El Dilema de la Copa

La Copa del Rei, en els darrers anys, s’ha convertit en un títol menor que els equips grans han rebutjat sense masses miraments. De fet, cal reconèixer que el format i l’organització són caòtics, es va canviant de partit únic a doble partit o uns entren abans i els altres més tard, les seves contraprestacions són menors, només dóna entrada a la Copa de la UEFA i la desatenció del públic i dels mitjans es força evident fins que no s’arriba al tram decisiu. Tot això, més l’enorme càrrega de partits que suporten els grans clubs, han convertit a la Copa en la plataforma de salvació d’equips de la zona mitja de la classificació. Saragossa, Espanyol, Betis, Deportivo... són el principals exponents d’equips ‘Copa’. Ara bé, tot i l’aparent desprestigi de la competició, un títol sempre té el seu valor i jugar una final sempre t’aporta una motivació especial. Així, em sembla lògic que un equip gran que es troba quasi per casualitat als quarts de final del torneig hagi de lluitar per assolir un trofeu que li ha donat moltes satisfaccions al llarg de la història. Aquesta és la situació del Barça. Els blaugranes es troben amb el partit de tornada a Saragossa, 0-1 a l’anada, enmig d’una sèrie de partits vitals. Saragossa, Sevilla, Liverpool i Madrid són els quatre rivals que ens esperen. Sembla lògic situar la tornada de la Champions com el partit més important però el dilema es situa en la dicotomia Lliga - Copa. Anem a per totes a la Copa i reservem jugadors a la Lliga? Donem menys importància a la Copa i ens centrem en la Lliga que és on tenim més possibilitats d’èxit? Hem d’anar a per totes i intentar abrasar-ho tot amb el risc de sortir-ne perjudicat? La meva idea inicial és la de no sacrificar cap dels fronts oberts però la realitat em diu que a la Copa s’intentarà, veure’m si s’aconsegueix, a Liverpool sortirem, cosa lògica, amb tot el que tinguem i a Sevilla i amb el Madrid intentarem no cedir terreny, vegis l’empat com a bon resultat. La Champions no té preu, la Lliga és llarga i no se’ns pot escapar i la Copa pot ser el complement per confirmar una temporada excel·lent. Tot està en joc.

El Microscopi
Eto’o serà baixa pel partit a Saragossa. Hi ha qui no entén el peculiar retorn d’Eto’o a l’equip. Ara no hi és, ara és titular, ara no entra a la convocatòria. Home, em sembla lògic pensar que està molt just de forma i que jugar dos partits en tres dies és sotmetre el genoll a un esforç excessiu. D’aquí en endavant veurem com resolem l’assumpte. Això sí, titular a Liverpool.

El Telescopi
Ja fa un any de la renuncia del ‘Ser Superior’ a la presidència del Reial Madrid. Va construir el vaixell i el va abandonar quan s’enfonsava. Després ja sabeu com continua la història: “El Club de la Comedia”. Impagable.

La Frase
Pepe León, president del Betis: “Si José María del Nido viene con la policía y nos obligan a que pase, tendremos que aceptarlo, pero no nos hacemos responsables de lo que pueda pasar”. Els directius del Betis i del Sevilla, més l’insuperable Calderón, són del poc que posa la salsa a un entorn futbolístic molt apagat.

Torna Eto’o, torna el Barça

Després d’aquell fatídic partit contra el Werder Bremen, un cop completat un llarg i dur procés de recuperació i superat el primer i polèmic retorn a l’equip va arribar Eto’o. Ho va fer, a més, quan més se’l necessitava. El Barça estava travessant una crisi que amenaçava en deixar-lo fora de la Champions i la Copa del Rei i amb seriosos problemes a la Lliga. Estàvem en una penosa travessia del desert i va aparèixer un oasi. Es va encendre un far des d’on guiar a bon port a un equip que navegava sense rumb o, més ben dit, caminava cap al desastre esportiu. Mobilitat, pressió, presència, gol i un munt d’intangibles han acompanyat l’entrada del camerunès a l’equip. Amb Eto’o, que no deu estar a més del 50%, s’obren vies d’esperança per afrontar els reptes que se’ns presenten. Parlo d’esperança i, en cap cas, d’eufòria. Eto’o ha donat un nou aire a l’equip i el joc global i l’individual ja han millorat. Tot i això, el rival d’ahir era fluix, un ferm candidat al descens, i no ens podem creure que l’equip ha millorat per obra d’un miracle que no existeix. Ara bé, es va jugar amb més rapidesa, amb alegria, amb mobilitat. L’equip destil•lava un aire positiu que contrastava amb el pessimisme generalitzat. Hem fet un petit pas endavant. El futur immediat dictarà sentència.

