28 mar 2007

El perfil habitual dels bons fitxatges


És època de rumors, de noms, de suposades declaracions, d’escoltar la veu de molts representats ansiosos per col·locar els seus jugadors i poder treure un bon rèdit econòmic i una època de manca d’informació per omplir les pàgines dels diaris esportius i les hores i hores de ràdio i televisió dedicades al Barça.

En les darreres setmanes han aparegut molts noms, molts perfils de jugador diferents. L’últim i, de fet, el que m’ha portat a escriure aquest article és el nom d’Abidal. El lateral esquerre del Lió és, possiblement, un dels pocs que acabarà aterrant, si no m’equivoco, a ‘Can Barça’. A més, el francès exemplifica el model perfecte de fitxatge que, en els últims temps, ens han funcionat. La qüestió és fitxar a un jugador amb certa experiència a Europa que, a més, jugui en un equip competiu però que no sigui dels considerats ‘grans’ i que hagi guanyat ja algun títol però que tingui l’afany de complir, encara, molts reptes personals i col·lectius. També cal tenir una edat compresa entre els 23 i els 28 anys, ser un jugador que sol anar amb la selecció dels seu país i que arribi al Camp Nou sense el cartell de figura indiscutible i sense que s’hagi pagat per ell un preu desorbitat. Abidal compleix tots aquest requisits: Juga a l’Olimpique de Lió des de l’any 2004, ha guanyats diversos títols però no ha triomfat a la Champions i es va quedar a les portes de guanyar un Mundial, té 27 anys, és un fix al seu club i al combinat nacional, no té el cartell de gran crac però pot ser molt útil i el seu preu podria rondar els 10 o 12 milions d’euros. En definitiva, Abidal compleix el perfil de molts dels jugadors que han triomfat al Barça. Alguns dels que complien la majoria de condicions eren, fent un petit repàs improvisat: Ronaldinho, Márquez, Giuly, Edmilson, Deco, Cocu, Figo, Koeman o Romário. Complir el perfil no és una garantia d’èxit
però és la constatació del bon funcionament d’aquest tipus de fitxatges.
Foto: fff.fr

24 mar 2007

Ronaldinho: No a la Copa Amèrica

Ja fa dies que es parla d’una possible renuncia de Ronaldinho a prendre part en la Copa Amèrica que comença a finals de juny. Avui, fins i tot, ja apareix alguna notícia que dóna per fet que el crac brasiler no disputarà aquesta competició. Sincerament, si es confirma, serà una bona notícia i una decisió intel·ligent. El jugador ja porta massa temps sense descansar de veritat, desconnectant completament del futbol, i això ha revertit en un empitjorament evident del seu rendiment. Per ell és positiu però, per damunt de tot, és positiu pel Barça. Ronaldinho és un gran jugador però no en l’estat en el que es troba actualment. Ara, el brasiler és un jugador mediocre, col·lapsat, cansat... és un jugador que no enamora i que, en alguns moment, perjudica al seu equip. A més, la renuncia a disputar la Copa Amèrica permetria al brasiler disputar una hipotètica final de Copa del Rei.

Els jugadors no són màquines i els cracs com Ronaldinho necessiten allunyar-se de la pressió i dels focus que els ceguen. Així, poden veure amb tranquil·litat on es troben i adonar-se del que han fet bé i del que necessiten millorar. Jo sóc molt crític amb el jugador brasiler però també reconec que al 100% i amb un major sacrifici és un primera espasa, un jugador difícilment substituïble. Ara bé, en relació a la situació actual de Ronaldinho tothom ha de reflexionar. El brasiler sembla que ja ho està començant a fer. Ara manca que l’entrenador li exigeixi disciplina, que els periodistes el critiquin quan faci falta i que l’afició li demani més compromís. La renuncia a la Copa Amèrica seria un primer pas per intentar retrobar al millor Ronaldinho.
Foto: nfv.de

22 mar 2007

El Getafe, l'últim pas cap a la final de Copa


Ja sé que la Copa no és la Champions i que, fins fa quatre dies, jo era el primer en dir que era una competició menor. És cert. Ara bé, m’oblidava que la Copa és un títol menor i que passa desapercebut fins que s’arriba a la final. Quan comença el partit decisiu i el camp està ple no recordes els partits contra el Badalona, el Zamora, la Gimnástica de Torrelavega o l’Hospitalet. Un desplaçament massiu, una festa prèvia al partit, un ambient immillorable... Això és una final de Copa del Rei.

