30 ago 2007

Champions, Gamper i una mala notícia

L’actualitat mana i, per tant, cal analitzar el grup que ens ha tocat a la Champions: Lió, Stuttgart i Glasgow Rangers, un grup complicat. La meva teoria sobre la Champions diu que una primera fase sense complicacions és bàsica per a poder firmar una gran actuació en la principal competició continental. La Champions és molt dura i gastar massa energies al principi – com vam fer l’any passat – t’acaba perjudicant. No sóc un gran expert en futbol internacional, però tots coneixem el Lió que, tot i haver començat malament la temporada, porta sis lligues consecutives i espera donar un cop d’autoritat a nivell aeurpoeu; l’Stuttgart és el vigent campió de la lliga alemanya i, com l’any passat ho va fer el Werder Bremen, ens pot complicar molt la vida; el Rangers era un dels rivals més durs del 4 pot, bàsicament per la força que té com a local i pel seu joc directe i l’esperit de lluita que solen demostrar. En definitiva, un grup dur i a la vegada atractiu en el que cal quedar primers i estalviar el màxim possible d’energies.

El Gamper d’ahir va resultar un estrany còctel de sensacions entre els homenatges, el partit, els gols mig celebrats, un públic diferent i entregat, un rival que va venir de passeig... El Gamper sempre és sinònim d’il·lusió, però ahir tot plegat es va veure deslluït per la trista mort de Puerta. Vist el que vam veure, potser s’hauria d’haver suspès tot plegat i ens haguéssim estalviat aquest sentiment de voler amagar l’alegria, de no celebrar els gols, de no fer declaracions després del partit... Del partit, contra un Inter més que lamentable, en podem extreure alguns detalls com les bones maneres de Touré, l’excel·lent estat de forma de Giovani, la progressiva millora d’Henry o la bona actitud i el que va aportar un Deco més centrat.

I una mala notícia, la greu lesió d’Eto’o. Al camerunès l’està perseguint la mala sort i, quan anava oblidat la lesió de l’any passat, haurà d’estar uns dos mesos de baixa. Una baixa sensible i un cop moral pel jugador africà. Pel que fa a l’equip, sembla que la seva baixa no hauria de ser tan perjudicial com ho va ser la temporada passada. De moment, i és l’únic aspecte que se’n pot treure en positiu, s’acabarà la comèdia dels ‘Quatre Fantàstics’ i similars. T’esperem aviat, sort!

Foto: elmundodeportivo.es

27 ago 2007

Sense novetats al front

La vida a ‘Can Barça’ segueix igual i això és sinònim de problemes. Després de l’empata a Santander em queda la sensació de que l’arbre no s’ha mogut prou i que, per tant, segueixen penjats molts dels problemes que ens va conduir al fracàs més absolut. En el futbol d’avui ja no es guanya caminant. El Barça ha optat pel camí de madurar els partits a l’espera d’una genialitat que sovint no arriba. Els mals de l’equip? Els mateixos de la temporada passada: circulació lenta, jugadors estàtics, pilota al peu, joc pla, incapacitat per sorprendre... però, per sobre de tot, i veig la covardia de l’entrenador. L’alineació esperada, els canvis que molts vaticinàvem, jugadors en posicions on no funcionen per salvar els equilibris de la plantilla, una disposició tàctica més que coneguda pels rivals... Sense novetats al front.

Més enllà del partit, que tots sabem com va anar, em motiva més reflexionar sobre què cal fer per aturar aquest cercle viciós. A diferència de l’any passat, estic veient com la reacció de la premsa ha estat més dura. La temporada passada, amb tota aquella història del crèdit, l’equip va anar morint mentre nosaltres ho veiem impassibles. Ara, amb l’impacte sobre l’ambient i l’afició que sol tenir la veu dels periodistes, es pot anar crear un ambient més crític que ajudi a reconduir la situació. Ara bé, al meu entendre, la solució segueix estant a les mans de l’entrenador i de la seva capacitat per modificar unes estructures i una manera de funcionar sense sentit. Cal valentia, ser arriscat, buscar allò que ens faci diferents. De fet, la il·lusió artificial creada a la pretemporada - ens hem conformat amb l’aparició d’un suposat codi intern i amb la paraula i el compromís dels jugadors - no s’adiu amb el sentiment de canviar-ho pràcticament tot que teníem al final de la temporada passada. Hem començat de nou, però tot segueix igual, massa igual.