El Microscopi
Quan tothom pensa en les remuntades a Saragossa i Liverpool centrant-se en els llocs d’atac, jo també penso en la zona defensiva. Hi ha hagut massa canvis de peces i això s’ha notat en la inseguretat i en els múltiples errors comesos. La meva proposta és la de col•locar a Oleguer de lateral dret, Zambrotta a l’esquerra, Puyol i Thuram al centre i Márquez de pivot defensiu. Sigui aquesta combinació o en sigui una altra, cal consolidar la defensa. No comencem la casa per la teulada.

El Telescopi
Enèsim apunt referit a la ineptitud dels equips que haurien de disputar la Lliga al Barça. Queda palès, de nou, que el Barça és l’únic que pot perdre la competició. Ningú vol ni pot guanyar-la sense un improbable enfonsament barcelonista. Capítol apart mereix el Madrid. Sincerament, fan un joc impropi, de baix nivell, amb jugadors de tercera fila i amb un entrenador que dóna per bo un miserable i regalat empat. Senyors, gaudim de l’espectacle.

La Frase
John Terry, jugador del Chelsea, després de la brutal patada que va rebre al cap: “Me sigo sintiendo un poco raro”. Company, si sents dolor és que encara ets viu, celebra-ho.

Quan despertes d’un somni

Quan despertes d’un somni i t’adones que t’estaves equivocant i que, a més, t’ho podies haver imaginat et sents descol•locat. De fet, durant tota la temporada hem anat rebent missatges evidents de que la cosa no funcionava. Els optimistes, però, parlàvem de reaccionar en els moments importants, parlàvem del retorn dels cracs... En definitiva, donàvem crèdit a un equip que, fins ara, se’l mereixia. Ahir, però, aquest discurs es va esvair del tot. Ni partits clau, ni nits europees, ni jugadors que donen la cara en els moments decisius. Tot era fruit d’un optimisme lògic però que s’ha revelat subjectiu, no tenia cap base lògica. Parlàvem d’un fe cega en un equip que ha naufragat durant tota la temporada davant els nostres ulls. Es va perdre a Mònaco, a Madrid, a Londres amb el Chelsea, al Japó, a Montjuïc, a València i amb el Saragossa. Partit important, menys a casa amb el Sevilla, derrota segura. I arribava el Liverpool. Un equip interessant, ben treballat, dur i lluitador però poc més. Tenia les coses clares i ens va superar per complert. No ens queda ni l’opció de llançar crítiques indiscriminades contra un sistema ultradefensiu perquè la passivitat del Barça i el saber fer de l’equip de Benítez ens deixarien en evidència. I el Barça que? Doncs va ser un desert com en d’altres partits. Mal treball tàctic, o inexistent, mala gestió de l’avantatge al marcador, mala forma física, nul•la capacitat de reacció, poques alternatives ofensives, inseguretat defensiva i tantes i tantes coses que m’ocuparien tot l’article. Pel que fa als noms propis, doncs Ronaldinho en la seva línia de joc vergonyós, Saviola que fa honor a tots els que l’aplaudien a rabiar fa quatre dies, Belletti que t’assegura algun error garrafal cada partit, Motta desesperant i titular de forma inexplicable, Xavi desaparegut com tantes vegades, Messi sense fons físic, Márquez sent una ombra del central que era i Valdés que ens falla quan era un dels únics valors segurs que teníem. Els canvis no van aportar res i Rijkaard segueix en la línia de desplomar-se davant de tots els entrenadors que li plantegen un partit mínimament seriós. Els únics que van salvar la dignitat van ser Deco, lluitador i golejador, Zambrotta amb una passada de gol i demostrant la seva força per la banda i Puyol, tapant els errors dels altres i deixant tot el que té sobre el camp.

