma actual del jugador que pensa més en els diners que en la vessant esportiva, que es va voler quedar al club sabent que jugaria molt pocs minuts i que hipotecaria el seu futur futbolístic – no ha estat seleccionat per la Copa Amèrica – i ara se’n va al Madrid, regal per als il·lusos que l’aplaudien sense motiu, a cobrar força i a ser, si no canvien molt les coses, un suplent habitual.

Ara també em ve al cap Gudjohnsen que, suposadament, té diverses ofertes d’Anglaterra i es vol quedar i triomfar al Barça. Espero que la seva decisió es basi en premisses econòmiques perquè si es creu el que diu té un seriós problema.

A nivell històric, Dani García és, sense discussió, el jugador més representatiu d’aquesta espècie. Prometia molt però va haver de decidir entre el futbol i els diners; ara deu ser molt ric però la seva trajectòria en el món del futbol va acabar resultant penosa.

Motta, Giuly, Belletti, Ezquerro... han de decidir: diners o futbol?

Foto: mediotiempo.com

Pirates a la vista

2007-07-05T13:08:00.000+02:00

Anaven passant els dies, s’anaven tancant les noves incorporacions i ja semblava que aquest any no ens veuríem involucrats en disputes per jugadors, que no hauríem de competir amb d'altres clubs, que no ens barallaríem amb representants curiosos – per no dir un altre qualificatiu que també acaba per osos – que no hauríem de viure tot el dia pendents d’informacions contradictòries... Finalment, però, no hem pogut escapar d’aquest cercle viciós que cada estiu amenaça en visitar-nos. Així, ja estem vivint, amb el fitxatge del central pel mig, situacions més que curioses: el representant de Milito ve a Barcelona i diu que mai ha parlat amb ningú del Barça i que marxa a Madrid – sembla que ja està negociant i que no va marxar a Madrid – el Saragossa diu que tampoc sap res del Barça però que espera, Milito, suposadament, està boig per vestir de blaugrana, Chivu era a punt de fitxar pel Madrid i ara ja no es veu tan clar, alguns mitjans apunten que el Barça ho té tot controlat i que només s’ha de decidir per un dels dos... Ja hi tornem a ser! La pirateria futbolística torna a fer acta de presència a ‘Can Barça’.

Abans pensava diferent però, des de fa uns anys, em cansen molt aquests culebrots interminables en què el que avui és blanc demà és negre, on avui t’il·lusiones per un i demà et sembla millor l’altre, on tothom opina i on tots diuen mitges veritats i miren pel seu propi benefici. D’aquí en endavant us explicaré el que faré: tranquil·litat i ja en parlarem el dia de la presentació. És això o tornar-se boig!

Foto: sport.es

Que juguin els 4 cracs?

2007-07-02T13:13:00.000+02:00

Poc a poc anem deixant enrere els records de la passada temporada i ens tornem a il·lusionar amb els nous fitxatges i amb els nous projectes. És bo mirar endavant però sense oblidar el passat. Així, tothom parla de treball, de serietat, d’orde, de competència... Perfecte. Ara bé, a la mínima, ja comencen a aparèixer veus que reclamen la presència dels quatre cracs a la zona ofensiva. És a dir, descompensem l’equip, optem per la versió més galàctica possible, eliminem la competència i produïm, a la llarga, un desordre tàctic que només ens pot conduir al fracàs més absolut.

Sobre el paper és molt bonic parlar dels cracs, de la màgia, de la millor davantera d’Europa... Ara bé, només cal veure i analitzar els equips punters del continent – Milan, Chelsea, Madrid, Liverpool... – i reconèixer que molts juguen amb només un davanter i, a molt estirar, amb dos. A més, tenen un mig camp molt poblat i d’enorme contundència. Anar a contracorrent és molt complicat. Els cracs i les excel·lents plantilles, com s’ha demostrat aquesta temporada, no són garantia de res.

A més, l’any passat ja vam haver de llegir i de suportar massa vegades l’opció ruïnosa dels ‘tres petits’ i ara ens volen colar un altre gol amb els ‘quatre fantàstics’. N’haurem après?

Dit això, el que més em preocupa no és que els diaris o les ràdios ens vulguin vendre l’opció dels quatre cracs; el que em preocupa de veritat és que coneixent el tarannà del nostre entrenador, a no ser que aquest estiu s’hagi impregnat d’un nou caràcter, em temo que pot contemplar aquesta opció. De fet, durant tota la temporada ha demostrat una incapacitat total per decidir més enllà d’asseure, si mai s’atrevia a fer-ho, a l’opció més dèbil.

Veurem què passa però no podem tancar els ulls a la realitat del futbol actual i optar per un model molt vistós però gens efectiu. En seguirem parlant.

Foto: lavozdeasturias.es

La llibreta de Txiki: què fer amb els cracs

2007-06-29T20:56:00.000+02:00

El missatge oficial ens indica que cap dels cracs de l’equip abandonaran el club. Ens ho podem creure o no, el temps dirà, però, en tot cas, ens queda l’opció de discrepar a l’hora de pensar que hi ha comportaments que encara es poden reconduir. Si tots els cracs es queden ho entendré i es podrà enfocar com un vot de confiança a uns jugadors que ens han aportat molt però la meva visió és molt més critica:

Ronaldinho: Ha encarnat, com ho feia quan es guanyava, el prototip de jugador pasota i acomodat que tant mal ha fet al club. Ha mostrat un estat de forma lamentable, una actitud molt criticable i, el més preocupant, ha semblat que ja està de tornada de tot. Suposem que es quedarà i que, mentre el seu germà segueix demanant una vergonyosa renovació, els barcelonistes el seguirem adorant com a una autèntica divinitat. Jo el traspassaria.

Eto’o: Amb les seves virtuts i els seus defectes, el camerunès és un jugador amb la tan comentada ‘gana’ que ho deixa tot al camp i que, estigui encertat o no, sempre et dóna alguna cosa més. Serà difícil que els mitjans contraris el deixin tranquil i que ell no salti a la primera però encara li queden coses per oferir-nos i jo aposto per ell.

Deco: La seva aportació va ser clau per convertir-nos en un equip guanyador però sospito que el millor Deco ja no tornarà. A més, és un home amb una gran força dins el vestidor i amb la seva marxa s’haurien de trencar alguns vicis que s’han generat al seu entorn. El seu futur hauria d’estar fora del club.

Márquez: Un autèntic crac vingut a menys que, tot i això, veig aprofitable. Cal exigir-li molt més per tal de retrobar al millor Márquez. Menys viatges, més entrenar i menys lesions sospitoses que no es curen fins que no cal jugar amb la selecció. Té el meu vot de confiança però el seguirem amb lupa.

Messi: Significa el present i el futur del club. Una joia formada al planter amb un sostre infinit. Evidentment, una peça imprescindible per el Barça de la temporada vinent. No vull imaginar-me que el mètode Rijkaard - deixo fora al més dèbil - el pugui perjudicar.

La llibreta de Txiki: els transferibles

2007-06-28T18:27:00.000+02:00

Tots tenim un secretari tècnic a dins i, per tant, crec que és el moment de fer una repassada als jugadors que, segons el meu criteri, són perfectament transferibles. Dit això, em sembla molt bé que primer es fitxi i després es busqui sortida als futbolistes pertinents. Així, ens evitem els nervis i els dubtes sobre la planificació i tenim més temps i paciència per “enganyar” a algun club per tal de rebre una compensació econòmica d’algun dels traspassos.

Repassem la llista de transferibles i els meus motius:

Belletti: Era fora abans de la final de París i la seva aportació positiva a l’equip durant la temporada ha estat inexistent.

Motta: L’eterna promesa a la que s’ha acabat el crèdit.

Gudjohnsen: Jugador més que mediocre, excessivament lent i poc aprofitable de cara a la temporada vinent.

Giuly: Era un bon suplent fins que es va acomodar.

Gio: Jugador regular i discret que ha volgut acabar la seva carrera al seu país.

Edmilson: És un jugador vàlid i treballador però els seus problemes físics i un rendiment en clar descens el fan transferible. No crec que ningú el vulgui lesionat.

Sylvinho: Ha passat de ser un bon recanvi a no entrar a les convocatòries. No li veig cap mena de recorregut a l’equip tot i que la marxa de Gio el pot salvar en l’últim moment.

Ezquerro: No crec que sigui tant dolent com el pintem però és evident que al Barça no hi té lloc.

Saviola: Ja és fora i es tanca, d’aquesta manera, una trajectòria nefasta al club que ha generat, a més, una sèrie de conflictes enormes entorn a la figura d’un jugador més que mediocre.

Jorquera: No fa nosa a ningú, a mi tampoc, però no vull pensar el que passaria si Valdés es lesiones avanç d’un partit decisiu. Un porter de clar segon nivell que no significa cap mena de competència.

Oleguer: És un jugador que, al meu entendre, no té el nivell mínim per jugar al Barça. Es quedarà i és un bon complement. Esperem que torni l’Oleguer seriós i regular.

Thuram: Viu de la seva llegenda i no s’adapta al perfil de central que el Barça necessita. Esperem que l’any vinent, amb una preparació física millor, pugui resoldre situacions puntuals.

Demà: la llibreta de Txiki: què fer amb els cracs.

Bona pinta

2007-06-27T18:16:00.000+02:00

Hem estat uns dies analitzant els mals del passat, ens hem estat flagel·lant i hem estat del dol però ara ja toca mirar cap al futur. El Barça està aplicant una política de fets consumats amb rapidesa i, al meu entendre, seguint un criteri molt encertat. Molts dubtàvem de la capacitat d’alguns dels nostres tècnics i directius per treballar bé i ràpid però em sembla evident que hi havia planificació i que es vol treballar amb serietat sense entrar en serials pesats i interminables. Així, Henry i Touré són els primers jugadors que venen a reforçar la plantilla.

De Thierry Henry no en puc descobrir res que no sabeu. El francès és un jugador de primer nivell, amb una qualitat superior i, tot i la seva edat i trajectòria, amb ganes de formar part d’un equip guanyador. Els crítics amb el fitxatge, que també n’hi ha, parlen de l’edat, del preu o de l’estat físic. Home, no creieu que són els mateixos que estarien cremant el club si veiessin que Henry fitxa, per exemple, pel Real Madrid? No tenim remei! Benvinguts, esperem, a l’aparició de la competència i a la tria d’aquell jugador que estigui més en forma.

De Touré no explicaré el que no en sé, cosa que molts d’altres fan, però si que vull explicar-vos que fa un temps, quan jugava a l’Olympiakos, vaig veure un partit de Champions i em va cridar l’atenció un jugador alt, fort, que era contundent i que, a la vegada, tenia una enorme qualitat per treure la pilota jugada amb criteri. Sí senyors, el jugador era Touré i, des d’aquell moment, va passar a aquell racó on hi guardó els bons jugadors que crec que mai arribaran a jugar amb el Barça. Per sort, amb el de Costa d’Ivori em vaig equivocar. Ús sorprendrà! Paraula de Savi.

Com veieu el blog ha canviat d’aspecte. Això respon a les ganes de millorar, d’actualitzar amb més freqüència i de ser, de tant en tant, més dinàmic i divertit amb entrades més concretes, amb vídeos... La parada no s’agafa vacances d’estiu!!

Els 7 pecats capitals

2007-06-18T22:07:00.000+02:00

Ja hem perdut la Lliga, bé, ja fa dies que hem anat assumint que el que escriu aquests guions tan recargolats no pensava donar-nos una alegria sobre la campana. Ara és l’hora d’analitzar i de criticar tot el que ha passat però, sobretot, és el moment de resoldre els problemes que ens han conduït al fracàs més absolut. És el moment de prendre decisions i d’optar pel camí encertat. Queda a les nostres mans que aquesta temporada hagi estat un dolorós accident o que signifiqui l’inici d’un nou cicle perdedor.

Aquests són, al meu entendre, els 7 punts clau que expliquen la caiguda d’un equip que estava dissenyat per a guanyar-ho tot i que ha firmat una temporada dramàtica. Les exposo avui però ho podia haver fet ahir, abans d’ahir o fa una setmana. La meva por és que els que han de prendre decisions encara hagin de fer aquesta reflexió. Espero equivocar-me.

- No saber pair l’èxit: Hem mort d’èxit perquè hem primat les gires, els actes promocionals, la idea del ‘més que un club’, l’Unicef, la NASA... al futbol i a la humilitat i perquè no hem sabut parar la divinització dels jugadors, les renovacions a discreció, la marxa enrere en baixes que ja estaven signades... Hem viscut en un món de colors quan, en algunes ocasions, cal ser impopular i fer que tothom toqui de peus a terra.

- Masses expectatives: Els títols s’han de sumar i, per tant, no podem dir al principi de temporada que guanyarem 7 títols perquè, a partir d’aquell moment, l’únic que pots fer és restar. Aquí tots hi hem contribuït, jo el primer. La premsa, l’afició... tots presumíem del que havia de ser una temporada històrica. Pensàvem en els objectius i no en com aconseguir-los.

- Prepotència: Érem uns nous rics i en fèiem gala. Nosaltres guanyàvem i fèiem un futbol espectacular. Sortíem al camp i només era qüestió d’esperar perquè ja arribarien els gols. Sempre el nostre rival era inferior. Quantes vegades he sentit: “Aquest partit el guanyarem amb la gorra”, “aquesta Lliga la guanyarem ni que no vulguem”... Vam desprestigiar el Mundial de Club perquè l’hem degut guanyar tantes vegades i, a més, nostres aspirem a coses millors i no a una espècie de torneig d’estiu. Fins i tot, en els darrers temps, hem estat incapaços de lluitar a totes per la Lliga, de fer campanyes, de criticar al rival... perquè nosaltres som un club senyor que no es pot rebaixar d’aquesta manera. Per no parlar de la humiliació i la mofa a la que vam sotmetre al Madrid perquè, suposadament, no ens arribava ni a la sola de la sabata i tenia un club de fireta comparat amb el nostre.

- Rijkaard, nefast: Hem sap greu dir-ho però Frank Rijkaard ha firmat una temporada desastrosa a tots nivells. Ha tingut problemes amb la gestió del vestidor, ha mostrat una incapacitat tàctica infinita, no ha treballat els rivals, no ha sabut fer canvis, ha fet alineacions on ha hagut d’encabir a jugadors més pel nom que pel rendiment... A més, l’he vist molt desendollat, passiu, sense lideratge, despistat...