Avui s’ha fet el sorteig de les semifinals i el nostre rival serà el Getafe. Som clarament els favorits, això sí, no ens convé un ambient de prepotència com el que ens ha condemnat a moltes derrotes al llarg de tota la temporada. No tinc, sincerament, cap argument lògic per pensar que no podrem passar aquesta eliminatòria. De fet, personalment, hagués preferit al Sevilla. Per que? Doncs per viure una eliminatòria més apassionant, amb més morbo i més disputada. Una final, sigui contra qui sigui, sempre té interès i aquesta semifinal contra el Getafe ens costarà molt d’escalfar. És que es veu que estem tips de títols - recordar l’inexplicable desprestigi al Mundial de Clubs - o això sembla. També cal dir, perquè no, que l’equip andalús pot ser molt perillós en una hipotètica final. Començar la temporada perdent amb el Sevilla i acabar-la igual... Millor no pensar-hi. Ara hem de ser capaços d’il·lusionar-nos amb la Copa. Si superem al Getafe serem a la final. Val la pena.
Foto: diariovasco.com

11 mar 2007

La història de sempre

Veure aquest Barça tan pobre ja no sorprèn a ningú. Que un pèssim Madrid ens posi contra les cordes fa que apareguin els mateixos fantasmes de partits anteriors. La lògica sol ser la mateixa: ens pensem que golejarem, ahir jo no ho pensava, sortim creient-nos molt superiors, ens manca solidesa a tots nivells, ens falten bones solucions des de la banqueta i ens costa superar situacions adverses. Això va passar ahir i ha passat al llarg de la temporada. Aquesta és la realitat i tota la resta són excuses dels que no ho volen veure o dels que volen tapar allò evident.

La tàctica de Rijkaard va sorprendre i no va funcionar, massa riscos sabent que l’equip no rutlla. El 3-4-3 serveix en situacions d’emergència o quan l’equip funciona al 100%. Amb el nivell de joc sota mínims cal ser més conservadors. Tampoc entenc la fixació de l’entrenador per col·locar a Eto’o a la banda i a Ronaldinho al centre. Bé, sí que ho entenc. El ‘10’ no cobreix la seva zona en la fase defensiva i el camerunès tapa, si fa falta, les pujades del seu lateral. Més enllà d’això, que ja és prou lamentable, em sorprèn que perdem l’opció Eto’o com a davanter centre. El camerunès no està ni al 50% però corre tot el que pot, es desmarca, crea perill, obre espais... potser no defineix, de moment, però la seva presència inquieta. En canvi, la ubicació al centre de Ronaldinho ens perjudica enormement. El brasiler no es mou, no es desmarca, no obre espais... l’únic que fa és facilitar la tasca al centrals retenint la pilota i alentint el joc blaugrana.

En l’anàlisi individual molts jugadors blaugranes queden en evidència. Oleguer va desentonar i va restar moltes opcions a l’equip. Márquez està completament desdibuixat. Corre, s’ofereix, va la tall... però sempre és imprecís o arriba un segon tard. Es troba a faltar la seva solvència. Deco segueix en línia descendent. És un lluitador i un guanyador nat, això s’ha de reconèixer, però està en un estat de forma vergonyós i no entrega una pilota bé ni per error. I Ronaldinho? Jo ja no sé què més dir. Només em sorprèn la capacitat de l’entrenador, companys i premsa per amagar l’actitud d’aquest jugador. Ens ha donat molt però ara és un llast, dins i fora del camp, que hipoteca a tot el conjunt. En l’apartat positiu, cal destacar a Valdés per ser l’autèntic salvador de l'equip, a Puyol per la seva entrega, a l’Eto’o per tenir ganes de guanyar malgrat que les coses no li surtin bé i a Messi, gran entre els grans. Si l’argentí defineix pot ser un gran jugador.