El panorama que tenim davant és per estar preocupats. És difícil modificar una situació que ve de lluny en 15 dies. De fet, serà després de la tornada a Anfield quan haguem de fer una reflexió. Llavors haurem perdut, perquè no, la Copa, la Champions i veurem en quina situació ens trobem a la Lliga. És una cosa que pot passar i cal que, sense dramatitzat, ens hi anem mentalitzant. No veig, avui sí, cap raó objectiva per ser optimistes a curt termini. No cal llançar la tovallola però el crèdit s’ha esgotat. A partir d’ara veurem com es recondueix la nau. Només ens queda la fe, per qui la tingui, i el desig de que tot es recondueixi. Només ens queden, tristament, raons subjectives.

El Microscopi
No sé, ni m’importa, com és possible que tants aficionats del Liverpool estiguessin ocupant els seients de socis del Barça. Que no animem té disculpa però que cedim el lloc a un aficionat de l’equip rival per guanyar quatre duros és per llogar-hi cadires. Tenim el que ens mereixem.

El Telescopi
El gran Inter de la ratxa de 16 victòries consecutives no va poder amb el València. Què els valencianistes són un bon equip no en tinc dubtes però que la ratxa de l’Inter s’ha d’agafar amb pinces em sembla evident. Guanyar al Livorno, al Messina, a l’Empoli... no sembla massa difícil. Se’ls tornarà a escapar la Champions?

La Frase
Enric Banyeres al ‘Tu diràs’: “D’aquí a 15 dies estarem ‘Los Miercoles al Sol’ “.

Sensacions de Champions

Semblava impossible però ja ha arribat el dia. Avui comença la fase final de la Champions League, un camí que portarà a només dos equips a Atenes. La veritat és que trobava a faltar aquests partits, tots els aficionats al futbol esperem la Champions. Tornen els nervis, els rivals potents, els camps plens, l’anàlisi del contrincant de torn... Torna l’espectacle.

Mentre s’acosta el partit del Liverpool m’he aturat a reflexionar sobre les possibilitats del Barça en la competició i sobre les sensacions prèvies i les he comparat amb les de l’any passat. El partit contra els anglesos se’ns presenta en una situació complicada tan a nivell futbolístic com a nivell anímic. L’equip no rutlla, no marca, no dóna espectacle. El retorn dels lesionats i el dels ‘desapareguts’ no acaba de fer-se present, la solidesa defensiva està a la baixa i les derrotes en tots els partits importants de la temporada no ajuden. Tampoc m’agrada que s’hagi parlat tan poc del partit, de les virtuts de l’equip de Rafa Benítez, de la importància d’un entrenador molt meticulós i estudiós com l’espanyol... Tot aquest conjunt de fets, dista molt del que vivíem l’any passat per aquestes dates. Jugàvem els vuitens de final contra el Chelsea, l’equip funcionava a la perfecció, els cracs estaven en un bon moment de forma i coneixíem de dalt a baix les virtuts i els defectes de l’equip de Mourinho. Fins i tot, s’havien creat campanyes en contra de l’entrenador portuguès i es parlava de venjança per l’eliminació de l’any anterior. A nivell anímic, les coses també difereixen molt. Ara venim d’una crisi al vestidor, d’un mal resultat a València, estem disputant una Lliga igualada a causa de la nostra trajectòria erràtica, hem completat una primera fase de la Champions discreta... L’any passat, per contra, teníem la Lliga encarada, havíem completat una primera fase a Europa sense complicacions... A més, les sensacions de l’any passat em deien que alguna cosa passaria, que era el nostre any, tot ens sortia de cara. Aquesta temporada tot són problemes i ja em viscut massa desil·lusions.

Sabent que perquè el Barça guanyi una Champions calen un nombre incalculable de requisits, terrenals i divins, no començo la fase d’eliminatòries amb les coses clares. Massa dubtes. Ara bé, el futbol no són sensacions. El futbol es construeix dia a dia i les estadístiques i la lògica serveixen de poc. Tenim un bon equip, un entrenador sensat, una afició amb fam de títols. Només ens queda treball, patir i somiar. El premi és a Atenes.