- Sense direcció: El club ha estat sense capità durant molt de temps. Ningú parlava, ningú donava explicacions creïbles, ara estàvem tancat un contracte a Mèxic, ara érem a Egipte, el filial baixa i el directiu responsable no hi és, els jugadors no són professionals i no se’ls para els peus... Ningú ha aturat la desintegració de l’equip mentre nosaltres estàvem perduts i il·luminats pels èxits que, si no es treballa, són efímers.

- La deixadesa dels jugadors: Als jugadors se’ls ha donat màniga ampla i ells l’han anat estirant fins que s’ha trencat. Saltar-se entrenaments, lesions que apareixien per sorpresa, recuperacions que s’allargaven sense motiu, jugadors en un estat de forma pèssim, autocrítica inexistent... Cal dir, però, que la falta de serietat i d’una direcció ferma és un camp abonat perquè els jugadors es lliurin a la bona vida. Hem construït una nova generació de galàctics que ara cal reconvertir, missió complicada, en jugadors compromesos.

- El polvorí del vestidor: Molts diuen que les declaracions d’Eto’o a Vilafranca van trencar el vestidor. D’altres, com jo, pensem que el que va esmicolar el vestidor van ser els fets que van desembocar en les seves declaracions. Criticant les formes, hem sembla que la denuncia de que hi havia qui no estava implicat i qui tapava la deixadesa d’alguns és la clau del desastre futur.

Ara veig que 7 idees per explicar la caiguda als inferns del Barça són poques però ens queden dies per reflexionar.

El final més cruel per a una temporada desastrosa

2007-06-10T02:32:00.000+02:00

Hem perdut la Lliga perquè ens ho hem merescut. Hem lapidat una avantatge i un crèdit immensos i hem volgut recuperar el terreny perdut quan ja era massa tard. Tot això ja fa temps que ho estic dient, tot i que he patit i m’ho he cregut com el que més, però el final de la història ha estat massa tràgic. És excessiu que es produeixin dos gols que et perjudiquen quan ja s’acaba el temps, quan ja no pots reaccionar... Són aquells gols que et deixen fred, sense resposta. No es podia haver escrit un guió més cruel, un guió que girés la truita per complert quan ja acariciàvem la glòria, un guió que deia que el Barça no seria capaç d’aprofitar l’anhelada pèrdua de punts del Madrid. Molts es donaran cops de cap contra la paret maleint la sort d’uns i la desgràcia dels altres però la història només atorgarà la glòria al campió i aquest serà el Madrid. Serà el Madrid perquè, segurament, s’ho ha cregut més, perquè ha estat més humil i perquè ha tingut més fortuna que nosaltres. La història ens diu que el Madrid necessita molt poc per guanyar un títol i, una altra vegada, aquesta premissa s’ha complert. El Madrid de Capello, el de la pudor d’alcohol al vestidor, el del nefast president... ha pogut amb el Barça galàctic que s’havia de menjar el món i que ha demostrat que sense treball ni compromís no es pot arribar a bon port.

Del Barça ja tindrem temps de parlant-ne. Totes les expectatives i il·lusions amb les que partíem s’han anat diluint i el desgavell i la desunió ens han passat factura. Tot i que tenia l’esperança de fer una revolució amb el títol sota el braç, s’haurà de fer sense ell. Aquí s’acaba un cicle i és el final de moltes persones que ens han donat molt i que ens hem estimat molt però que ara ens tocarà acomiadar. Ara és el moment de refer-nos i de treballar molt i bé perquè la il·lusió esborri de la nostra memòria la desgraciada nit del dissabte 9 de juny de 2007. Visca el Barça!

Foto: marca.com

Remar en contra direcció

2007-06-06T18:11:00.000+02:00

S’acosta la jornada decisiva per a decidir el campió d’aquesta Lliga i estem vivint, curiosament, tot allò que no s’hauria de fer si es vol ajudar a l’equip. Als mitjans només veig noms de jugadors, enquestes de si un es queda o l’altre marxa, polèmiques sense sentit... i el que ja ha fet vessar el got de la meva paciència: una portada amb un dels nostres jugadors més importants, si no el que més, vestit amb la samarreta d’un altre equip mentre se li obre la porta perquè marxi. Increïble! Jo no vull que aquí es munti l’esperpèntica modalitat de Madrid: que si final de Champions, que si el Madrid ‘toca’ a un titular del Barça, que si Beckham és el nou Déu del futbol, que si Capello es pot quedar... No vull que m’expliquin una realitat virtual, tot i que envejo la seva capacitat per unir-se i per oblidar tot el què ha passat, però tampoc puc acceptar uns atacs tan fora de lloc com els que estic contemplant. Ja entenc que els mitjans tenen una posició i que els agraden més uns que els altres però l’obsessió malaltissa d’alguns només ens perjudica. A més, aquests que disparen a discreció són els que després s’omplen la boca explicant que són barcelonistes, que ajuden quan fa falta... i, per acabar-ho d’arrodonir, també s’apunten al carro del bon periodisme, de què el que expliquen és la realitat, que una cosa és l’opinió i una altra la informació...

Què hi farem! Som com som i ens perd aquest afany de destruir tot allò que no ens agrada. No voldria pensar que hi ha qui ja firmaria perdre la Lliga a canvi de que les seves obsessions es poguessin resoldre en positiu. Som uns mestres en remar en contra direcció.

Foto: noticiasbet.es

L’èpica és la nostra carta

2007-05-27T01:31:00.000+02:00

Quan la desunió i els dubtes s’estaven apoderant de nosaltres ha arribat una jornada intranscendent, en termes de classificació, però que ens ha fet sentir i reviure l’èpica en el moment en que més falta ens feia. Els barcelonistes traiem un orgull especial quan ens sentim perjudicats, quan ens sentim víctimes. Avui ha renascut la bèstia: gol escandalós del Madrid després d’unes mans que ha vist tothom menys l’àrbitre; un Getafe més motivat que si estigués jugant la final de la Copa d’Europa, tenien prima?; un entrenador rival maleducat, defensor del joc brut i amb moltes ganes de pujar enters en la cursa per convertir-se en futur entrenador del Madrid; un àrbitre nefast que es creixia a mesura que se’l cridava i insultava; un equip entregat que ha apel·lat a l’èpica i ha abandonat l’estètica; una aficció activa, tot i que escassa (només 64.000 espectadors), que ha ajudat a obtenir els 3 punts...

El gol inicial de Ronaldinho i l’actitud de l’equip ens feien preveure un partit favorable però l’expulsió del brasiler i la duresa i el sospitós, al meu entendre, comportament del Getafe ens han conduït a haver de lluitar molt per no perdre els tres punts. L’expulsió de Ronaldinho em sembla justa però sempre et queda el regust de què el que ha fet la falta ha sortit beneficiat quan hauria d'haver estat castigat. Potser criticarem el brasiler però cal entendre que arriba un moment en que has de reaccionar. Jo que defenso l’orgull i els jugadors que tenen ‘sang’, no serè el que critiqui ara al ‘10’. Tot i això, jugar amb un jugador menys ens ha obligat a replantejar el partit i a saber patir. L’equip s’ha mostrat sòlid i ha superat amb nota la prova que ens deparat aquest enfrontament. Alguns diran que el Getafe ha estat a punt de marcat però el Barça també ha tinguts les seves oportunitats per sentenciar el partit i ha estat prou intel·ligent, especialment el ‘veterà’ Messi, com per fer adormir el partit i apagar el foc que corria pel cos dels homes de Schuster. Els tres punts són el premi a l’esforç i a les ganes d’un equip que ha fet renéixer l’èpica com a principal valedora per a salvar una temporada que s’encamina cap al fracàs més absolut.

Ara ens esperen 15 dies sense lliga, gentilesa de l’horrorós futbol de seleccions, i ja arriba la jornada clau: el Madrid només pot punxar a Saragossa i nosaltres hem de superat l’escull de l’Espanyol. Qui surti líder d’aquesta jornada serà el campió. El Madrid ho té a les seves mans però no em vull resignar a veure com un equip tan limitat ens refrega el títol per la cara gràcies, també cal reconeixeu-ho, al pasotisme i a la prepotència que ens ha acompanyat i castigat durant tota la temporada. L’èpica i la fe (també el Saragossa) són les nostres cartes.

Foto:marca.com

La golejada més dolorosa

2007-05-21T17:29:00.000+02:00

El gran mestre Basté va dir ahir que havíem d’agafar tot el que pensàvem sobre el Barça, el bo i el dolent, i fer una barreja a veure que en sortia. Jo ho vaig fer i la sensació que en va sortir és la mateixa que tenia la setmana passada: no tinc motius objectius per pensar que serem campions. L’equip ha fet un molt bon partit, hem estat efectius, hem guanyat sota pressió... tot el que vulgueu però per molt que guanyem tots els partits per deu a zero no serem campions, tot i que en molts comentaris sembli que només depenem de nosaltres mateixos, fins que el Madrid perdi o empati algun partit. Tot anàlisi optimista o pessimista ha de començar per parlar del Madrid, ja no ens serveix dir que l’equip ha tornat i que ningú ens aturarà perquè la pilota està en una teulada que no és la nostra. Per tant, parlem del Madrid: Amb sort o per ganes però guanyen. La filosofia del Madrid és guanyar i amb l’objectiu tan a prop no semblen disposats a fallar. Per ser realistes hem de reconèixer que, per lo civil o lo criminal, els partits de casa els guanyaran. Ni el Depor ni el Mallorca tenen prou entitat ni es juguen prop com per fer front a la pressió del Bernabéu i a la força d’un equip que busca el títol. La nostra única opció és el Saragossa. No es jugaran res, el Madrid és molt fort a domicili... Ens haurem d’agafar a aquest clau cremant i pensar en donar-los algun al·licient. És la trista opció d’un equip que ha llençat un títol i que ara el vol recuperar demanat que els altres et solucionin els problemes. De fet, ahir em vaig mosquejar molt amb el Recre però després vaig pensar: Quina culpa en tenen ells dels nostres problemes?

El Barça ens va regalar, ja era hora, un bon partit de futbol. Deixant de banda la lamentable actuació dels rivals, es va veure un Barça més entonat i conscienciat de que s’ha de ser efectiu. La golejada no em diu res, és més, em fa pensar en la deixadesa que ha mostrat l’equip durant tota la temporada i el poc benefici que traurem d’un resultat tan destacable. Cada gol era un punyal que em feia recordar la molta qualitat que tenim a la plantilla i les oportunitats que hem regalat per prepotents i per creure’ns que sense treball es podien assolir els objectius. Dit això, no ens vam trobar amb prou problemes com per donar crèdit a l’equip. Amb el vent a favor la nau va navegar ràpid però quan vingui en contra potser tornarà a aparèixer el Barça dels últims mesos.

Creure en el miracle és cosa de cadascú. Serà important fer pressió i intentar buscar que el Madrid ens regali un títol que tenen a la mà per moltes exhibicions que fem. Dit això, no demanem als altres el que no hem estat capaços de guanyar nosaltres.

Foto: marca.com

El 17 de maig del 2006

2007-05-17T18:56:00.000+02:00

Ja fa un any de la final de París i, tot i que soni a tòpic, me’n recordo com si fos ahir. És curiós perquè el Barça ha canviat molt i hem viscut molts fets, la majoria desagradables, que ens allunyen molt de l’emoció i les ganes amb les que vam viure aquells moments. Recordant el que vaig viure aquell dia voldria trobar les forces necessàries per seguir lluitant per aquest equip i per somiar en poder repetir aviat l’experiència.

Per un militant culé que havia lluitat sense descans en els darrers anys de penúries, aquella final era com un premi. Era el reconeixement a l’esforç empleat i era l’oportunitat de que el Barça ens retornés les llàgrimes de ràbia que havíem plorat masses vegades. El dia era per els que mai vam abandonar el vaixell quan s’enfonsava, era per a nosaltres i jo ho sentia a cada minut.

Havia somiat durant molts anys en dedicar tot un dia a sentir el que era una final de Champions del Barça, a cremar les hores a l’espera d’arribar a l’inici del partit i així ho vaig fer. Vaig portar a terme, punt per punt, tot el que tenia previst. Des d’estar tot el dia a casa o desconnectar-me dels problemes externs fins a veure la part definitiva de la final de Wembley, els programes previs de televisió i connectar la ràdio per saber les alineacions o ocupar el meu lloc davant la pantalla gegant abans que la majoria. La final la volia viure jo, sentir tot el que sempre havia somiat sense que ningú em pogués fer caure del núvol en el que estava. Suposo que el somni era guanyar però també era viure el dia a la meva manera i això ja ho estava complint.

De la primera part del partit en recordo l’immillorable mosaic dels seguidors, la presentació dels jugadors amb l’himne de la Champions de fons, l’expulsió i el gol anul·lat, la por que vaig sentir que ens van xiular la falta prèvia al gol, el fred que em va recórrer el cos quan la pilota entrava a la porteria del Barça i la desesperació per no poder remuntar. A la mitjà part vaig estar sol i només volia creure en la victòria, no contemplava perdre, de fet, no ho vaig contemplar mai.

De la segona part en recordo la impotència per no poder marcar, el moment en que Henry encarava a Valdés i el cor se m’aturava i les sensacions viscudes gràcies al gol d’Eto’o. Des d’aquest moment, tot va anar rodat i amb el gol de Belletti vaig veure que aquell era el dia que el destí ens reservava per a nosaltres. Amb la victòria a la mà, l’àrbitre va xiular el final i lluny de sentir eufòria vaig recordar els mals moments viscuts i em vaig felicitar perquè aquella victòria també era meva, jo la sentia molt meva.

D’aquell dia fins avui he vist mil vegades el resum del partit però no me’n canso. Cada vegada m’emociono i penso en les sensacions viscudes quan veia el partit en directe. Avui l’he tornat a veure, feia molts dies que no ho feia, i les sensacions i l’orgull segueixen intactes com si el partit s’hagués jugat ahir. Recordo les cares, les pors, les alegries, les jugades... Ho recordo tot.

A la vida hi ha moments i sensacions que mai oblides i les que vaig viure aquell dia no crec que se m’esborrin mai. N’hi hauran d’altres, o això esperem, però les d’aquell 17 de maig de 2006 les portaré sempre amb mi com un tresor que no té preu.