I el Madrid? Doncs no em va demostrar ser res de l’altre món. Té algunes virtuts, poques, i té a alguns jugadors de qualitat, pocs, que li van permetre posar en perill a un Barça de serveis mínims. Va estar a punt de guanyar perquè va estar més tranquil i perquè tenia les coses clares. Al final, però, va cedir un empat i va deixar, segons llegeixo, una bona imatge i unes bones sensacions. Em sembla que els bons resultats contra el Barça els han salvat la temporada. Un trist consol.

El Microscopi
Ahir vaig viure algunes sensacions estranyes. Més que un derbi, el partit d’ahir, en quan al nivell de tensió, semblava un partit entre solters i casats. Les directives donant-se petons, un fair-play excessiu, els jugadors que s’abracen i s’expliquen secretets, el públic fred... Com s’enyoren aquells derbis de màxima tensió, de grans xiulades, d’entrades dures, d’empentes i insults. No és el políticament correcte però és el que sento.

El Telescopi
Veurem avui al Sevilla. Ara tothom se’l mirarà amb lupa i és quan ha de demostrar si val o no val. A camps com els del Nàstic és on es guanyen les lligues. I també veurem al València. La seva continuïtat a la Champions em fa pensar que perden punts per alçar-se amb el títol. S’haurà de veure.

La Frase
Ramón Calderón sobre Capello: “Ha demostrado que sabe muy bien lo que hace”. Tot i intentar-ho amb totes les nostres forces, em sembla que no serem a temps de salvar-lo. Quina llàstima!

7 mar 2007

Liverpool: Última parada

Sí senyors, la Champions ja se’ns ha acabat. Agafàvem un tren carregats d’il·lusió i disposats a completar un recorregut llarg i ple d’emocions però aquest tren s’ha aturat a Liverpool i ja no tornarà a arrancar. La competició més important a nivell futbolístic, on es viuen els partits més emocionants, on jugués contra els millors equips... tot s’ha esfumat quan tot just començava. La trajectòria del Barça a la Champions ha estat curta i decepcionant. Vam viure una primera fase molt irregular on no es va poder vèncer al Chelsea i on es va patir fins al darrer partit per classificar-se com a segons de grup i ens hem acomiadat en una primera eliminatòria nefasta, deixant una mala imatge i caient derrotats contra un equip menor. El Liverpool té força, lluita, s’entrega, disposa d’un mig camp potent, d’una defensa sòlida i d’una davantera treballadora. A tot això i suma la força del seu públic i la saviesa de Benítez. No té gaire més. Una qualitat mitjana, uns atacants poc efectius, poca elaboració de joc... En definitiva, un equip mediocre que em sorprendria que aconseguís passar de la propera eliminatòria. I el Barça què? Doncs, el mateix de tota la temporada. Ja em cansa recordar la poca capacitat de lluita, la manca de joc fluït, la poca arribada, la feblesa al mig camp, la prepotència de jugadors i directiva i la deixadesa dels entrenadors i els preparadors físics... També m’avorreix parlar de la desaparició de Ronaldinho i de la hipoteca que representa el ‘10’ per l’equip ja que, per exemple, obliga a Rijkaard a perdre la carta Eto’o al col·locar al camerunès a la banda perquè el brasiler no es cansi defensant, m’avorreix, també, el llastimós joc de passada de Deco, la poca transcendència de Xavi i Iniesta, la baixa forma de Márquez... Masses problemes per aspirar a res. Amb aquest panorama, tot va anar, tristament, com era de preveure. El Barça no marca els mínims per ser un referent a Europa, s’ha demostrat contra el Liverpool i s’hagués demostrat, com ha passat durant tot l’any, contra qualsevol rival amb una mínima entitat. Som un vaixell gran i potent però tenim moltes esquerdes i ens entra l’aigua per tot arreu. A més, tothom veu el problema però ningú s’afanya a tapar les fuites perquè som tan sòlids que no ens podran enfonsar. La Champions s’ha acabat, com el Mundial de Clubs o la Supercopa d’Europa. No ens dispararem un tret al cap com proposava Deco, el que farem és intentar vendre, fins que ja no ens quedi res, que ja ho arreglarem com proposava Xavi. Avui, però, em fa molta mandra parlar del futur de l’equip i de les excuses de nen de parvulari. Això sí, podem tancar, si posem una mica de dignitat a l’assumpte, una bona temporada per acomiadar, així, a molts dels jugadors que ens han donat diversos títols i alegries i que els ha arribat l’hora de dir-nos adéu.