El Microscopi
Amb la mala notícia de l'absència d’Eto’o en la llista de convocats, Messi i Ronaldinho es perfilen com a jugadors clau per vèncer al Liverpool. La rapidesa i verticalitat de l’argentí i les genialitats del brasiler són bàsiques per trencar la monotonia que proposarà Benítez.

El Telescopi
A Madrid també torna la Champions. Real Madrid – Bayern de Munic o que guanyi el menys desastrós. Per història, tot i que no sempre val, no em fio del Madrid. Ara bé, mirant l’alineació del alemanys i comparant-la amb la dels blancs ja apostaria pels de Munic. Makaay és la gran esperança.

La Frase
Zenden: “La presión es para el Barça”. Ha parlat un home que no sabia centrar. N’haurà après?

Les virtuts de l’efectivitat o els defectes de la inoperància

Veient el partit del Barça a València em queda la sensació d’haver vist a un equip que la sap tocar, que controla, que està ben posicionat, que exerceix un cert domini però que no té ‘punch’ ofensiu, ni marca ni crea perill. Un conjunt que s’oblida per complert d’anar a buscar el gol, dubitatiu, excessivament conformista i que es veu clarament superat per l’única i coneguda arma ofensiva del seu rival. Tothom coneix al València: Ordre defensiu, contundència al mig camp i rapidesa al davant per aprofitar els contraatacs. Doncs l’abc del futbol dels valencianistes és el que, de nou, ha desarmat a l’equip blaugrana. Abans dels gols hem vist a un Barça adormit i passiu o, pels positius, dominador i segur, dos visions que, a la llarga, venen a ser el mateix i reporten els mateixos resultats. Revivim la manca de perill i oportunitats de Pamplona, Sevilla o Getafe. Toc i més toc sense profunditat, pilota al peu perquè si va a l’espai no l’agafaré, poca lluita cos a cos i a esperar una falta o una jugada a pilota parada per crear perill, aquesta ha estat la trista realitat. Arriben els gols, el València se sent definitivament còmode i la reacció del Barça segueixi sent molt escassa. Manquen recursos, tot i l’entrada de Messi, Deco ens condiciona amb una expulsió absurda i evidenciem una falta de gol alarmant. Finalment s’escurcen distàncies, a pilota parada evidentment, però el gol no ens serveix ni per concebre una mínima esperança de puntuar, massa tard.

Cal estar preocupats perquè no hem pogut donar un cop d’autoritat i eliminar a un rival, segurament el més consistent, en la lluita pel títol. També ens queda la preocupació de saber que no som capaços de vèncer als rivals d’entitat i que els nostres jugadors importants, en l’estat actual, no són resolutius. La Lliga està oberta i ens hem de resignar a lluitar per ella fins al final. Paciència, optimisme i enyorança d’aquell Barça espectacular i contundent de la passada temporada. Encara queda molta història per escriure.


El Microscopi
Dimecres arriba el Liverpool amb un model molt semblant al del València, crec que amb menys fiabilitat defensiva. Una prova de foc que hem d’afrontar amb optimisme, amb Messi de titular, amb un Ronaldinho més digne, amb una defensa més contundent, amb un davanter de garanties, amb un públic entregat...

El Telescopi
El més destacat de la jornada del cap de setmana és la confirmació de dos descensos avançats. Nàstic i Real Societat són carn de segona. Només un miracle els pot permetre salvar la categoria i de miracles, creieu-me, no n’hi ha gaires.

La Frase
Capello: “Tenemos pocas ayudas de los árbitros”. Estimat Fabio, quins grans temps aquells en què entrenaves a la Juve i teníeu als arbitres comprats.