Foto: pixlzon.net

Ha estat avui

2007-05-13T22:22:00.000+02:00

Ha estat avui però podia haver estat qualsevol altre dia. Fins aquí hem arribat. L’equip s’ha enfonsat definitivament, malgrat la magnífica reacció del públic, i la Lliga ja vola cap a les mans dels qui l’ha lluitat més que nosaltres. Això és un autèntic desastre perquè més enllà de l’actitud, factor determinant al llarg de tota la temporada, el que ara falla és la benzina i sobretot el cap. L’equip està bloquejat i la por ens limita les poques virtuts que encara podem reconèixer a l’equip. Ja fa dies que és difícil creure en un grup que ha liquidat un crèdit immens amb un joc pèssim que ens ha conduït al lloc que ens mereixem. Dubto que ningú cregui en el miracle, és més, ni els propis jugadors o el mateix entrenador es creuen el seu lamentable discurs de guanyar-ho tot i esperar que el Madrid punxi. Les dues premisses fallen: ni els Barça, fent servir arguments objectius, serà capaç de guanyar tots els punts ni el Madrid, ja fa dies que ho penso, cedirà en el camí que el condueix directe al títol. Curiós final per una Lliga que ens havíem apuntat al nostre palmarès molt abans d’haver-la guanyat. La fe i, perdoneu-me la paraula, els ‘collons’ del Madrid han pogut amb el pasotisme i el divisme de ‘Can Barça’. Ells són uns guanyadors i nosaltres un club autodestructiu que s’ha de replantejar moltes coses de cara al futur. Ara només ens queda esperar l’inesperat o fer-nos del Sevilla, tot i que ens poden enviar a la prèvia de la Champions, per no viure i veure les burles dels seguidors blancs cap al nostre projecte faraònic. Aquesta és la trista història d’aquesta Lliga.

El partit d’avui no té més història. És com el partit del Llevant o el del Mallorca però sense la sort que ens havia acompanyat. En aquells partits es va marcar un gol de rebot o algun davanter rival va fallar quan només havia d’empènyer la pilota però avui el gol del rival ha arribat. El fil s’ha trencat. Ningú està bé, això ja ho sabíem, per tant només podem demanar actitud. Així, i per ordre de compromís i lluita, podem salvar a Eto’o, a Iniesta, a Puyol i a Deco. Aquesta pot ser la base del Barça futur, del que es tregui de sobre als que no volen lluitar per dignificar la samarreta que porten.

Foto: elmundodeportivo.es

Final

2007-05-11T00:29:00.000+02:00

Ara ja s’han acabat les excuses. Hi havia qui ho veia i ho deia, altres que ni ho veien ni ho deien i altres, com jo, que ho veiem però no ho dèiem. El Barça està seguint una trajectòria descendent molt evident a l’hora que es podreix el vestidor i l’entorn i al mateix temps que tots despertem d’un somni al que ens agafàvem com un clau ardent. No és qüestió del partit contra el Getafe, que també, és qüestió de veure l’actitud dels jugadors, de l’entrenador, de la directiva... Tots som culpables d’haver creat unes expectatives desorbitades i d’haver convertit en divinitats intocables a una sèrie de caradures que ja fa temps que ens prenen el pèl i el més trist és que nosaltres ens el deixàvem prendre. Per què? Doncs perquè encara avui escolto excuses com que s’ha de seguir treballant, que cal ser humils, que s’ha de millorar l’actitud... Us sona? A més, encara escolto gent que diu que ara es reaccionarà, que els jugadors trauran l’orgull... No sé si riure o plorar. La frase definitiva l’ha dit el nostre entrenador: “Hem d’acabar aquesta temporada amb dignitat”. Ens atrevirem a dir ja que no guanyarem la Lliga? Avui s’ha escenificat el final d’un cicle que ja feia dies, potser des de la final de París, que trucava a la porta i no el volíem sentir. El Barça galàctic s’ha acabat. Hem arribat al final. El crèdit s'ha esgotat.

Avui, per una qüestió d’estudis, he anat al Palau a veure el Barça d’hoquei. Més enllà del partit, una de les notícies del dia era l’últim partit com a local, si no hi ha un cinquè enfrontament, del ‘Negro’ Páez. Aquest jugador ha estat 13 temporades al Barça hi ha guanyat 40 títols oficials. Aquest jugador si que pot sentir-se ‘tip’ de títols i, en canvi, segueix sent un referent del club, un líder a la pista i segueix amb il·lusió per guanyar i per seguir guanyant una vegada i una altra. Ja sé que l’exemple no és aplicable al futbol però l’espectacle vergonyós d’uns jugadors indignes de vestir la samarreta del Barça m’ha fet recordar el cas del ‘Negro’.

Visca el Barça.

Un Barça de serveis mínims

2007-05-06T12:17:00.000+02:00

Tres punts més i un partit menys. A aquestes alçades no em costa gaire ser resultadista. Superat el trauma de no veure ni bon joc ni espectacle i acostumant-me poc a poc a patir contra qualsevol rival ja m’he abonat a la teoria dels tres punts i a aplicar-me una amnèsia parcial. Guanyar i oblidar. Dit això, em sembla que l’equip segueix una tendència a l’alça des de l’humiliant derrota a Saragossa. A partir d’aquell moment, l’equip va adonar-se de que aquella actitud ens conduïa directament a l’abisme i s’han aplicat fins a arribar al punt del que jo anomeno “joc digne”, aquell que es pot assolir amb un bon esforç, amb ganes i amb certa qualitat tenint en compte les moltes limitacions, físiques, mentals i d’actitud que té l’equip. El Barça de Sant Sebastià ha trobat l’equilibri. L’equip estava ben posat, compensat, amb una defensa sòlida, un mig camp consistent – que no tornin els tres petits – i una davantera que incomodava a la defensa rival tant en la pressió com en la mobilitat a l’hora d’atacar. La Real, perquè no dir-ho, tampoc ens ha incomodat en excés – patim per naturalesa – i ha demostrat perquè està camí de Segona.

També ha semblat que des de la banqueta s’ha encertat. El pivot defensiu, en aquest cas Edmilson, ajuda a compensar l’equip i permet més llibertat als homes de creació. A més, la posició de Ronaldinho ha acabat per construir un rombe al mig del camp, una idea que ja feia temps que em rondava i que dóna un nou aire a l’equip. El brasiler a la banda no es troba còmode, no té capacitat per desbordar i no segueix al seu lateral quan toca, i el Barça perd la seva capacitat per fer aquella darrera passada letal. Al mig, no com a davanter estàtic sinó com a mitjapunta, Ronaldinho disposa de més llibertat i no castiga tant a l’equip en la fase defensiva. A més, dóna opcions a la segona línia ja que es crea un buit al centre de la defensa. Xavi en dues ocasions i Iniesta en la jugada del primer gol han fet bona aquesta teoria. L’altre home clau ha estat Eto’o. El camerunès segueix lluny del seu millor nivell però dóna una mobilitat i una rapidesa a l’atac que desarticula a qualsevol defensa.

S’acosta el final i aquesta victòria ens acosta al nostre objectiu i trenca alguns dels fantasmes que s’han volgut crear des de l’exterior. Tres punts i a esperar el que passa avui al Bernabeu. De moment, feina feta.

Foto:marca.com

Resum del Real Societat - Barça:

Depressió

2007-05-02T21:46:00.000+02:00

El culé està deprimit. Només cal llegir els diaris, escoltar les ràdios, parlar amb els companys de tertúlia barcelonista... Ningú s’explica la situació que viu el Barça i la reacció dels barcelonistes es mou entre la confusió, el nerviosisme, la impaciència, l’avorriment... i la depressió. Els ànims de l’afició estan sota mínims i això es palpa fàcilment. Ara tot ens fa recordar els bons moments viscuts i les penúries que estem vivint. Veiem les semifinals de Champions i pensem en l’any passat, en l’equip en ple rendiment, en la grandesa de ser respectats a Europa... Envegem la lluita dels jugadors i l’entrega i la il·lusió de l’afició. A més, pensem que tampoc són equips gaire millors que nosaltres i no entenem com no hem arribat a assolir les fites que s’adeien al nostre potencial. Per altra banda, veiem el Madrid i li envegem la unitat i les ganes de guanyar la Lliga. Veiem el Sevilla i no ens podem explicar com un equip com el seu encara està viu en tres competicions i té a la seva afició gaudint d’un moment històric. Veiem el Espanyol i no sabem com encaixar que estan fent una temporada magnífica a Europa. Veiem tot això i quan ens mirem al mirall hi veiem un equip desunit, nerviós, que desplega un joc mediocre, que no té la il·lusió necessària, que excusa allò inexcusable...

Potser la situació no és tan dramàtica, jo ho penso així, però el que és segur és que aquella màgia que desprenia l’equip ja ha desaparegut i no tornarà. Suposo que al venir d’uns anys de tants èxits ara se’ns fa difícil ajustar-nos a l’angoixa i al patiment del moment. Suposo que ningú volia dubtar de Rijkaard ni parlar malament de Ronaldinho ni fer campanyes contra Eto’o ni estar parlant de fitxatges quan el futbol espanyol i europeu estan en plena efervescència però ho estem fent. Què hi farem, som on som i estem millor que molts altres equips i que nosaltres mateixos ara fa uns anys. Hem d’optar per veure el got mig ple i esperar que aquest got no tingui un forat al fons per on s’escolin les nostres esperances.

Foto: marca.com

Guanyar, guanyar, guanyar… només guanyar

2007-04-29T21:42:00.000+02:00

Aquest és el model de partit que veurem d’aquí al final. Ni amb el Llevant ni amb cap altre rival veurem més que un equip que agonitza a la recerca d’un títol que haurem de suar molt, moltíssim. El Llevant era el rival, sobre el paper, més fàcil que ens quedava d’aquí al final del campionat. Tornàvem a parlar, no n’aprenen, de cops d’autoritat, de guanyar i convèncer, de reaccionar... res d’això. Guanyar, guanyar, guanyar... només guanyar però patint. Patint i demanant l’hora contra un equip molt fluix que a tingut la seva oportunitat de treure un punt gràcies a la inoperància blaugrana i a la taquicàrdia que ens ha afectat al final. L’equip està insegur i es contagia de la tensió que desprèn una afició que no s’explica com un equip que s’havia construït per marcar història ara deambula sense rumb. El Barça ho intenta però no defineix i això ens crea ansietat. Perdonem al davant, estem imprecisos al mig, la defensa no dóna la seguretat necessària i des de la banqueta només veiem immobilisme i més nervis i tensió. Tot s’aguanta per un fil molt prim que amenaça de trencar-se en qualsevol moment.

No crec que passi però hauríem d’eliminar discursos com els que diuen que la Lliga caurà pel seu propi pes, que els rivals tenen un calendari més complicat, que ningú ha demostrat ser segur... El Barça juga en cada partit una guerra on ja no tenim avantatge. Qui ens assegura que dissabte guanyarem a Sant Sebastià? La sensació general és de gran desconfiança i de que la benzina se’ns acaba per moments. La nostra tendència és a la baixa i la dels nostres rivals directes –vegis el Madrid que ja guanya 0-3 a la Catedral demostrant que té recursos per ser campió- és a l’alça. Serà qüestió de posar-hi orgull i dignitat i lluitar per aconseguir el campionat. Al final ja ho cremarem tot, paciència.

Foto: marca.com

Barcelonitis

2007-04-27T21:26:00.000+02:00

Si una cosa ha caracteritzat a l’afició del Barça és la nostra obsessió pel Madrid. Això, moltes vegades, ens ha portar a perdre els papers i a iniciar guerres que no ens convenien i que, quasi sempre, hem perdut. Sempre hem estat uns acomplexats. El Madrid ha guanyat més títols que nosaltres i sempre ens l’hem imaginat com l’equip de referència en el futbol espanyol i europeu. A més, sempre hem cregut que dominaven els estaments que governen el futbol i que aquests remaven al seu favor. És més, la nostra obsessió ens ha portat a imaginar-nos, a vegades amb raó, certes conxorxes a gran nivell – poders polítics i econòmics espanyols- per mantenir l’hegemonia del club blanc. També podríem parlar de canvis traumàtics de jugadors com el de Figo que ens van fer minvar la moral i ens van fer créixer la sensació de madriditis. Sortosament, però, els últims anys de domini blaugrana ens han ajudat a reduir l’obsessió madridista. Sempre he cregut que ens fixàvem tant en el Madrid que perdíem energies per treballar en els aspectes del nostre club que havíem de millorar

Ara la història està donant un tomb radical, vivim un nou cicle. A Madrid, després d’anys de penúries esportives, ja es fixen més en el Barça que en el seu propi equip. De fet, repeteixen patrons utilitzats pels propis barcelonistes: parlen de que el Barça té un pes bàsic en la federació i que una suposada ‘mà negre’ – vegis arbitratges – vol afavorir als blaugranes. També intenten desestabilitzar al club amb rumors i més rumors i tracten de desgastar l’equip buscant guerres on no sempre existeixen. A més, viuen, ja des de fa temps, amb un calculadora a la mà fent comptes inversemblants per veure’s campions... Ara bé, l’última mostra de barcelonitis l’hem trobat en el suposat fitxatge de Saviola pel Madrid. Més enllà de saber si és veritat o no, tot és possible, em sobta l’interès per intentar contractar a un jugador més pel seu factor de desequilibri al Barça que per les seves qualitats futbolístiques. A Madrid no han paït l’èxit d’Eto’o i li estan buscant un antídot. És el mateix que vam fer nosaltres fitxant al mateix Saviola per contrarestar el fitxatge de Zidane – balanç sense comentaris – o quan vam fitxar a Ronaldinho per contrarestar a Beckham – aquest amb balanç positiu per al Barça – . Si el Madrid fitxa a Saviola em semblarà perfecte, cap problema. Ara bé, hem d’evitar que el cicle es modifiqui i que la nostra madriditis torni a aflorar. Nosaltres hem de fer la nostra via. El Madrid, amb moviments com aquest, s’enfonsarà tot sol.