Foto: marca.com

23 ago 2007

Gràcies Belletti


Belletti se’n va al Chelsea, i amb ell marxa l’autor del gol que ens va donar la segona Champions. El brasiler serà, possiblement, un dels jugadors més mediocres que passarà a la història del club. Belletti ha estat un jugador irregular, descontrolat, mal defensor... però també ha estat un bon professional que ha sortit amb molta dignitat i deixant diners a la caixa. D’aquí a uns anys, quan expliquem qui era Belletti als nostres nets, ja no recordarem els seus errors en defensa ni el poc que ha demostrat al club; només recordarem aquell gol, com es posava les mans al cap, com es passejava per l’estadi després del partit... i recordarem el feliços que ens va fer aquell 17 de maig. Molta sort!

Foto: elecash.org


Gol de Belletti a París:




21 ago 2007

Un virus inacabable

Passen les temporades i la inoportuna presència de les seleccions ens visita sense que ningú hi posi remei. Quan el Barça planificava la pretemporada, es parlava dels dies previs a l’inici de la Lliga com el moment idela per a realitzar un treball fort per acabar d’ajustar la forma dels jugadors. Sonava bé, massa bé. De sobte, com qui no vol la cosa, va aparèixer una convocatòria internacional que ha deixat en quadre a l’equip de Rijkaard. Ni treball, ni millorar la velocitat, ni adaptar als nous... res de res. Els nostres jugadors els tenim de ‘bolos’ pel món com si no tinguessin cap altra cosa a fer. A jugar amistosos insuportables i intranscendents mentre l’inici de la temporada s’acosta. Els resultat de la dispersió de jugadors ens deixa uns entrenaments amb 12 jugadors – comptant als 2 del filial i als descartats – i ens impossibilita el preparar dignament el partit del cap de setmana.

Ara bé, el que tenim és el resultat de la inoperància dels grans clubs que, tot i les moltes reunions i els G-14, segueixen sent unes autèntiques titelles. Pagar i creure. És més, ja pots resar perquè ningú es lesioni i donar gràcies que te’ls tornin sencers.

El premi pels aficionats seran una sèrie de partits descafeïnats i sense el més mínim interès futbolístic – ni els jugadors ni els seleccionadors se’ls veu amb massa ganes d’afrontar aquests partits – que ajudaran a que el meu odi cap al futbol de seleccions vagi en augment i ja sigui imparable.

Foto: elmundodeportivo.es

16 ago 2007

Detalls (VI): Bayern Munic - Barça

M’agrada que haguem tancat la pretemporada amb 6 victòries en els 6 partits disputats. Hem jugat millor o pitjor, hem jugat contra equips de tota mena, hem jugat amb jet lag d’anada i de tornada… però sempre hem guanyat.

Quina diferència això de jugar amb un Bayern que aquests partits inaguantables i soporífers que hem hagut de patir durant tota la pretemporada.

En el meu equip ideal per a començar la Lliga hi són Leo Messi i 10 jugadors més. Marca, desequilibra, aporta frescor... és una garantia de què alguna cosa està a punt de passar.

Touré es va adaptant a la difícil posició de pivot defensiu. Contra el Bayern, el primer rival d’entitat d’aquesta preparació, va demostrar que ocupa bé l’espai i que té una gran habilitat per recuperar la pilota. Tot i això, cal tocar més ràpid i no conduir tant la pilota.

Segueixo amb les bones sensacions sobre Abidal, especialment quan ens demostra la seva potència en unes carreres impressionants per la banda esquerra. Caldrà veure què passa quan un rival el posi a prova.

Ja ha debutat Milito, el que ha de ser un referent en la zona defensiva de l’equip. Se’l va veure ben poc, però ja ens vam començar a adonar que li agrada manar i que es pot anar convertint en un líder.

El trident d’inici – Ronaldinho, Eto’o i Henry – es va mostrar molt per sota del rendiment que se li suposa. Ja queda poc per començar la Lliga, però cal considerar el desgast que també ha generat la pretemporada, donem-los temps. Amb tot, em sembla que Henry, per ser el nou i per la falta evident de ritme, serà el primer en tastar les sensacions de ser suplent.

Foto: elmundodeportivo.es

11 ago 2007

Detalls (V): Mission Hills Invitational - Barça

Un partit ajornat, un suposat tifó, un rival molt inferior, la pluja, un camp pesat i lent… Masses punts negatius per esperar gran cosa del darrer partit d’aquesta gira asiàtica.

Sembla que ja es va perfilant un onze inicial més fix amb Zambrotta i Abidal als laterals; Touré, Xavi i Iniesta al mig del camp; i les diverses opcions ofensives que aporten Henry, Eto’o i Ronaldinho, a l’espera de la incorporació de Messi.