El millor entrenador de la història del Barça

Frank Rijkaard, aquell entrenador desconegut que va arribar un estiu a un club en hores baixes, s’ha convertit en el millor entrenador de la història del Barça. L’anunci de la seva continuïtat al club m’ha demostrat que és un personatge diferent, que pensa i actua per lliure, que no es deixa influenciar pels mitjans ni pels missatges llançats per l’entorn i que se sent fort i recolzat. Per a mi, és la persona amb més crèdit de l’entitat, és un pilar sòlid que es mou per uns impulsos desconeguts fins ara a ‘Can Barça’. La gent dubtava de la seva continuïtat, jo encara hi confiava, els mitjans ja li buscaven substitut i l’entorn parlava de final de cicle. Doncs res de res. S’acaba una de les setmanes més complicades de la seva estada al club i, contra pronòstic, anuncia que es quedarà a l’entitat, cop d’efecte, baixa la pressió sobre Eto’o, tranquil·litat assegurada. Tothom queda bocabadat i ell llueix el seu mig somriure habitual. Més enllà de crítiques puntuals, lògiques i encertades, la seva trajectòria s’ha destacat per un tarannà tranquil, conciliador, moderat... en definitiva, per un saber fer molt necessari i difícilment aplicable a un gran club. Un tracte que incomoda als rivals ansiosos de veure caure “l’Imperi Barcelonista”. Tot i això, el punt clau que el converteix en el millor entrenador de la història del club, a part dels títols, és la seva capacitat per unir. Tothom es baralla per imposar les seves idees i ell busca l’opció més lògica, la que causarà menys problemes al club. Cal celebrar que Rijkaard és el nostre entrenador. Gaudim de la seva estada al club.

El Microscopi
Eto’o fora de la convocatòria. Sembla que el camerunès ha demanat quedar-se a Barcelona per intentar recuperar-se i assolir un millor nivell físic. M’hagués agradat veure’l a Mestalla però sabent que la seva participació seria limitada potser és millor reservar-lo. Això sí, pel partit contra el Liverpool, com a mínim, a la banqueta. Pot resultar un factor psicològic.

El Telescopi
L’Inter suma la setzena victòria consecutiva, Ronaldo, repudiat pel Madrid, marca dos gols amb el Milan, l’Arsenal es veu obligat a jugar el desempat a la Copa, el Lió guanya al Lille, el Bayern perd amb l’Aachen a les portes d’enfrontar-se al Madrid i el Liverpool disposa d’onze dies de descans abans de visitar el Camp Nou. Així està Europa.

La Frase
Ronaldo: “He disfrutado jugando a fútbol”. Els teus gols a Milà també m’alegren a mi. Què en pensaran a Madrid?

Justícia a Rijkaard

Crec que ningú em podrà rebatre que Frank Rijkaard és l’home clau d’aquest projecte. És evident que els entrenadors no fan gols ni donen les passades per fer-los però han de ser l’eix des d’on tot funcioni. Personalment, penso que l’entrenador d’un equip gran, Barça i Madrid, ha de ser més psicòleg que entrenador, ha de ser un home de vestidor, un home amb historial futbolístic... un home que, en definitiva, entengui i escolti més que ordeni. Rijkaard n’és un cas evident i Del Bosque, en el seu moment, també. La seva màxima: “Autogestió” del vestidor, saber qui mana i qui et pot ajudar en els moments clau, marcar jerarquies i escoltar als pesos pesats. Tenir el vestidor unit és bàsic per triomfar i aquests dos casos ho ratifiquen. Enfrontar-se als jugadors, vegis el cas Capello, només et porta problemes i que, a la llarga, hagis de cedir quan tens l’aigua al coll. A aquests entrenadors, això sí, se’ls sol acusar de tous, de manca d’autoritat, de poc treball específic... jo penso que a Ronaldinho, Deco i companyia no cal ensenyar-los massa el que han de fer. Si els tens contents, tens resultats, del contrari et veus abocat al fracàs.

Vull remarcar la figura de Rijkaard perquè noto que s’accepta abans d’hora la seva marxa del club. Tots els periodistes diuen que el veuen fora, trobem portades amb possibles substituts... Tranquil·litat. Tot pot passar però hem de partir de la base de que l’holandès és el pilar del projecte, un pilar sòlid al que costarà trobar un relleu de garanties. Jo aposto, és un desig, per la continuïtat de Rijkaard. Si marxa el trobarem molt a faltar.


El Microscopi
A l’entrenament d’avui, Rijkaard ha utilitzat al trident ofensiu de luxe. Ronaldinho, Eto’o i Messi, els REM, una assegurança de gols i espectacle. Potser només era una prova però la simple idea de veure’ls junts em cura tots els mals i em fa oblidar totes les crisis. El Liverpool s’acosta...