Foto: rpp.com.pe

Oportunitat perduda

2007-04-23T00:17:00.000+02:00

Oportunitat perduda, una més. Ningú s’hauria de sorprendre però jo no deixo de fer-ho, és més, no deixaré de fer-ho. Cada partit important, cada partit decisiu, cada partit on es pot donar un cop d’efecte acabem amb un mal resultat i amb la sensació, en el cas del partit d’avui, que ni una bona actitud ens ha permès assolir la victòria. Aquesta vegada ni els REM, desencertats i apagats, ni els tres petits, nova mostra d’inconsistència, han salvat la cara de l’equip. El Barça ha fet una bona primera part però s’han fallat massa ocasions; les errades davant de porteria ens han condemnat i han donat aire a un Vil·lareal amb baixes i sense masses aspiracions a la Lliga però amb ganes de donar la sorpresa. A la segona part hem baixat progressivament, poca intensitat i jugadors estàtics, i el gol del Vil·lareal ens ha deixat sense resposta. Ni el canvi de sistema ni l’acumulació de jugadors a la fase ofensiva ens han servit per res, més ben dit, ens han servit per encaixar un altre gol que ha sentenciat l’encontre. Una nova derrota que ens permet veure que només hem aconseguit 7 dels últims 30 punts en partits jugats fora de casa, una dada demolidora. A la Lliga s’han perdut 6 partits, tots a domicili. L’equip navega entre les ganes de fer-ho bé i la fragilitat d’un conjunt del que ja no podem esperar gaire més. Ara bé, dintre la mediocritat ens cal seguir treballant i intentar aconseguir una Lliga igualada i sota mínims però que no deixa de ser un títol molt valuós. Guanyarem o perderem però és molt important que no acabem veient com la resta d’equips, especialment el Madrid, tenen més ganes de guanyar el títol que nosaltres. Per altra banda, el calendari ens diu que tenim partits assequibles, dels que sempre guanyem, i algun de més complicat en el que jo penso que guanyarem, ho seguiré pensant malgrat les evidències. Hem de lluitar pels títols que ens queden i al final de temporada cal fer una reflexió col·lectiva i començar, si cal, un nou projecte. Esperem que els títols, si els guanyem, no ens ceguin a l’hora de prendre les decisions oportunes. El crèdit de l’equip s’està esgotant.

Foto: marca.com

La importància de la Lliga

2007-04-20T19:19:00.000+02:00

Després del partit de Copa toca centrar-nos exclusivament en la Lliga. A Vil·lareal ens juguem molt crèdit en la cursa per guanyar una competició que ha de tenir, i té, un valor altíssim. El Barça, en prop de 108 anys d’història, ha aconseguit 18 títols de lliga. No sé si es poden considerar molts o pocs, jo diria que pocs, en relació al potencial esportiu, social i econòmic del club. De fet, fent un breu recorregut històric, podem observar cicles on la lliga se’ns ha resistit i on s’han passat 5, 10, 12 o, fins i tot, 13 temporades sense conquistar aquest guardó. Tot i això, després d’haver enllaçat un cicle victoriós, guanyat dos lligues consecutives, es comença a detectar, entre bona part del barcelonisme, un cert grau de resignació al acceptar la idea que des de diversos àmbits ens intenta fer creure que el campionat està sent mediocre, que el nivell ha baixat, que si els arbitres, que si la federació... Una campanya que no ens hauria d’afectar tant com ho esta fent. És més, aquests comentaris també els escolto pronunciats per l’anomenat ‘entorn’. Les tertúlies, sense anar més lluny, venen farcides de comentaris sobre la poca entitat dels rivals, sobre les polèmiques del Madrid o del propi Barça, sobre fitxatges, sobre un suposat final de cicle... La conseqüència directa és que s’està restant valor a un títol que, històricament, ens ha costat molt d’aconseguir. La memòria de molts és fràgil i no els permet recordar èpoques, llunyanes i més properes, on qualsevol alegria, per mínima que fos, era celebrada i comentada durant dies i dies. De fet, no voldria parlar massa de celebracions desorbitades per acabar quarts en una lliga, per exemple. Les coses han de tenir el seu valor just, ni menys ni més, i la consecució de la lliga tindria un valor molt alt, altíssim. Tothom voldria guanyar tots el títols, arrasar en totes les competicions, fer un joc espectacular i efectiu però la realitat és aquesta i és a la que ens hem d’aferrar i il·lusionar. Hem d’intentar trobar el terme mig, quasi impossible per els culés, i no moure’ns en l’eufòria absoluta de pensar que guanyarem set títols i caure en el conformisme més absolut quan ‘només’ podem lluitar per la Lliga i per la Copa. La història no ens permet comportar-nos com a nous rics que no saben aplicar el valor just a la les coses.

Foto: rpp.com.pe

Messi i la terrible màgia de la Copa

2007-04-19T00:45:00.000+02:00

Dimecres 18 d’abril de 2007. Un dia com un altre, un partit de Copa del Rei que no havia despertat massa interès, un jugador i una jugada espectacular. Això és tot el que puc explicar del gol de Messi. La resta són totes les emocions que sentireu en veure’l una i una altra vegada. Silenci...

Aquesta nit, a part de tenir el privilegi d’haver vist l’espectacular gol de Messi, hem reviscut el que és la Copa del Rei. Gols, emoció, alternatives al marcador... moltes sensacions en només 90 minuts. La terrible màgia de la Copa del Rei ens ha permès passar de la bogeria col·lectiva a la por més extrema de veure’ns amb un marcador apretat. La Copa, una competició castigada per la mala planificació i la deixadesa de la federació, els mitjans, els equips i els aficionats, s’ha transformat en pura màgia, futbol en estat pur. Pel que fa al partit, el Barça ha sortit al cent per cent demostrant estar totalment ‘endollat’ a la competició i, a més, ha recuperat alguns aspectes essencials del seu joc. Ha pressionat molt i bé, menció especial per Deco i Eto’o, ha tocat ràpid i amb criteri, ha utilitzat les bandes amb intel·ligència i ha definit. Un Barça que, a partir del primer gol, s’ha retrobat amb l’ideal futbolístic que l’ha fet triomfar en les darreres temporades. Ara bé, de nou la manca de concentració i la relaxació ens han posat a un pas del precipici. Dos gols inexplicables on la defensa ha fet aigües han fet aparèixer tots els fantasmes. Dos gols massa seguits que ens han tornat a la visió, no gaire llunyana, d’un Barça fràgil i inconsistent. Tot i això, l’equip s’ha refet i ha tret la raça de campió per anotar dos gols més i encarrilar, sense oblidar la tornada, el pas a la final. En definitiva, una nit màgica per a tots els barcelonistes, també per aquells que no donaven massa importància a la competició o pels pessimistes que ja ens veien eliminats abans de començar. La final ja és més a prop.

Sobreviure

2007-04-16T18:00:00.000+02:00

El Barça ni juga bé ni convenç ni se li veu massa marge de millora, el Barça només sobreviu. Sobreviu i ho fa amb sort i amb l’única virtut de la insistència. El joc blaugrana és lent, totalment pla i està mancat de mobilitat i idees. Hi ha un guió establert i ningú és capaç de trencar-lo. L’equip està bloquejat. L’únic aspecte positiu és el de la insistència. Una insistència sense més, intentar-ho una i una altra vegada sense buscar millorar el que no funciona. Ara bé, l’equip va ser honest i, tot i demostrar que el nivell futbolístic i físic del conjunt és deplorable, no va abandonar el concepte habitual de joc i va tenir la intenció de voler guanyar. Va anar a per la victòria i se la va trobar quan menys s’ho esperava i, segurament, quan menys s’ho mereixia. De fet, hem de ser conscients del que tenim ja que, tot i que potser és poc, és al que ara mateix és podem agafar. No hem de cometre bogeries ni perdre les ganes de guanyar encara que els arguments seguin tan dèbils com els oferts ahir davant del Mallorca.

Tres punts d’or
La classificació ens diu, si la mirem fredament, que la jornada ha estat fabulosa pels interessos barcelonistes. El Sevilla i el Madrid han perdut i, tot i que el València ha sumat els tres punts, ja es comença a notar l’anomenat ‘canibalisme’. Un factor que no s’atura i que passarà de llarg de ‘Can Barça’. Cap equip convenç però el Barça té la sort necessària, el calendari a favor i, en el pitjor dels casos, quatre punts de marge.

Foto: elmundodeportivo.es

Resum del partit d'A3:

A la recerca de la unitat perduda

2007-04-13T01:04:00.000+02:00

Que Ronaldinho no s’entreni amb l’equip em molesta, em molesta molt. També em molesta que no ho facin la resta de jugadors de la plantilla però el cas del brasiler és d’escàndol. Aquesta setmana, tots els mitjans han publicat les xifres sobre el percentatge d’entrenaments que ha realitzat. Res més que la constatació en dades d’una evidència. A més, el ‘10’ és un dels jugadors, no és l’únic, que després d’una derrota parla de treballar més. És ben curiós. Ara bé, el més preocupant del tema és el que deuen pensar el seus companys. El futbol és un joc en equip, un esport on s’han d’unir les virtuts dels diversos jugadors per fer funcionar el conjunt.

Tot i que en tots els grups humans existeixen categories, normalment acceptades de bon grat, no es pot arribar al punt d’establir diferències inapropiades, diferències que poden molestar als que, en el seu moment, van acceptar la distribució de rols en el grup. Si derroquem el principi de solidaritat això no funcionarà. És més, ja no parlem dels jugadors de perfil baix que, fins i tot, poden arribar a acceptar els privilegis dels cracs, parlem de la resta de jugadors importants de la plantilla, parlem de Deco, Eto’o o Messi. En veure l’actitud del seu company i la passivitat entorn a la qüestió poden escollir tres reaccions: si ell ho fa jo també, cosa que ja ha passat i que, si no es soluciona el tema, anirà en augment; denunciar-ho públicament i muntar un escàndol abans de ser reprimit i desautoritzat, en molts casos, pels mateixos companys; o l’opció perfecte, al temps que impensable, d’intentar trobar una solució dins el vestidor, sense fer soroll. Un grup humà està dissenyat a partir d’equilibris necessaris i, en el cas de les plantilles de futbol, molt fràgils i és evident que a ‘Can Barça’ l’equilibri s’ha trencat. La balança pesa més d’un costat que de l’altra.

L’opció de l’entrenador ha estat, fins ara, la de donar llibertat als jugadors, la de confiar en la seva professionalitat. La cosa ha funcionat però ja no funciona. S’ha de modificar i ningú ha de tenir por d’aplicar, una mal dita, mà dura. L’opció de l’autogestió i la responsabilitat individual han de donar pas a una nova manera d’entendre el grup. Tot ha d’anar encaminat a trobar, ni que sigui de moment, la unitat perduda. Sense uns mínims d’unitat podem trobar-nos davant d’una situació insostenible i perdre els títols que tenim a l’abast.

Foto: elmundo.es

El Barça galàctic

2007-04-09T19:18:00.000+02:00

No és qüestió del partit contra el Saragossa és, de fet, la conclusió que es pot treure de la temporada. El Barça ja no és el que era. Les seves virtuts han desaparegut i els seus defectes s’han multiplicat. El Barça ha empitjorat al camp i ho ha fet, també, fora del terreny de joc. Al camp ja no es veu la fam de victòria ni les ganes de superar al rival ni l’empenta de voler demostrar la superioritat. Al camp és veu pasotisme, conformisme, apatisme... Hi ha jugadors que no demostren ni el mínim per poder jugar en un equip professional. Veure a Deco perdre fins a 21 pilotes, segons dades del blog d’en Martí Perarnau, és vergonyós. Realment, i no sóc dubtós, el partit de Deco és més propi d’un jugador aficionat o d’un partit de casats contra solters que d’un professional que ha guanyat dues Copes d’Europa. De Ronaldinho millor no parlar-ne. Veure’l com és llença a terra per intentar forçar faltes inexistents i poder tapar la seva mediocritat és, també, de vergonya aliena. Això sí, la resta de jugadors tampoc els van desmerèixer. Oleguer,Márquez, Giuly... Alguna cosa no funciona. Ja he parlat del camp, ara és l’hora de parlar del que l’envolta. Falta autoritat a la banqueta, no es poden donar dos dies de festa després del partit; falta professionalitat per part dels jugadors, les absències als entrenaments no es poden tolerar; sobren actes promocionals, Eto’o a Milà i Ronaldinho a Lloret després de simular que tenia febre per no entrenar; manca fermesa a la directiva per no adular a les estrelles que només pensen en cobrar força i s’estimen el club fins que un altra els dóna més diners; sobren les excuses de fireta d’uns jugadors mimats que no accepten crítiques tot i haver fet un partit nefast, val més callar que faltar al respecte a la intel·ligència; falta duresa per part de la premsa i els sobre sectarisme a l’hora d’analitzar la veritat de la qüestió. Bé, a grans trets, aquest és el Barça que podem veure una setmana darrera l'altra. Un Barça que destil·la un aire molt proper al del Madrid galàctic. Correm el perill de veure néixer, si no ho aturem, al Barça galàctic.

Foto: marca.com

Breu resum del Saragossa - Barça:

Demanar més quan ho tens tot

2007-04-04T19:09:00.000+02:00

Dir que Ronaldinho necessita més al Barça que el propi Barça a Ronaldinho és una opinió personal. Ara bé, afirmar que el brasiler no estarà enlloc millor que al Barça em sembla un factor força objectiu. Ronaldinho al Barça és el crac, el número 1, el que ocupa totes les portades, el que defensen la majoria de periodistes, el que tothom alaba i molt pocs critiquen. És, a més, el jugador que té un tracte preferencial en l’obligació d’entrenar-se, el jugador protegit per un equip que juga d’acord a les necessitats del ‘10’, el jugador més protegit pel seu entrenador i el jugador més estimat per la majoria d’aficionats. Ronaldinho al Barça viu una situació idíl•lica, una situació que sembla immillorable. Ara bé, l’únic factor que distorsiona la figura de Ronaldinho és l’ombra allargada del seu germà i representant que, fent honor als principis de la seva professió, ens molesta contínuament parlant de suposades ofertes i de l’estima que tenen molts clubs europeus cap al jugador brasiler. Aquestes reclamacions solen anar acompanyades del silenci o les insinuacions del jugador i, sobretot, venen acompanyades d’una campanya mediática que ens incomoda diàriament amb rumors i més rumors que van encaminats a posar-nos la por al cos.

La força dels jugadors de futbol respecte als seus contractes és absoluta, ja ho sabem. Quan volen marxar, marxen i quan demanen renovar, normalment, renoven. Ronaldinho i els seu germà en són uns especialistes. Ja he perdut el compte dels contractes que s’han firmat per acontentar al brasiler, al seu representant i per apaivagar la por de la premsa. Ara sembla que s’acaba un altra ‘culebrot’ amb el mateix final de sempre: Renovació pel jugador amb més diners sobre la taula. Aquesta vegada, però, la formula porta camí de ser curiosa ja que es parla d’una possible inversió en un centre que Ronaldinho té al seu país i en un equip brasiler que ha comprat el seu germà. És igual. Sigui com sigui més diners i també, cosa que em sorprèn, més protecció i estima per part del club. El final de la història no és cap novetat i no ens ha de preocupar en excés. Ronaldinho és un crac i ha de jugar al Barça per la seva qualitat i perquè, avui en dia, és únic. Això sí, ens cal reflexionar sobre la postura de l’entorn blaugrana que està disposat a donar-ho tot per un jugador de gran nivell però no insubstituïble i sobre la postura del jugador que demana més quan, sincerament, ja té tot el que qualsevol futbolista pot demanar.