El Microscopi
Edmilson, Eto’o i ara Gudjohnsen. Tots diuen el mateix i quan tres versions diferents coincideixen ja es pot començar a parlar d’una certesa. Poc treball, molta prepotència, poc companyerisme, poc sacrifici... Aquest són els mals de l’equip, pesi a qui pesi és una realitat. M’agraden els jugadors que fugen de la hipocresia. No hem de seguir treballant, mirar endavant i dir que ja s’arreglarà tot per art de màgia. Els problemes són els que són i cal decidir si afrontar-los o deixar-los córrer i anar justificant la pèrdua d’un títol darrere l’altre.

El Telescopi
València, Liverpool, Chelsea i Roma. Més efectivitat i resultadisme que màgia i joc ofensiu. Ja fa temps, amb l’excepció de la temporada passada amb el Barça, que s’està imposant el joc contundent, de lluita, l’ordre per davant de les genialitats. Apartats de la competició queden el joc de toc del Barça, l’Inter i el seu record de victòries consecutives, l’Oporto i la seva il·lusió i el Lió i les sis lligues que no podran completar amb una Champions. El Chelsea s'ha convertit en favorit número 1.

La Frase
Només una de les perles de Gudjohnsen: “El Liverpool no es un gran equipo ni tiene nuestra calidad, pero trabajó como un equipo y los jugadores corrieron por sus compañeros, lo que nos faltó a nosotros”. Amén.

4 mar 2007

La teoria del pilot automàtic

Partit important, derrota. Partit a camp contrari, derrota. Aquests són dos dels lemes que més s’adeqüen a la temporada del Barça. L’altra idea que ens persegueix és la de dur a terme la teoria del pilot automàtic. La idea no és meva però la trobo interessant. Així, quan veiem que un partit està controlat, amb un gol d’avantatge o jugant contra 10, és el moment de relaxar-se i pensar que tot arribarà, som tan bons que marcarem quan ens convingui. Anem tocant la pilota, adormim el partit, fem filigranes pròpies del circ, fem quatre rialles i esperem un gol que no arriba. L’equip contrari es creix, apreta, endureix el seu joc i ens empata o ens remunta el partit. Quan ens veiem apurats, tots a córrer i a buscar solucions quan no ens queden ni forces ni recursos. Això és, aproximadament, el que va passar a Sevilla. Tot estava controlat, teníem el partit de cara i vam baixar el nivell fins a veure’ns superats i ridiculitzats per un equip en inferioritat que va demostrar bones maneres i moltes més ganes de guanyar. També mereix una menció especial l’horrorós i sospitós arbitratge. No és excusa però si t’expulsen a dos jugadors sense fer cap falta dura, que s’ha de pensar? Al Barça d’aquesta temporada li falta la forma física, alguns jugadors no rendeixen però, sobretot, li falla el cap, la mentalitat, les ganes de guanyar. Això no s’entrena, es té o no es té. Fins ara era una de les nostres millors virtuts i ara és un dels nostres pitjors defectes. Es perden oportunitats i es diu que hem de mirar endavant. Perfecte. Ara bé, com continuem així mirarem endavant i només i veurem un precipici. Masses punts dèbils i masses promeses incomplertes per creure en aquest equip.