El Telescopi
L’Inter de Milà, aquell club perdedor i lapidador de fortunes, és notícia perquè està a punt de batre un rècord històric. Si demà venç al Cagliari a San Siro, sumarà la 16 victòria consecutiva i superarà altres xifres històriques marcades per Madrid (1960) i Bayern (2005) amb 15 triomfs. El nivell del Calcio ha baixat però 16 victòries consecutives són una xifra espectacular. Podem considerar a l’Inter favorit a la Champions? De tocar ja els toca però...

La Frase
Schuster: “Lo que ha pasado en el Barça es todo menos una crisis”. Jo en conec un que està comprant números per una rifa que se celebrarà el 30 de juny. M’equivoco?

Quatre jornades per tancar la Lliga

Mentre el ‘cas Eto’o’ es va diluint poc a poc, la realitat ens porta a pensar ràpidament en la Lliga. Fent una ullada al calendari, se’ns presenten quatre jornades de màxima tensió on, per altra banda, es pot decidir la competició. Sabent que la Copa i la Champions són competicions on s’han d’alinear molts factors per aconseguir-les, em sembla bàsic donar màxima prioritat i transcendència a la Lliga. Les pròximes quatre jornades ens enfrontaran als tres principals rivals en la lluita pel títol amb la inclusió de l’Atlètic de Bilbao. Diumenge ens espera el València, el que molts presenten com el rival més sòlid. Veurem la lluita i l’entrega dels homes de Quique Sánchez Flores davant del que pot ser l’últim tren amb destí a la lluita pel títol. Deixeu-me dir que l’enfrontament amb el València em sembla clau, perquè és el primer, perquè el València és un rival que ens sol crear problemes i perquè un bon resultat reconduiria l’ànim de l’afició i la incertesa entorn a la plantilla. Després, afrontarem el partit contra l’Atlètic de Bilbao amb l’obligació de guanyar, anirem a Sevilla amb l’objectiu d’augmentar la sensació de vertigen que pateixen els andalusos i rematarem el pòquer de partits amb el gran derbi al Camp Nou contra el Madrid. En joc dotze punts i, per a mi, la resolució definitiva de la Lliga. No sóc un amant de les matemàtiques però amb deu punts crec que donaríem un cop de puny a la Lliga que se’m presenta definitiu. Això sí, l’objectiu del ple al dotze m’està rondant des de fa temps. Veurem el que passa.

El Microscopi
Avui comença el Top 16 de l’Eurolliga i el Barça debuta a casa contra el dèbil Prokom polonès, la ventafocs del grup. Avui, a més, l’equip lliurarà a l’afició del Palau el títol de Copa que tant han anhelat en els darrers temps els soferts seguidors blaugranes. Esperem que el títol i el bon joc mostrat a Màlaga serveixin de punt de partida per veure a un conjunt més sòlid i més confiat en les seves possibilitats.

El Telescopi
Ara que s’acosten els vuitens de la Champions, contemplo amb resignació el deficient espectacle i el baix nivell que ens ofereix la Copa de la UEFA. Els equips de nivell es poden comptar amb els dits d’una mà. El Werder Bremen, el Benfica, el Sevilla i para de comptar. La resta, equips mediocres que busquen conquistar una competició que no desperta l’interès de ningú fins que no es disputen, com a mínim, les semifinals.

La Frase
Casillas sobre el Barça: “Si ellos están en crisis nosotros vivimos en el lado oscuro”. Ha parlat un home que, tot i ser del Madrid, sembla sensat.

Samuel Eto’o: Cas arxivat

Llegint comentaris de la gent, analitzant enquestes i escoltant als grans gurus de la informació relativa al Barça semblava ahir que l’etapa blaugrana d’Eto’o havia arribat a la seva fi. Sí, sí, parlaven d’aquell mateix jugador que amb els seus gols s’ha convertit en un dels principals responsables dels títols aconseguits. El mateix que va marcar aquell gol salvador a París. Ho recordeu? Finalment, però, la sensatesa a fet acte de presència i aquestes ires incontrolables s’han anat diluint poc a poc. S’ha parlat al vestidor, s’han aclarit els punts de confrontació i a treballar conjuntament per l’equip. Ha parlat el capità i m’ha donat la sensació que era sincer, que les coses s’havien parlat i que podem mirar endavant. Rijkaard i Txiki també han donat per acabada la crisi, sense sanció, com tampoc la va tenir Ronaldinho quan va arribar tard de les vacances. El fet de que els jugadors tinguin un tracte similar, en la majoria de conceptes, és un bon punt de partida per solidificar les estructures de la plantilla.