Foto: elmundo.es

Recull dels millors moments de Ronaldinho d’aquesta temporada:

Els REM i poc més

2007-04-02T15:03:00.000+02:00

El Barça no acaba de funcionar, no és cap novetat. El partit contra el Deportivo ens va ensenyar que seguim tenint jugadors en baixa forma, que patim d’excés de relaxament, que tenim un atac previsibles, que la zona defensiva pateix contra atacs pràcticament inexistents... Tot això és cert i, de fet, és el que ens ha passat durant tota la temporada i el que ens ha portat a estar fora de la Champions i a haver de lluitar per la Lliga fins al final tenint un equip molt superior a la resta. Ara bé, una cosa ha canviat. Ara hem aconseguit formar un atac poderós i efectiu, l’atac més potent d’Europa. Aquest atac es tradueix en els noms de Ronaldinho, Eto’o i Messi. El brasiler és el passador, el malabarista, el que fa aixecar als aficionats de les seves localitats; Eto’o és l’home gol, el que pressiona, el que té caràcter; Messi és el més ràpid, l’home capaç d’encarar en l’1 contra 1, el que aporta frescor i novetat a la zona ofensiva. Un trio d’altíssim nivell que es complementa a la perfecció. Tots tenen virtuts que es veuen complementades amb les dels altres i tots necessiten de les virtuts dels altres per treure el màxim rendiment a les seves. La seva força és la principal garantia d’aquest Barça. Un Barça una mica decepcionant, que no acaba de lluir. Un Barça pobre que viu i que sembla que viurà de les rendes que li produeixi el rendiment de Ronaldinho, Eto’o i Messi. Els tres són una garantia d’èxit però, a l’hora, són la constatació de que la resta no acaba de funcionar.

Foto: cronica.com.mx

Gols de Messi i Eto'o contra el Deportivo:

El perfil habitual dels bons fitxatges

2007-03-28T19:58:00.000+02:00

És època de rumors, de noms, de suposades declaracions, d’escoltar la veu de molts representats ansiosos per col·locar els seus jugadors i poder treure un bon rèdit econòmic i una època de manca d’informació per omplir les pàgines dels diaris esportius i les hores i hores de ràdio i televisió dedicades al Barça.

En les darreres setmanes han aparegut molts noms, molts perfils de jugador diferents. L’últim i, de fet, el que m’ha portat a escriure aquest article és el nom d’Abidal. El lateral esquerre del Lió és, possiblement, un dels pocs que acabarà aterrant, si no m’equivoco, a ‘Can Barça’. A més, el francès exemplifica el model perfecte de fitxatge que, en els últims temps, ens han funcionat. La qüestió és fitxar a un jugador amb certa experiència a Europa que, a més, jugui en un equip competiu però que no sigui dels considerats ‘grans’ i que hagi guanyat ja algun títol però que tingui l’afany de complir, encara, molts reptes personals i col·lectius. També cal tenir una edat compresa entre els 23 i els 28 anys, ser un jugador que sol anar amb la selecció dels seu país i que arribi al Camp Nou sense el cartell de figura indiscutible i sense que s’hagi pagat per ell un preu desorbitat. Abidal compleix tots aquest requisits: Juga a l’Olimpique de Lió des de l’any 2004, ha guanyats diversos títols però no ha triomfat a la Champions i es va quedar a les portes de guanyar un Mundial, té 27 anys, és un fix al seu club i al combinat nacional, no té el cartell de gran crac però pot ser molt útil i el seu preu podria rondar els 10 o 12 milions d’euros. En definitiva, Abidal compleix el perfil de molts dels jugadors que han triomfat al Barça. Alguns dels que complien la majoria de condicions eren, fent un petit repàs improvisat: Ronaldinho, Márquez, Giuly, Edmilson, Deco, Cocu, Figo, Koeman o Romário. Complir el perfil no és una garantia d’èxit però és la constatació del bon funcionament d’aquest tipus de fitxatges.

Foto: fff.fr

Ronaldinho: No a la Copa Amèrica

2007-03-24T19:42:00.000+02:00

Ja fa dies que es parla d’una possible renuncia de Ronaldinho a prendre part en la Copa Amèrica que comença a finals de juny. Avui, fins i tot, ja apareix alguna notícia que dóna per fet que el crac brasiler no disputarà aquesta competició. Sincerament, si es confirma, serà una bona notícia i una decisió intel·ligent. El jugador ja porta massa temps sense descansar de veritat, desconnectant completament del futbol, i això ha revertit en un empitjorament evident del seu rendiment. Per ell és positiu però, per damunt de tot, és positiu pel Barça. Ronaldinho és un gran jugador però no en l’estat en el que es troba actualment. Ara, el brasiler és un jugador mediocre, col·lapsat, cansat... és un jugador que no enamora i que, en alguns moment, perjudica al seu equip. A més, la renuncia a disputar la Copa Amèrica permetria al brasiler disputar una hipotètica final de Copa del Rei.

Els jugadors no són màquines i els cracs com Ronaldinho necessiten allunyar-se de la pressió i dels focus que els ceguen. Així, poden veure amb tranquil·litat on es troben i adonar-se del que han fet bé i del que necessiten millorar. Jo sóc molt crític amb el jugador brasiler però també reconec que al 100% i amb un major sacrifici és un primera espasa, un jugador difícilment substituïble. Ara bé, en relació a la situació actual de Ronaldinho tothom ha de reflexionar. El brasiler sembla que ja ho està començant a fer. Ara manca que l’entrenador li exigeixi disciplina, que els periodistes el critiquin quan faci falta i que l’afició li demani més compromís. La renuncia a la Copa Amèrica seria un primer pas per intentar retrobar al millor Ronaldinho.

Foto: nfv.de

El Getafe, l'últim pas cap a la final de Copa

2007-03-22T19:41:00.000+02:00

Ja sé que la Copa no és la Champions i que, fins fa quatre dies, jo era el primer en dir que era una competició menor. És cert. Ara bé, m’oblidava que la Copa és un títol menor i que passa desapercebut fins que s’arriba a la final. Quan comença el partit decisiu i el camp està ple no recordes els partits contra el Badalona, el Zamora, la Gimnástica de Torrelavega o l’Hospitalet. Un desplaçament massiu, una festa prèvia al partit, un ambient immillorable... Això és una final de Copa del Rei.

Avui s’ha fet el sorteig de les semifinals i el nostre rival serà el Getafe. Som clarament els favorits, això sí, no ens convé un ambient de prepotència com el que ens ha condemnat a moltes derrotes al llarg de tota la temporada. No tinc, sincerament, cap argument lògic per pensar que no podrem passar aquesta eliminatòria. De fet, personalment, hagués preferit al Sevilla. Per que? Doncs per viure una eliminatòria més apassionant, amb més morbo i més disputada. Una final, sigui contra qui sigui, sempre té interès i aquesta semifinal contra el Getafe ens costarà molt d’escalfar. És que es veu que estem tips de títols - recordar l’inexplicable desprestigi al Mundial de Clubs - o això sembla. També cal dir, perquè no, que l’equip andalús pot ser molt perillós en una hipotètica final. Començar la temporada perdent amb el Sevilla i acabar-la igual... Millor no pensar-hi. Ara hem de ser capaços d’il·lusionar-nos amb la Copa. Si superem al Getafe serem a la final. Val la pena.

Foto: diariovasco.com

La història de sempre

2007-03-11T17:40:00.000+02:00

Veure aquest Barça tan pobre ja no sorprèn a ningú. Que un pèssim Madrid ens posi contra les cordes fa que apareguin els mateixos fantasmes de partits anteriors. La lògica sol ser la mateixa: ens pensem que golejarem, ahir jo no ho pensava, sortim creient-nos molt superiors, ens manca solidesa a tots nivells, ens falten bones solucions des de la banqueta i ens costa superar situacions adverses. Això va passar ahir i ha passat al llarg de la temporada. Aquesta és la realitat i tota la resta són excuses dels que no ho volen veure o dels que volen tapar allò evident.

La tàctica de Rijkaard va sorprendre i no va funcionar, massa riscos sabent que l’equip no rutlla. El 3-4-3 serveix en situacions d’emergència o quan l’equip funciona al 100%. Amb el nivell de joc sota mínims cal ser més conservadors. Tampoc entenc la fixació de l’entrenador per col·locar a Eto’o a la banda i a Ronaldinho al centre. Bé, sí que ho entenc. El ‘10’ no cobreix la seva zona en la fase defensiva i el camerunès tapa, si fa falta, les pujades del seu lateral. Més enllà d’això, que ja és prou lamentable, em sorprèn que perdem l’opció Eto’o com a davanter centre. El camerunès no està ni al 50% però corre tot el que pot, es desmarca, crea perill, obre espais... potser no defineix, de moment, però la seva presència inquieta. En canvi, la ubicació al centre de Ronaldinho ens perjudica enormement. El brasiler no es mou, no es desmarca, no obre espais... l’únic que fa és facilitar la tasca al centrals retenint la pilota i alentint el joc blaugrana.

En l’anàlisi individual molts jugadors blaugranes queden en evidència. Oleguer va desentonar i va restar moltes opcions a l’equip. Márquez està completament desdibuixat. Corre, s’ofereix, va la tall... però sempre és imprecís o arriba un segon tard. Es troba a faltar la seva solvència. Deco segueix en línia descendent. És un lluitador i un guanyador nat, això s’ha de reconèixer, però està en un estat de forma vergonyós i no entrega una pilota bé ni per error. I Ronaldinho? Jo ja no sé què més dir. Només em sorprèn la capacitat de l’entrenador, companys i premsa per amagar l’actitud d’aquest jugador. Ens ha donat molt però ara és un llast, dins i fora del camp, que hipoteca a tot el conjunt. En l’apartat positiu, cal destacar a Valdés per ser l’autèntic salvador de l'equip, a Puyol per la seva entrega, a l’Eto’o per tenir ganes de guanyar malgrat que les coses no li surtin bé i a Messi, gran entre els grans. Si l’argentí defineix pot ser un gran jugador.

I el Madrid? Doncs no em va demostrar ser res de l’altre món. Té algunes virtuts, poques, i té a alguns jugadors de qualitat, pocs, que li van permetre posar en perill a un Barça de serveis mínims. Va estar a punt de guanyar perquè va estar més tranquil i perquè tenia les coses clares. Al final, però, va cedir un empat i va deixar, segons llegeixo, una bona imatge i unes bones sensacions. Em sembla que els bons resultats contra el Barça els han salvat la temporada. Un trist consol.

El Microscopi
Ahir vaig viure algunes sensacions estranyes. Més que un derbi, el partit d’ahir, en quan al nivell de tensió, semblava un partit entre solters i casats. Les directives donant-se petons, un fair-play excessiu, els jugadors que s’abracen i s’expliquen secretets, el públic fred... Com s’enyoren aquells derbis de màxima tensió, de grans xiulades, d’entrades dures, d’empentes i insults. No és el políticament correcte però és el que sento.

El Telescopi
Veurem avui al Sevilla. Ara tothom se’l mirarà amb lupa i és quan ha de demostrar si val o no val. A camps com els del Nàstic és on es guanyen les lligues. I també veurem al València. La seva continuïtat a la Champions em fa pensar que perden punts per alçar-se amb el títol. S’haurà de veure.

La Frase
Ramón Calderón sobre Capello: “Ha demostrado que sabe muy bien lo que hace”. Tot i intentar-ho amb totes les nostres forces, em sembla que no serem a temps de salvar-lo. Quina llàstima!

Liverpool: Última parada

2007-03-07T21:18:00.000+02:00

Sí senyors, la Champions ja se’ns ha acabat. Agafàvem un tren carregats d’il·lusió i disposats a completar un recorregut llarg i ple d’emocions però aquest tren s’ha aturat a Liverpool i ja no tornarà a arrancar. La competició més important a nivell futbolístic, on es viuen els partits més emocionants, on jugués contra els millors equips... tot s’ha esfumat quan tot just començava. La trajectòria del Barça a la Champions ha estat curta i decepcionant. Vam viure una primera fase molt irregular on no es va poder vèncer al Chelsea i on es va patir fins al darrer partit per classificar-se com a segons de grup i ens hem acomiadat en una primera eliminatòria nefasta, deixant una mala imatge i caient derrotats contra un equip menor. El Liverpool té força, lluita, s’entrega, disposa d’un mig camp potent, d’una defensa sòlida i d’una davantera treballadora. A tot això i suma la força del seu públic i la saviesa de Benítez. No té gaire més. Una qualitat mitjana, uns atacants poc efectius, poca elaboració de joc... En definitiva, un equip mediocre que em sorprendria que aconseguís passar de la propera eliminatòria. I el Barça què? Doncs, el mateix de tota la temporada. Ja em cansa recordar la poca capacitat de lluita, la manca de joc fluït, la poca arribada, la feblesa al mig camp, la prepotència de jugadors i directiva i la deixadesa dels entrenadors i els preparadors físics... També m’avorreix parlar de la desaparició de Ronaldinho i de la hipoteca que representa el ‘10’ per l’equip ja que, per exemple, obliga a Rijkaard a perdre la carta Eto’o al col·locar al camerunès a la banda perquè el brasiler no es cansi defensant, m’avorreix, també, el llastimós joc de passada de Deco, la poca transcendència de Xavi i Iniesta, la baixa forma de Márquez... Masses problemes per aspirar a res. Amb aquest panorama, tot va anar, tristament, com era de preveure. El Barça no marca els mínims per ser un referent a Europa, s’ha demostrat contra el Liverpool i s’hagués demostrat, com ha passat durant tot l’any, contra qualsevol rival amb una mínima entitat. Som un vaixell gran i potent però tenim moltes esquerdes i ens entra l’aigua per tot arreu. A més, tothom veu el problema però ningú s’afanya a tapar les fuites perquè som tan sòlids que no ens podran enfonsar. La Champions s’ha acabat, com el Mundial de Clubs o la Supercopa d’Europa. No ens dispararem un tret al cap com proposava Deco, el que farem és intentar vendre, fins que ja no ens quedi res, que ja ho arreglarem com proposava Xavi. Avui, però, em fa molta mandra parlar del futur de l’equip i de les excuses de nen de parvulari. Això sí, podem tancar, si posem una mica de dignitat a l’assumpte, una bona temporada per acomiadar, així, a molts dels jugadors que ens han donat diversos títols i alegries i que els ha arribat l’hora de dir-nos adéu.