Em segueix agradant la mobilitat i la velocitat d’Eto’o. Jugant a la banda, a més, aporta un plus d’actitud defensiva que cal tenir en compte. El gol que ha marcat, per si hi havia algun dubte, desdibuixa algunes critiques que començaven a aparèixer.

Henry, el més flux dels homes d’atac, ha marcat, però, el que és el millor gol d’aquesta pretemporada.

Abidal va deixant detalls de força i de contundència que em fan presagiar que la posició de lateral esquerre deixarà de ser intranscendent, com va passar la darrera temporada, per aportar més recursos a l’equip.

Dos Santos s’ha convertit, amb el gol que ha anotat avui, en el màxim golejador de la pretemporada. Un premi simbòlic per a un dels homes més destacats fins el moment.

I el millor de tot: Ja s’ha acabat la gira!! S’ha fet caixa, els jugadors tornen força sencers i ja encarem la recta final de la preparació.

Foto: elmundodeportivo.es

7 ago 2007

Detalls (IV): Yokohama Marinos – Barça

El partit d’avui, amb un rival més seriós que el darrer, ens ha començat a demostrar que els tridents, els magnífics... queden molt bé als diaris, però després cal col·locar-los al camp i que funcionin. Amb un Henry molt fluix, l’atac blaugrana s’ha limitat a les bones combinacions entre Ronaldinho i Eto’o, i al plus de frescor i punteria que ha aportat Dos Santos.

Ronaldinho va camí de fer callar als que, com jo, no esperàvem una recuperació del crac brasiler. Ara recordo una jugada: recuperació del ‘10’ a la frontal de l’àrea pròpia i com ha arribat, poc després, a ser una opció més per a rematar la jugada. És aviat per dir-ho, però l’actitud es presumeix força diferent a la de la temporada passada.

Eto’o corre, es demarca, arriba... però li falta el gol. Sempre es diu que l’important és crear les opcions però, per evitar dubtes i tensions, cal acabar amb aquest “malefici”.

El debat més actual, corregiu-me si m’equivoco, és el de Touré sí o Touré no? Jo el veig un portent físic, amb prou qualitat i que no es complica massa la vida. Els que el critiquen diuen que és una mica lent i que, algunes vegades, entra massa fort i a destemps. Veurem com evoluciona.

Dos Santos, amb la nacionalització més a prop, torna a marcar i fa que el seu nom no pari de sonar entre l’afició i que totes les cròniques l’avalin com el millor jugador de la gira asiàtica.

Especialment avui, però també en algun altre partit de la pretemporada, he vist a Rijkaard molt actiu i amb ganes d’anar corregint coses. La seva actitud i els seus encerts han de ser claus per a fer créixer l’equip.

Una obsessió personal: No seria millor fer jugar als jugadors del planter que a uns descartats que no tenen futur al club? Sembla que no.

Foto: elmundodeportivo.es

6 ago 2007

Detalls (III): Beijing Guoan – Barça

Amb totes les disculpes possibles i raonables, trobo a faltar que l’equip s’imposi amb molta més claredat. Ens costa golejar i cedim opcions de gol a equips amb una qualitat més que pobre.

Sense Bojan, “castigat” a anar amb la selecció espanyola, Giovani dos Santos s’ha reivindicat en el primer partit de la gira asiàtica. Tot i el descens del filial, sembla clar que encara poden néixer figures que es poden fer grans cracs després de criar-se al club.

De moment, són pocs els jugadors que estan donant un salt progressiu en el seu rendiment: Xavi, Iniesta, Abidal... i potser algun altre. La resta, especialment Henry, Eto’o i Ronaldinho, se’ls veu molt lents i mancats d’aquell punt que els fa diferents.

Em segueix quedant el dubte, com ja havia dit anteriorment, del perquè de la necessitat d’alinear a jugadors que volem traspassar sí o sí. No cal ser molt llest per saber que si algun d’ells es lesionés, com va passar amb Edmilson, la seva sortida seria pràcticament inviable.

Tot i les noves incorporacions, de moment, sembla que la connexió més fiable – tot i els intents dels diaris per crear societats perfectes – és la que formen Ronaldinho i Eto’o. L’un fa millor a l’altre i al revés i connecten a la perfecció en benefici de l’equip.

Personalment, trobo a faltar partits amb rivals europeus de primer nivell. Es poden veure torneigs amb el Milan, l’Arsenal, el Madrid, l’Ajax, l’Inter... i, mentre, nosaltres amb rivals desconeguts i amb partits que avorreixen a les pedres. Què hi farem!

Foto: mediotiempo.com