Ara bé, no cal ser il·lusos i pensar que tot ha cicatritzat de cop. Això ens portarà un temps però quan els resultats ens acompanyin, és una visió personal, tot anirà tornat al seu lloc. Deixeu-me ser optimista i pensar que tan Rijkaard com Ronaldinho, com Eto’o i com tots als aficionats s’adonaran ràpidament que tots junts poden aconseguir grans fites i que la desunió és l’únic argument d’uns rivals desesperats. No ens podem carregar un equip guanyador per una baralla de nens perquè un té enveja de que el professor tracti millor al seu company que a ell. Esperem que com els nens, deu minuts després d’estirar-se els cabells ja tornin a jugar com si res hagués passat. Perquè reconeguem-ho, els jugadors de futbol som com nens però amb molts diners i amb gent que, en moltes ocasions, els aconsella espantosament malament.

Només queda una setmana per l’enfrontament amb el Liverpool. És el moment de centrar-nos en el que realment importa. Els resultats ho curen tot. El temps ens ho confirmarà.

El Microscopi
El capità Puyol ha esmentat que un dels principals problemes que ha ocasionat tota la crisi ha estat la falta de comunicació. Si tothom hagués parlat clar, especialment l’Eto’o, també cal dir-ho, tot hauria estat molt més mesurat. ‘Rajar’ del que m’ha dit un que li ha dit l’altre... és molt perillós.

El Telescopi
El discurs més catastrofista en el cas Eto’o es feia des de Madrid. Hi veien una escletxa per on intentar reflotar un club en hores baixes. Amb el tema en vies de resoldre’s, la idea que intenten transmetre és que tothom a ‘tragat’ amb l'Eto’o i que la indisciplina s’havia de castigar durament. Per cert, ho diuen els que avui escrivien en portada que el Madrid volia fitxar de nou al camerunès. De psiquiatre.

La Frase
Míchel: “Yo no ficharía a Eto’o para el Madrid”. Jo tampoc et fitxaria a tu per entrenar al Barça, tranquil.

Samuel Eto’o: Situació d’emergència

Aquest matí volia escriure un article sobre la situació d’Eto’o, sobre la seva negativa a entrar a jugar contra el Racing i quines conclusions en treia. La meva visó era clara: Eto’o tenia moltes ganes de jugar, volia augmentar la seva incidència en l’equip, volia fer palès el seu esforç per tornar a l’equip en els partits clau de la temporada i el premi de sortir 5 minuts li semblava molt menor, s’havia enfadat i punt, només era qüestió de disculpar-se i tornar a començar. El meu article s’hauria titulat: “Eto’o ambiciós dins i fora del camp” i s’hagués centrat en les virtuts i els defectes d’un guanyador com el camerunès.

Ara, oblideu el paràgraf anterior i centrem-nos en la realitat que estem vivint. Jo ja sabia que Eto’o venia a Vilafranca, per qüestions de proximitat geogràfica, i no em feia massa gràcia. Tot i això, pensava que els que l’envolten ja l’haurien tranquil·litzat i l’acte serviria per anar posant les coses al seu lloc. M’he equivocat del tot. A la ciutat on va debutar com a jugar del Barça, Eto’o ha incendiat de forma evident la convivència al vestidor i a fet trontollar els ciments del barcelonisme. Amb un to agressiu i fora de lloc a criticat durament a Ronaldinho per les seves declaracions apel·lat a la importància del grup per sobre de les individualitats, a Sandro Rosell i a la seva tropa dins el vestidor i la seva cort mediàtica i, el que més m’ha estranyat, ha criticat a Rijkaard per exposar la seva conducta davant els mitjans de comunicació. Han estat crítiques molt dures i, el que més em preocupa, han estat premeditades i poden ser, en part, la veritat del que passa en un vestidor, fins ara, aparentment tranquil. Tot i la meva crítica, em vull posar al seu lloc, em cal pensar el que l’ha fet optar per aquesta opció. Potser pensa que ell s’havia esforçat molt per estar a disposició de l’entrenador i que es mereixia una entrada progressiva a l’equip per arribar als partits decisius en una forma acceptable. Veient que la progressió de minuts no existeix s’enfada i no surt a jugar, Rijkaard el critica i Eto’o pensa que potser l’hauria d’haver protegir com quan Ronaldinho i Deco van arribar tard de les vacances de Nadal. A més, surt el crac brasiler i li dóna lliçons de com ajudar al grup. Eto’o explota i el final de la història ja el coneixeu.