El Microscopi
Edmilson, Eto’o i ara Gudjohnsen. Tots diuen el mateix i quan tres versions diferents coincideixen ja es pot començar a parlar d’una certesa. Poc treball, molta prepotència, poc companyerisme, poc sacrifici... Aquest són els mals de l’equip, pesi a qui pesi és una realitat. M’agraden els jugadors que fugen de la hipocresia. No hem de seguir treballant, mirar endavant i dir que ja s’arreglarà tot per art de màgia. Els problemes són els que són i cal decidir si afrontar-los o deixar-los córrer i anar justificant la pèrdua d’un títol darrere l’altre.

El Telescopi
València, Liverpool, Chelsea i Roma. Més efectivitat i resultadisme que màgia i joc ofensiu. Ja fa temps, amb l’excepció de la temporada passada amb el Barça, que s’està imposant el joc contundent, de lluita, l’ordre per davant de les genialitats. Apartats de la competició queden el joc de toc del Barça, l’Inter i el seu record de victòries consecutives, l’Oporto i la seva il·lusió i el Lió i les sis lligues que no podran completar amb una Champions. El Chelsea s'ha convertit en favorit número 1.

La Frase
Només una de les perles de Gudjohnsen: “El Liverpool no es un gran equipo ni tiene nuestra calidad, pero trabajó como un equipo y los jugadores corrieron por sus compañeros, lo que nos faltó a nosotros”. Amén.

La teoria del pilot automàtic

2007-03-04T21:15:00.000+02:00

Partit important, derrota. Partit a camp contrari, derrota. Aquests són dos dels lemes que més s’adeqüen a la temporada del Barça. L’altra idea que ens persegueix és la de dur a terme la teoria del pilot automàtic. La idea no és meva però la trobo interessant. Així, quan veiem que un partit està controlat, amb un gol d’avantatge o jugant contra 10, és el moment de relaxar-se i pensar que tot arribarà, som tan bons que marcarem quan ens convingui. Anem tocant la pilota, adormim el partit, fem filigranes pròpies del circ, fem quatre rialles i esperem un gol que no arriba. L’equip contrari es creix, apreta, endureix el seu joc i ens empata o ens remunta el partit. Quan ens veiem apurats, tots a córrer i a buscar solucions quan no ens queden ni forces ni recursos. Això és, aproximadament, el que va passar a Sevilla. Tot estava controlat, teníem el partit de cara i vam baixar el nivell fins a veure’ns superats i ridiculitzats per un equip en inferioritat que va demostrar bones maneres i moltes més ganes de guanyar. També mereix una menció especial l’horrorós i sospitós arbitratge. No és excusa però si t’expulsen a dos jugadors sense fer cap falta dura, que s’ha de pensar? Al Barça d’aquesta temporada li falta la forma física, alguns jugadors no rendeixen però, sobretot, li falla el cap, la mentalitat, les ganes de guanyar. Això no s’entrena, es té o no es té. Fins ara era una de les nostres millors virtuts i ara és un dels nostres pitjors defectes. Es perden oportunitats i es diu que hem de mirar endavant. Perfecte. Ara bé, com continuem així mirarem endavant i només i veurem un precipici. Masses punts dèbils i masses promeses incomplertes per creure en aquest equip.

El Microscopi
El Barça d’hoquei patins ha guanyat amb autoritat la Copa del Rei. L’equip blaugrana és un autèntic ‘Dream Team’ i és un plaer veure’l jugar. La pregunta de cada any és la mateixa: Quants títols es guanyaran? Tot un exemple de com acumular títols sense parar.

El Telescopi
Avui em vull recordar del Nàstic. La victòria a San Mamés el manté viu en la lluita per la permanència. L’objectiu és complicat però, com a mínim, es mereixen sumar forces punts i no veure’s humiliats al pou de la classificació.

La Frase
Xavi: “Es un paso atrás, pero lo arreglaremos”. Haver-ho dit abans i no m’hagués preocupat tant per la derrota.

Revolució amb premi

2007-03-01T20:38:00.000+02:00

L’etern debat sobre l’immobilisme tàctic de Frank Rijkaard va viure ahir un capítol inesperat. S’havia de remuntar un marcador advers a camp contrari i l’holandès va disposar un equip molt ofensiu i arriscat amb només tres defenses. A més, va col·locar als ‘petits’ al mig camp i va jugar sense una referència atacant. Més enllà de les comparacions amb el ‘Dream Team’ i els elogis a l’aposta ofensiva de Rijkaard, el meu reconeixement se centra, sobretot, en el fet que l’entrenador blaugrana va ser capaç de modificar les estructures de l’equip. De fet, va desaparèixer el joc previsible, es van crear noves situacions de joc, es va fer dubtar al rival. En una temporada on els entrenadors rivals només pensen en desarticular les previsibles connexions barcelonistes, Rijkaard va donar un cop sobre la taula i el resultat va ser immillorable. Del partit se’n poden destacar moltes coses, com la concentració global i la serietat defensiva, però, per sobre de tot, cal destacar algunes individualitats. Xavi va estar magnífic, Iniesta va demostrar una confiança enorme i un joc excel·lent, Thuram va augmentar el seu crèdit i Messi va estar descomunal, increïble.

Amb l’eliminatòria superada, cal adonar-se del gran rèdit que podem treure a aquesta Copa del Rei. És una competició que, de moment, guardarem a la nevera a l’espera de la disputa de les semifinals. D’aquí a un mes, quan torni a aparèixer, veure on estem i podrem valorar la competició des del prisma del moment. Amb la Champions encara en joc pot resultar, per alguns, un títol menor però sense la competició europea i en lluita per guanyar la Lliga ens pot permetre concloure una temporada excel·lent: Copa més Lliga, el doblet.

El Microscopi
La teoria del pèndol torna a escena. Fa quatre dies estàvem perduts i ara ho remuntarem tot sense problemes. Calma. Fa quatre dies, és cert, hi havia pocs raonaments objectius per apostar per l’ascens meteòric de l’equip. Ara a tornat Eto’o, Messi ja meravella, la defensa ha augmentat el seu nivell, l’ànim de l‘equip s’ha reforçat... Això són fets, aspectes on agafar-se. Són un punt de partida interessant per afrontar el partits contra el Sevilla i el Madrid i per il·lusionar-nos amb la difícil remuntada a Anfield.

El Telescopi
La polèmica entre les directives del Sevilla i el Betis ens feien certa gràcia i els mitjans li treien suc. Cap problema. Ara bé, la cosa quan s’escalfa i s’escalfa acaba explotant. Va passar el que havia de passar. Ara bé, no hem de permetre que els violents s’escudin en el futbol per fer palesa la seva idiotesa i no hem de permetre que ens facin gràcia les continues invitacions a la violència que es llencen, moltes vegades, amb el consentiment dels mitjans.

La Frase
Celestini, jugador del Getafe: “Antes el Madrid daba más miedo”. Incorrecte. Ara també fa por però als mateixos madridistes.

El Dilema de la Copa

2007-02-28T00:33:00.000+02:00

La Copa del Rei, en els darrers anys, s’ha convertit en un títol menor que els equips grans han rebutjat sense masses miraments. De fet, cal reconèixer que el format i l’organització són caòtics, es va canviant de partit únic a doble partit o uns entren abans i els altres més tard, les seves contraprestacions són menors, només dóna entrada a la Copa de la UEFA i la desatenció del públic i dels mitjans es força evident fins que no s’arriba al tram decisiu. Tot això, més l’enorme càrrega de partits que suporten els grans clubs, han convertit a la Copa en la plataforma de salvació d’equips de la zona mitja de la classificació. Saragossa, Espanyol, Betis, Deportivo... són el principals exponents d’equips ‘Copa’. Ara bé, tot i l’aparent desprestigi de la competició, un títol sempre té el seu valor i jugar una final sempre t’aporta una motivació especial. Així, em sembla lògic que un equip gran que es troba quasi per casualitat als quarts de final del torneig hagi de lluitar per assolir un trofeu que li ha donat moltes satisfaccions al llarg de la història. Aquesta és la situació del Barça. Els blaugranes es troben amb el partit de tornada a Saragossa, 0-1 a l’anada, enmig d’una sèrie de partits vitals. Saragossa, Sevilla, Liverpool i Madrid són els quatre rivals que ens esperen. Sembla lògic situar la tornada de la Champions com el partit més important però el dilema es situa en la dicotomia Lliga - Copa. Anem a per totes a la Copa i reservem jugadors a la Lliga? Donem menys importància a la Copa i ens centrem en la Lliga que és on tenim més possibilitats d’èxit? Hem d’anar a per totes i intentar abrasar-ho tot amb el risc de sortir-ne perjudicat? La meva idea inicial és la de no sacrificar cap dels fronts oberts però la realitat em diu que a la Copa s’intentarà, veure’m si s’aconsegueix, a Liverpool sortirem, cosa lògica, amb tot el que tinguem i a Sevilla i amb el Madrid intentarem no cedir terreny, vegis l’empat com a bon resultat. La Champions no té preu, la Lliga és llarga i no se’ns pot escapar i la Copa pot ser el complement per confirmar una temporada excel·lent. Tot està en joc.

El Microscopi
Eto’o serà baixa pel partit a Saragossa. Hi ha qui no entén el peculiar retorn d’Eto’o a l’equip. Ara no hi és, ara és titular, ara no entra a la convocatòria. Home, em sembla lògic pensar que està molt just de forma i que jugar dos partits en tres dies és sotmetre el genoll a un esforç excessiu. D’aquí en endavant veurem com resolem l’assumpte. Això sí, titular a Liverpool.

El Telescopi
Ja fa un any de la renuncia del ‘Ser Superior’ a la presidència del Reial Madrid. Va construir el vaixell i el va abandonar quan s’enfonsava. Després ja sabeu com continua la història: “El Club de la Comedia”. Impagable.

La Frase
Pepe León, president del Betis: “Si José María del Nido viene con la policía y nos obligan a que pase, tendremos que aceptarlo, pero no nos hacemos responsables de lo que pueda pasar”. Els directius del Betis i del Sevilla, més l’insuperable Calderón, són del poc que posa la salsa a un entorn futbolístic molt apagat.

Torna Eto’o, torna el Barça

2007-02-26T19:33:00.000+02:00

Després d’aquell fatídic partit contra el Werder Bremen, un cop completat un llarg i dur procés de recuperació i superat el primer i polèmic retorn a l’equip va arribar Eto’o. Ho va fer, a més, quan més se’l necessitava. El Barça estava travessant una crisi que amenaçava en deixar-lo fora de la Champions i la Copa del Rei i amb seriosos problemes a la Lliga. Estàvem en una penosa travessia del desert i va aparèixer un oasi. Es va encendre un far des d’on guiar a bon port a un equip que navegava sense rumb o, més ben dit, caminava cap al desastre esportiu. Mobilitat, pressió, presència, gol i un munt d’intangibles han acompanyat l’entrada del camerunès a l’equip. Amb Eto’o, que no deu estar a més del 50%, s’obren vies d’esperança per afrontar els reptes que se’ns presenten. Parlo d’esperança i, en cap cas, d’eufòria. Eto’o ha donat un nou aire a l’equip i el joc global i l’individual ja han millorat. Tot i això, el rival d’ahir era fluix, un ferm candidat al descens, i no ens podem creure que l’equip ha millorat per obra d’un miracle que no existeix. Ara bé, es va jugar amb més rapidesa, amb alegria, amb mobilitat. L’equip destil•lava un aire positiu que contrastava amb el pessimisme generalitzat. Hem fet un petit pas endavant. El futur immediat dictarà sentència.

El Microscopi
Quan tothom pensa en les remuntades a Saragossa i Liverpool centrant-se en els llocs d’atac, jo també penso en la zona defensiva. Hi ha hagut massa canvis de peces i això s’ha notat en la inseguretat i en els múltiples errors comesos. La meva proposta és la de col•locar a Oleguer de lateral dret, Zambrotta a l’esquerra, Puyol i Thuram al centre i Márquez de pivot defensiu. Sigui aquesta combinació o en sigui una altra, cal consolidar la defensa. No comencem la casa per la teulada.

El Telescopi
Enèsim apunt referit a la ineptitud dels equips que haurien de disputar la Lliga al Barça. Queda palès, de nou, que el Barça és l’únic que pot perdre la competició. Ningú vol ni pot guanyar-la sense un improbable enfonsament barcelonista. Capítol apart mereix el Madrid. Sincerament, fan un joc impropi, de baix nivell, amb jugadors de tercera fila i amb un entrenador que dóna per bo un miserable i regalat empat. Senyors, gaudim de l’espectacle.

La Frase
John Terry, jugador del Chelsea, després de la brutal patada que va rebre al cap: “Me sigo sintiendo un poco raro”. Company, si sents dolor és que encara ets viu, celebra-ho.

Quan despertes d’un somni

2007-02-22T20:02:00.000+02:00

Quan despertes d’un somni i t’adones que t’estaves equivocant i que, a més, t’ho podies haver imaginat et sents descol•locat. De fet, durant tota la temporada hem anat rebent missatges evidents de que la cosa no funcionava. Els optimistes, però, parlàvem de reaccionar en els moments importants, parlàvem del retorn dels cracs... En definitiva, donàvem crèdit a un equip que, fins ara, se’l mereixia. Ahir, però, aquest discurs es va esvair del tot. Ni partits clau, ni nits europees, ni jugadors que donen la cara en els moments decisius. Tot era fruit d’un optimisme lògic però que s’ha revelat subjectiu, no tenia cap base lògica. Parlàvem d’un fe cega en un equip que ha naufragat durant tota la temporada davant els nostres ulls. Es va perdre a Mònaco, a Madrid, a Londres amb el Chelsea, al Japó, a Montjuïc, a València i amb el Saragossa. Partit important, menys a casa amb el Sevilla, derrota segura. I arribava el Liverpool. Un equip interessant, ben treballat, dur i lluitador però poc més. Tenia les coses clares i ens va superar per complert. No ens queda ni l’opció de llançar crítiques indiscriminades contra un sistema ultradefensiu perquè la passivitat del Barça i el saber fer de l’equip de Benítez ens deixarien en evidència. I el Barça que? Doncs va ser un desert com en d’altres partits. Mal treball tàctic, o inexistent, mala gestió de l’avantatge al marcador, mala forma física, nul•la capacitat de reacció, poques alternatives ofensives, inseguretat defensiva i tantes i tantes coses que m’ocuparien tot l’article. Pel que fa als noms propis, doncs Ronaldinho en la seva línia de joc vergonyós, Saviola que fa honor a tots els que l’aplaudien a rabiar fa quatre dies, Belletti que t’assegura algun error garrafal cada partit, Motta desesperant i titular de forma inexplicable, Xavi desaparegut com tantes vegades, Messi sense fons físic, Márquez sent una ombra del central que era i Valdés que ens falla quan era un dels únics valors segurs que teníem. Els canvis no van aportar res i Rijkaard segueix en la línia de desplomar-se davant de tots els entrenadors que li plantegen un partit mínimament seriós. Els únics que van salvar la dignitat van ser Deco, lluitador i golejador, Zambrotta amb una passada de gol i demostrant la seva força per la banda i Puyol, tapant els errors dels altres i deixant tot el que té sobre el camp.