El Microscopi
El Barça d’hoquei patins ha guanyat amb autoritat la Copa del Rei. L’equip blaugrana és un autèntic ‘Dream Team’ i és un plaer veure’l jugar. La pregunta de cada any és la mateixa: Quants títols es guanyaran? Tot un exemple de com acumular títols sense parar.

El Telescopi
Avui em vull recordar del Nàstic. La victòria a San Mamés el manté viu en la lluita per la permanència. L’objectiu és complicat però, com a mínim, es mereixen sumar forces punts i no veure’s humiliats al pou de la classificació.

La Frase
Xavi: “Es un paso atrás, pero lo arreglaremos”. Haver-ho dit abans i no m’hagués preocupat tant per la derrota.

1 mar 2007

Revolució amb premi

L’etern debat sobre l’immobilisme tàctic de Frank Rijkaard va viure ahir un capítol inesperat. S’havia de remuntar un marcador advers a camp contrari i l’holandès va disposar un equip molt ofensiu i arriscat amb només tres defenses. A més, va col·locar als ‘petits’ al mig camp i va jugar sense una referència atacant. Més enllà de les comparacions amb el ‘Dream Team’ i els elogis a l’aposta ofensiva de Rijkaard, el meu reconeixement se centra, sobretot, en el fet que l’entrenador blaugrana va ser capaç de modificar les estructures de l’equip. De fet, va desaparèixer el joc previsible, es van crear noves situacions de joc, es va fer dubtar al rival. En una temporada on els entrenadors rivals només pensen en desarticular les previsibles connexions barcelonistes, Rijkaard va donar un cop sobre la taula i el resultat va ser immillorable. Del partit se’n poden destacar moltes coses, com la concentració global i la serietat defensiva, però, per sobre de tot, cal destacar algunes individualitats. Xavi va estar magnífic, Iniesta va demostrar una confiança enorme i un joc excel·lent, Thuram va augmentar el seu crèdit i Messi va estar descomunal, increïble.

Amb l’eliminatòria superada, cal adonar-se del gran rèdit que podem treure a aquesta Copa del Rei. És una competició que, de moment, guardarem a la nevera a l’espera de la disputa de les semifinals. D’aquí a un mes, quan torni a aparèixer, veure on estem i podrem valorar la competició des del prisma del moment. Amb la Champions encara en joc pot resultar, per alguns, un títol menor però sense la competició europea i en lluita per guanyar la Lliga ens pot permetre concloure una temporada excel·lent: Copa més Lliga, el doblet.

El Microscopi
La teoria del pèndol torna a escena. Fa quatre dies estàvem perduts i ara ho remuntarem tot sense problemes. Calma. Fa quatre dies, és cert, hi havia pocs raonaments objectius per apostar per l’ascens meteòric de l’equip. Ara a tornat Eto’o, Messi ja meravella, la defensa ha augmentat el seu nivell, l’ànim de l‘equip s’ha reforçat... Això són fets, aspectes on agafar-se. Són un punt de partida interessant per afrontar el partits contra el Sevilla i el Madrid i per il·lusionar-nos amb la difícil remuntada a Anfield.

El Telescopi
La polèmica entre les directives del Sevilla i el Betis ens feien certa gràcia i els mitjans li treien suc. Cap problema. Ara bé, la cosa quan s’escalfa i s’escalfa acaba explotant. Va passar el que havia de passar. Ara bé, no hem de permetre que els violents s’escudin en el futbol per fer palesa la seva idiotesa i no hem de permetre que ens facin gràcia les continues invitacions a la violència que es llencen, moltes vegades, amb el consentiment dels mitjans.

La Frase
Celestini, jugador del Getafe: “Antes el Madrid daba más miedo”. Incorrecte. Ara també fa por però als mateixos madridistes.