El panorama que tenim davant és per estar preocupats. És difícil modificar una situació que ve de lluny en 15 dies. De fet, serà després de la tornada a Anfield quan haguem de fer una reflexió. Llavors haurem perdut, perquè no, la Copa, la Champions i veurem en quina situació ens trobem a la Lliga. És una cosa que pot passar i cal que, sense dramatitzat, ens hi anem mentalitzant. No veig, avui sí, cap raó objectiva per ser optimistes a curt termini. No cal llançar la tovallola però el crèdit s’ha esgotat. A partir d’ara veurem com es recondueix la nau. Només ens queda la fe, per qui la tingui, i el desig de que tot es recondueixi. Només ens queden, tristament, raons subjectives.

El Microscopi
No sé, ni m’importa, com és possible que tants aficionats del Liverpool estiguessin ocupant els seients de socis del Barça. Que no animem té disculpa però que cedim el lloc a un aficionat de l’equip rival per guanyar quatre duros és per llogar-hi cadires. Tenim el que ens mereixem.

El Telescopi
El gran Inter de la ratxa de 16 victòries consecutives no va poder amb el València. Què els valencianistes són un bon equip no en tinc dubtes però que la ratxa de l’Inter s’ha d’agafar amb pinces em sembla evident. Guanyar al Livorno, al Messina, a l’Empoli... no sembla massa difícil. Se’ls tornarà a escapar la Champions?

La Frase
Enric Banyeres al ‘Tu diràs’: “D’aquí a 15 dies estarem ‘Los Miercoles al Sol’ “.

Sensacions de Champions

2007-02-20T20:48:00.000+02:00

Semblava impossible però ja ha arribat el dia. Avui comença la fase final de la Champions League, un camí que portarà a només dos equips a Atenes. La veritat és que trobava a faltar aquests partits, tots els aficionats al futbol esperem la Champions. Tornen els nervis, els rivals potents, els camps plens, l’anàlisi del contrincant de torn... Torna l’espectacle.

Mentre s’acosta el partit del Liverpool m’he aturat a reflexionar sobre les possibilitats del Barça en la competició i sobre les sensacions prèvies i les he comparat amb les de l’any passat. El partit contra els anglesos se’ns presenta en una situació complicada tan a nivell futbolístic com a nivell anímic. L’equip no rutlla, no marca, no dóna espectacle. El retorn dels lesionats i el dels ‘desapareguts’ no acaba de fer-se present, la solidesa defensiva està a la baixa i les derrotes en tots els partits importants de la temporada no ajuden. Tampoc m’agrada que s’hagi parlat tan poc del partit, de les virtuts de l’equip de Rafa Benítez, de la importància d’un entrenador molt meticulós i estudiós com l’espanyol... Tot aquest conjunt de fets, dista molt del que vivíem l’any passat per aquestes dates. Jugàvem els vuitens de final contra el Chelsea, l’equip funcionava a la perfecció, els cracs estaven en un bon moment de forma i coneixíem de dalt a baix les virtuts i els defectes de l’equip de Mourinho. Fins i tot, s’havien creat campanyes en contra de l’entrenador portuguès i es parlava de venjança per l’eliminació de l’any anterior. A nivell anímic, les coses també difereixen molt. Ara venim d’una crisi al vestidor, d’un mal resultat a València, estem disputant una Lliga igualada a causa de la nostra trajectòria erràtica, hem completat una primera fase de la Champions discreta... L’any passat, per contra, teníem la Lliga encarada, havíem completat una primera fase a Europa sense complicacions... A més, les sensacions de l’any passat em deien que alguna cosa passaria, que era el nostre any, tot ens sortia de cara. Aquesta temporada tot són problemes i ja em viscut massa desil·lusions.

Sabent que perquè el Barça guanyi una Champions calen un nombre incalculable de requisits, terrenals i divins, no començo la fase d’eliminatòries amb les coses clares. Massa dubtes. Ara bé, el futbol no són sensacions. El futbol es construeix dia a dia i les estadístiques i la lògica serveixen de poc. Tenim un bon equip, un entrenador sensat, una afició amb fam de títols. Només ens queda treball, patir i somiar. El premi és a Atenes.

El Microscopi
Amb la mala notícia de l'absència d’Eto’o en la llista de convocats, Messi i Ronaldinho es perfilen com a jugadors clau per vèncer al Liverpool. La rapidesa i verticalitat de l’argentí i les genialitats del brasiler són bàsiques per trencar la monotonia que proposarà Benítez.

El Telescopi
A Madrid també torna la Champions. Real Madrid – Bayern de Munic o que guanyi el menys desastrós. Per història, tot i que no sempre val, no em fio del Madrid. Ara bé, mirant l’alineació del alemanys i comparant-la amb la dels blancs ja apostaria pels de Munic. Makaay és la gran esperança.

La Frase
Zenden: “La presión es para el Barça”. Ha parlat un home que no sabia centrar. N’haurà après?

Les virtuts de l’efectivitat o els defectes de la inoperància

2007-02-19T00:10:00.000+02:00

Veient el partit del Barça a València em queda la sensació d’haver vist a un equip que la sap tocar, que controla, que està ben posicionat, que exerceix un cert domini però que no té ‘punch’ ofensiu, ni marca ni crea perill. Un conjunt que s’oblida per complert d’anar a buscar el gol, dubitatiu, excessivament conformista i que es veu clarament superat per l’única i coneguda arma ofensiva del seu rival. Tothom coneix al València: Ordre defensiu, contundència al mig camp i rapidesa al davant per aprofitar els contraatacs. Doncs l’abc del futbol dels valencianistes és el que, de nou, ha desarmat a l’equip blaugrana. Abans dels gols hem vist a un Barça adormit i passiu o, pels positius, dominador i segur, dos visions que, a la llarga, venen a ser el mateix i reporten els mateixos resultats. Revivim la manca de perill i oportunitats de Pamplona, Sevilla o Getafe. Toc i més toc sense profunditat, pilota al peu perquè si va a l’espai no l’agafaré, poca lluita cos a cos i a esperar una falta o una jugada a pilota parada per crear perill, aquesta ha estat la trista realitat. Arriben els gols, el València se sent definitivament còmode i la reacció del Barça segueixi sent molt escassa. Manquen recursos, tot i l’entrada de Messi, Deco ens condiciona amb una expulsió absurda i evidenciem una falta de gol alarmant. Finalment s’escurcen distàncies, a pilota parada evidentment, però el gol no ens serveix ni per concebre una mínima esperança de puntuar, massa tard.

Cal estar preocupats perquè no hem pogut donar un cop d’autoritat i eliminar a un rival, segurament el més consistent, en la lluita pel títol. També ens queda la preocupació de saber que no som capaços de vèncer als rivals d’entitat i que els nostres jugadors importants, en l’estat actual, no són resolutius. La Lliga està oberta i ens hem de resignar a lluitar per ella fins al final. Paciència, optimisme i enyorança d’aquell Barça espectacular i contundent de la passada temporada. Encara queda molta història per escriure.

El Microscopi
Dimecres arriba el Liverpool amb un model molt semblant al del València, crec que amb menys fiabilitat defensiva. Una prova de foc que hem d’afrontar amb optimisme, amb Messi de titular, amb un Ronaldinho més digne, amb una defensa més contundent, amb un davanter de garanties, amb un públic entregat...

El Telescopi
El més destacat de la jornada del cap de setmana és la confirmació de dos descensos avançats. Nàstic i Real Societat són carn de segona. Només un miracle els pot permetre salvar la categoria i de miracles, creieu-me, no n’hi ha gaires.

La Frase
Capello: “Tenemos pocas ayudas de los árbitros”. Estimat Fabio, quins grans temps aquells en què entrenaves a la Juve i teníeu als arbitres comprats.

El millor entrenador de la història del Barça

2007-02-17T19:54:00.000+02:00

Frank Rijkaard, aquell entrenador desconegut que va arribar un estiu a un club en hores baixes, s’ha convertit en el millor entrenador de la història del Barça. L’anunci de la seva continuïtat al club m’ha demostrat que és un personatge diferent, que pensa i actua per lliure, que no es deixa influenciar pels mitjans ni pels missatges llançats per l’entorn i que se sent fort i recolzat. Per a mi, és la persona amb més crèdit de l’entitat, és un pilar sòlid que es mou per uns impulsos desconeguts fins ara a ‘Can Barça’. La gent dubtava de la seva continuïtat, jo encara hi confiava, els mitjans ja li buscaven substitut i l’entorn parlava de final de cicle. Doncs res de res. S’acaba una de les setmanes més complicades de la seva estada al club i, contra pronòstic, anuncia que es quedarà a l’entitat, cop d’efecte, baixa la pressió sobre Eto’o, tranquil·litat assegurada. Tothom queda bocabadat i ell llueix el seu mig somriure habitual. Més enllà de crítiques puntuals, lògiques i encertades, la seva trajectòria s’ha destacat per un tarannà tranquil, conciliador, moderat... en definitiva, per un saber fer molt necessari i difícilment aplicable a un gran club. Un tracte que incomoda als rivals ansiosos de veure caure “l’Imperi Barcelonista”. Tot i això, el punt clau que el converteix en el millor entrenador de la història del club, a part dels títols, és la seva capacitat per unir. Tothom es baralla per imposar les seves idees i ell busca l’opció més lògica, la que causarà menys problemes al club. Cal celebrar que Rijkaard és el nostre entrenador. Gaudim de la seva estada al club.

El Microscopi
Eto’o fora de la convocatòria. Sembla que el camerunès ha demanat quedar-se a Barcelona per intentar recuperar-se i assolir un millor nivell físic. M’hagués agradat veure’l a Mestalla però sabent que la seva participació seria limitada potser és millor reservar-lo. Això sí, pel partit contra el Liverpool, com a mínim, a la banqueta. Pot resultar un factor psicològic.

El Telescopi
L’Inter suma la setzena victòria consecutiva, Ronaldo, repudiat pel Madrid, marca dos gols amb el Milan, l’Arsenal es veu obligat a jugar el desempat a la Copa, el Lió guanya al Lille, el Bayern perd amb l’Aachen a les portes d’enfrontar-se al Madrid i el Liverpool disposa d’onze dies de descans abans de visitar el Camp Nou. Així està Europa.

La Frase
Ronaldo: “He disfrutado jugando a fútbol”. Els teus gols a Milà també m’alegren a mi. Què en pensaran a Madrid?

Justícia a Rijkaard

2007-02-16T20:47:00.000+02:00

Crec que ningú em podrà rebatre que Frank Rijkaard és l’home clau d’aquest projecte. És evident que els entrenadors no fan gols ni donen les passades per fer-los però han de ser l’eix des d’on tot funcioni. Personalment, penso que l’entrenador d’un equip gran, Barça i Madrid, ha de ser més psicòleg que entrenador, ha de ser un home de vestidor, un home amb historial futbolístic... un home que, en definitiva, entengui i escolti més que ordeni. Rijkaard n’és un cas evident i Del Bosque, en el seu moment, també. La seva màxima: “Autogestió” del vestidor, saber qui mana i qui et pot ajudar en els moments clau, marcar jerarquies i escoltar als pesos pesats. Tenir el vestidor unit és bàsic per triomfar i aquests dos casos ho ratifiquen. Enfrontar-se als jugadors, vegis el cas Capello, només et porta problemes i que, a la llarga, hagis de cedir quan tens l’aigua al coll. A aquests entrenadors, això sí, se’ls sol acusar de tous, de manca d’autoritat, de poc treball específic... jo penso que a Ronaldinho, Deco i companyia no cal ensenyar-los massa el que han de fer. Si els tens contents, tens resultats, del contrari et veus abocat al fracàs.

Vull remarcar la figura de Rijkaard perquè noto que s’accepta abans d’hora la seva marxa del club. Tots els periodistes diuen que el veuen fora, trobem portades amb possibles substituts... Tranquil·litat. Tot pot passar però hem de partir de la base de que l’holandès és el pilar del projecte, un pilar sòlid al que costarà trobar un relleu de garanties. Jo aposto, és un desig, per la continuïtat de Rijkaard. Si marxa el trobarem molt a faltar.

El Microscopi
A l’entrenament d’avui, Rijkaard ha utilitzat al trident ofensiu de luxe. Ronaldinho, Eto’o i Messi, els REM, una assegurança de gols i espectacle. Potser només era una prova però la simple idea de veure’ls junts em cura tots els mals i em fa oblidar totes les crisis. El Liverpool s’acosta...

El Telescopi
L’Inter de Milà, aquell club perdedor i lapidador de fortunes, és notícia perquè està a punt de batre un rècord històric. Si demà venç al Cagliari a San Siro, sumarà la 16 victòria consecutiva i superarà altres xifres històriques marcades per Madrid (1960) i Bayern (2005) amb 15 triomfs. El nivell del Calcio ha baixat però 16 victòries consecutives són una xifra espectacular. Podem considerar a l’Inter favorit a la Champions? De tocar ja els toca però...

La Frase
Schuster: “Lo que ha pasado en el Barça es todo menos una crisis”. Jo en conec un que està comprant números per una rifa que se celebrarà el 30 de juny. M’equivoco?

Quatre jornades per tancar la Lliga

2007-02-15T19:35:00.000+02:00

Mentre el ‘cas Eto’o’ es va diluint poc a poc, la realitat ens porta a pensar ràpidament en la Lliga. Fent una ullada al calendari, se’ns presenten quatre jornades de màxima tensió on, per altra banda, es pot decidir la competició. Sabent que la Copa i la Champions són competicions on s’han d’alinear molts factors per aconseguir-les, em sembla bàsic donar màxima prioritat i transcendència a la Lliga. Les pròximes quatre jornades ens enfrontaran als tres principals rivals en la lluita pel títol amb la inclusió de l’Atlètic de Bilbao. Diumenge ens espera el València, el que molts presenten com el rival més sòlid. Veurem la lluita i l’entrega dels homes de Quique Sánchez Flores davant del que pot ser l’últim tren amb destí a la lluita pel títol. Deixeu-me dir que l’enfrontament amb el València em sembla clau, perquè és el primer, perquè el València és un rival que ens sol crear problemes i perquè un bon resultat reconduiria l’ànim de l’afició i la incertesa entorn a la plantilla. Després, afrontarem el partit contra l’Atlètic de Bilbao amb l’obligació de guanyar, anirem a Sevilla amb l’objectiu d’augmentar la sensació de vertigen que pateixen els andalusos i rematarem el pòquer de partits amb el gran derbi al Camp Nou contra el Madrid. En joc dotze punts i, per a mi, la resolució definitiva de la Lliga. No sóc un amant de les matemàtiques però amb deu punts crec que donaríem un cop de puny a la Lliga que se’m presenta definitiu. Això sí, l’objectiu del ple al dotze m’està rondant des de fa temps. Veurem el que passa.

El Microscopi
Avui comença el Top 16 de l’Eurolliga i el Barça debuta a casa contra el dèbil Prokom polonès, la ventafocs del grup. Avui, a més, l’equip lliurarà a l’afició del Palau el títol de Copa que tant han anhelat en els darrers temps els soferts seguidors blaugranes. Esperem que el títol i el bon joc mostrat a Màlaga serveixin de punt de partida per veure a un conjunt més sòlid i més confiat en les seves possibilitats.

El Telescopi
Ara que s’acosten els vuitens de la Champions, contemplo amb resignació el deficient espectacle i el baix nivell que ens ofereix la Copa de la UEFA. Els equips de nivell es poden comptar amb els dits d’una mà. El Werder Bremen, el Benfica, el Sevilla i para de comptar. La resta, equips mediocres que busquen conquistar una competició que no desperta l’interès de ningú fins que no es disputen, com a mínim, les semifinals.

La Frase
Casillas sobre el Barça: “Si ellos están en crisis nosotros vivimos en el lado oscuro”. Ha parlat un home que, tot i ser del Madrid, sembla sensat.

Samuel Eto’o: Cas arxivat

2007-02-14T19:38:00.000+02:00

Llegint comentaris de la gent, analitzant enquestes i escoltant als grans gurus de la informació relativa al Barça semblava ahir que l’etapa blaugrana d’Eto’o havia arribat a la seva fi. Sí, sí, parlaven d’aquell mateix jugador que amb els seus gols s’ha convertit en un dels principals responsables dels títols aconseguits. El mateix que va marcar aquell gol salvador a París. Ho recordeu? Finalment, però, la sensatesa a fet acte de presència i aquestes ires incontrolables s’han anat diluint poc a poc. S’ha parlat al vestidor, s’han aclarit els punts de confrontació i a treballar conjuntament per l’equip. Ha parlat el capità i m’ha donat la sensació que era sincer, que les coses s’havien parlat i que podem mirar endavant. Rijkaard i Txiki també han donat per acabada la crisi, sense sanció, com tampoc la va tenir Ronaldinho quan va arribar tard de les vacances. El fet de que els jugadors tinguin un tracte similar, en la majoria de conceptes, és un bon punt de partida per solidificar les estructures de la plantilla.

Ara bé, no cal ser il·lusos i pensar que tot ha cicatritzat de cop. Això ens portarà un temps però quan els resultats ens acompanyin, és una visió personal, tot anirà tornat al seu lloc. Deixeu-me ser optimista i pensar que tan Rijkaard com Ronaldinho, com Eto’o i com tots als aficionats s’adonaran ràpidament que tots junts poden aconseguir grans fites i que la desunió és l’únic argument d’uns rivals desesperats. No ens podem carregar un equip guanyador per una baralla de nens perquè un té enveja de que el professor tracti millor al seu company que a ell. Esperem que com els nens, deu minuts després d’estirar-se els cabells ja tornin a jugar com si res hagués passat. Perquè reconeguem-ho, els jugadors de futbol som com nens però amb molts diners i amb gent que, en moltes ocasions, els aconsella espantosament malament.

Només queda una setmana per l’enfrontament amb el Liverpool. És el moment de centrar-nos en el que realment importa. Els resultats ho curen tot. El temps ens ho confirmarà.

El Microscopi
El capità Puyol ha esmentat que un dels principals problemes que ha ocasionat tota la crisi ha estat la falta de comunicació. Si tothom hagués parlat clar, especialment l’Eto’o, també cal dir-ho, tot hauria estat molt més mesurat. ‘Rajar’ del que m’ha dit un que li ha dit l’altre... és molt perillós.

El Telescopi
El discurs més catastrofista en el cas Eto’o es feia des de Madrid. Hi veien una escletxa per on intentar reflotar un club en hores baixes. Amb el tema en vies de resoldre’s, la idea que intenten transmetre és que tothom a ‘tragat’ amb l'Eto’o i que la indisciplina s’havia de castigar durament. Per cert, ho diuen els que avui escrivien en portada que el Madrid volia fitxar de nou al camerunès. De psiquiatre.

La Frase
Míchel: “Yo no ficharía a Eto’o para el Madrid”. Jo tampoc et fitxaria a tu per entrenar al Barça, tranquil.

Samuel Eto’o: Situació d’emergència

2007-02-13T19:33:00.000+02:00

Aquest matí volia escriure un article sobre la situació d’Eto’o, sobre la seva negativa a entrar a jugar contra el Racing i quines conclusions en treia. La meva visó era clara: Eto’o tenia moltes ganes de jugar, volia augmentar la seva incidència en l’equip, volia fer palès el seu esforç per tornar a l’equip en els partits clau de la temporada i el premi de sortir 5 minuts li semblava molt menor, s’havia enfadat i punt, només era qüestió de disculpar-se i tornar a començar. El meu article s’hauria titulat: “Eto’o ambiciós dins i fora del camp” i s’hagués centrat en les virtuts i els defectes d’un guanyador com el camerunès.

Ara, oblideu el paràgraf anterior i centrem-nos en la realitat que estem vivint. Jo ja sabia que Eto’o venia a Vilafranca, per qüestions de proximitat geogràfica, i no em feia massa gràcia. Tot i això, pensava que els que l’envolten ja l’haurien tranquil·litzat i l’acte serviria per anar posant les coses al seu lloc. M’he equivocat del tot. A la ciutat on va debutar com a jugar del Barça, Eto’o ha incendiat de forma evident la convivència al vestidor i a fet trontollar els ciments del barcelonisme. Amb un to agressiu i fora de lloc a criticat durament a Ronaldinho per les seves declaracions apel·lat a la importància del grup per sobre de les individualitats, a Sandro Rosell i a la seva tropa dins el vestidor i la seva cort mediàtica i, el que més m’ha estranyat, ha criticat a Rijkaard per exposar la seva conducta davant els mitjans de comunicació. Han estat crítiques molt dures i, el que més em preocupa, han estat premeditades i poden ser, en part, la veritat del que passa en un vestidor, fins ara, aparentment tranquil. Tot i la meva crítica, em vull posar al seu lloc, em cal pensar el que l’ha fet optar per aquesta opció. Potser pensa que ell s’havia esforçat molt per estar a disposició de l’entrenador i que es mereixia una entrada progressiva a l’equip per arribar als partits decisius en una forma acceptable. Veient que la progressió de minuts no existeix s’enfada i no surt a jugar, Rijkaard el critica i Eto’o pensa que potser l’hauria d’haver protegir com quan Ronaldinho i Deco van arribar tard de les vacances de Nadal. A més, surt el crac brasiler i li dóna lliçons de com ajudar al grup. Eto’o explota i el final de la història ja el coneixeu.

Escrivint aquestes línies em sento estrany, descol·locat i amb la sensació de que alguna cosa s’ha trencat. Eto’o és una de les meves debilitats, el defenso a mort però aquestes declaracions m’han deixat sense paraules. La veritat és que només puc exposar la situació, encara no em veig amb cor de prendre una posició radical. La meva confiança és que tot es pugui arreglar però no les tinc totes amb mi. Només em manca fer una pregunta com a reflexió final: Com és possible que no siguem capaços d’estar més de dos o tres anys tranquils, amb un equip guanyador, amb l’afició contenta...? Ara ja entenc perquè tenim tan pocs títols a les vitrines.

El Microscopi
La roda de premsa del president Laporta parlant de la situació d’Eto’o, vistes les declaracions del camerunès, ha passat a ser còmica. Ha parlat de manca de temps per esclafar i que tot s’arreglaria ràpidament. Sense comentaris.

El Telescopi
A Madrid encara no es creuen que la sort els somrigui d’aquesta manera. Amb un equip de segon nivell, una crisi institucional sense precedents, un president que lluita per desbancar a Gaspart del museu dels horrors i després de perdre la final de la Copa de bàsquet contra el Barça veuen com s’esquerda la unit a ‘Can Barça’ i ho fa un dels jugadors clau de la plantilla, aquell amb el que tenen malsons de forma constant.

La Frase
Per treure dramatisme a la crònica del dia. “Tienes la misma cara de maricón que tu tío”. Del Nido a un conseller del Betis i nebot de Lopera, el que el va intentar tirar escales avall. Quin exemple pels aficionats.

La teoria de l’empat

2007-02-06T01:18:00.000+02:00

Mirant els números del Barça, un se n’adona que el veritable llast de l’equip és el nombre d’empats que ha cedit. És l’equip amb més gols a favor, tot i l’aparent crisi anotadora, és un dels equips menys golejats, és l’equip amb menys derrotes però l’empat ens castiga enormement. De fet, les taules en el marcador són un fet molt habitual en la Lliga espanyola. Hi ha equips, com el Racing, l’Espanyol, l’Osasuna i la Real Societat, que han finalitzat vuit dels vint-i-un partits jugats en empat, pràcticament un 40%. Aquest factor els perjudica i els obliga, especialment a la Real Societat, a lluitar per evitar el descens. Fent una ullada a la part alta de la classificació, el Madrid ha empatat dos partits i el València i el Sevilla, tres. El salt es presenta veient al Barça. S’han empatat fins a set partits, cinc dels quals en desplaçaments. L’anàlisi dels set partits ens convida a establir una doble classificació. Per a mi, els empats amb l’Osasuna, amb el València i amb l’Atlètic de Madrid, per diferents motius, poden considerar-se com a lògics. Ara bé, els empats amb el Getafe, amb el Betis, amb el Deportivo i amb el Llevant, tots quatre en terreny contrari, són els que estan frenant l’estirada definitiva en la classificació. Aquests eren els partits que anteriorment es guanyaven, ni que fos per la mínima, amb les evidents repercussions classificatòries que comportava. No descobreixo res però l’empat en una competició de tres punts esdevé un resultat molt improductiu.

El Microscopi
S’acosten els moments decisius de la temporada i qui juga entra setmana? Premi, les seleccions nacionals. Com sempre, entren en el pitjor moment i resulten avorrides i prescindibles. Del Barça, fins a nou jugadors han estat convocats: Xavi, Puyol i Iniesta, amb la potent selecció espanyola, Edmilson, Deco, Saviola, Thuram, que jo pensava que estava lesionat, Gio i Márquez. Se n’han salvat Zambrotta i Ronaldinho. Avorriment per l’espectador i cansament per als jugadors.

El Telescopi
El Madrid és un pou inesgotable de notícies que ens fan passar unes estones impagables. Sembla que Capello ha estat ratificat, pas previ a l’acomiadament. De moment, l’italià ha salvat el primer ‘match ball’ però sembla que el seu crèdit està sota mínims. Quantes setmanes de coll li donem a l’amic Fabio? Michel pot ser el substitut? Encara ens queda molt per veure i gaudir.

La Frase
Zambrotta: “En España son muy exigentes, además de futbol quieren espectáculo”. Però si jo he guanyat un Mundial sense jugar a futbol!!!

Actitud i organització sense màgia

2007-02-05T14:54:00.000+02:00

Des de fa unes setmanes, Frank Rijkaard ha optat, veient les limitacions del grup, per dotar a l’equip d’una defensa sòlida i fixa i d’una organització global més centrada a controlar l’equip rival que a crear futbol. Aquest és el Barça actual: actitud, ahir es va demostrar, organització, amb un bon Márquez davant de la defensa, però sense màgia, sense passades en profunditat, sense recursos ofensiu i amb falta de punteria en les poques accions de gol. L’holandès no enganya a ningú, sap del que disposa i juga les poques cartes que li permet una plantilla condicionada. Tot i això, per fi es van presentar modificacions evidents com l’encertada de Márquez al pivot, amb Edmilson de central i amb un atac amb un intent de fallit boia que distribuís joc als dos jugadors petits de les bandes. Com a mínim, es va eliminar el conformisme tàctic evidenciat últimament. De fet, ahir es podria haver guanyat però falten els jugadors determinants, els que no et fallen a porteria buida, els que et resolen un mà a mà, els que s’inventen una passada impossible... Els gols d’Eto’o, la rapidesa de Messi i el retorn d’un Ronaldinho més digne i compromès i d’un Deco més precís, sumats a l’actitud i organització assolits, ens han de conduir d’immediat a oblidar aquesta etapa de mediocritat. Ja queda poc perquè Saviola, Ezquerro, Giuly i Gudjohnsen es disputin un lloc a la grada i el vertader Barça comenci a funcionar, aquí queda escrit.

El Microscopi
El retorn d’Eto’o es la millor notícia del cap de setmana i possiblement dels últims mesos. El camerunès aporta gol però sobretot actitud, pressió i fam de victòria. La seva imatge a la banda corregint els companys i animant-los és un punt de partida bàsic per superar aquest mal moment de joc i resultats que estem vivint. Cal dir, però, que Eto’o no ho podrà resoldre tot d’immediat, cal un procés però el simple fet de veure’l sobre el camp em carrega d’optimisme. Ànims Samuel!

El Telescopi
Veure la classificació de Primera Divisió i veure que el Barça només té un punt d’avantatge sobre un Sevilla amb vertigen, quatre sobre un València que juga poc a futbol i cinc sobre un Madrid còmic m’alerta de la pèssima temporada que estem vivint a ‘Can Barça’. Amb poc més, aquesta Lliga ja estaria camí del museu del club. S’haurà de lluitar però em sembla inimaginable que algun dels perseguidors, a la llarga, ens pugui fer ombra.

La Frase
¿Se le ha pasado por la cabeza dimitir y marcharse? No, claro que no. Quiero cumplir mi contrato. Fabio Capello, un home que cobra 6 milions d’euros a l’any i té un contracte de 3 anys.