Escrivint aquestes línies em sento estrany, descol·locat i amb la sensació de que alguna cosa s’ha trencat. Eto’o és una de les meves debilitats, el defenso a mort però aquestes declaracions m’han deixat sense paraules. La veritat és que només puc exposar la situació, encara no em veig amb cor de prendre una posició radical. La meva confiança és que tot es pugui arreglar però no les tinc totes amb mi. Només em manca fer una pregunta com a reflexió final: Com és possible que no siguem capaços d’estar més de dos o tres anys tranquils, amb un equip guanyador, amb l’afició contenta...? Ara ja entenc perquè tenim tan pocs títols a les vitrines.

El Microscopi
La roda de premsa del president Laporta parlant de la situació d’Eto’o, vistes les declaracions del camerunès, ha passat a ser còmica. Ha parlat de manca de temps per esclafar i que tot s’arreglaria ràpidament. Sense comentaris.

El Telescopi
A Madrid encara no es creuen que la sort els somrigui d’aquesta manera. Amb un equip de segon nivell, una crisi institucional sense precedents, un president que lluita per desbancar a Gaspart del museu dels horrors i després de perdre la final de la Copa de bàsquet contra el Barça veuen com s’esquerda la unit a ‘Can Barça’ i ho fa un dels jugadors clau de la plantilla, aquell amb el que tenen malsons de forma constant.

La Frase
Per treure dramatisme a la crònica del dia. “Tienes la misma cara de maricón que tu tío”. Del Nido a un conseller del Betis i nebot de Lopera, el que el va intentar tirar escales avall. Quin exemple pels aficionats.

La teoria de l’empat

Mirant els números del Barça, un se n’adona que el veritable llast de l’equip és el nombre d’empats que ha cedit. És l’equip amb més gols a favor, tot i l’aparent crisi anotadora, és un dels equips menys golejats, és l’equip amb menys derrotes però l’empat ens castiga enormement. De fet, les taules en el marcador són un fet molt habitual en la Lliga espanyola. Hi ha equips, com el Racing, l’Espanyol, l’Osasuna i la Real Societat, que han finalitzat vuit dels vint-i-un partits jugats en empat, pràcticament un 40%. Aquest factor els perjudica i els obliga, especialment a la Real Societat, a lluitar per evitar el descens. Fent una ullada a la part alta de la classificació, el Madrid ha empatat dos partits i el València i el Sevilla, tres. El salt es presenta veient al Barça. S’han empatat fins a set partits, cinc dels quals en desplaçaments. L’anàlisi dels set partits ens convida a establir una doble classificació. Per a mi, els empats amb l’Osasuna, amb el València i amb l’Atlètic de Madrid, per diferents motius, poden considerar-se com a lògics. Ara bé, els empats amb el Getafe, amb el Betis, amb el Deportivo i amb el Llevant, tots quatre en terreny contrari, són els que estan frenant l’estirada definitiva en la classificació. Aquests eren els partits que anteriorment es guanyaven, ni que fos per la mínima, amb les evidents repercussions classificatòries que comportava. No descobreixo res però l’empat en una competició de tres punts esdevé un resultat molt improductiu.

El Microscopi
S’acosten els moments decisius de la temporada i qui juga entra setmana? Premi, les seleccions nacionals. Com sempre, entren en el pitjor moment i resulten avorrides i prescindibles. Del Barça, fins a nou jugadors han estat convocats: Xavi, Puyol i Iniesta, amb la potent selecció espanyola, Edmilson, Deco, Saviola, Thuram, que jo pensava que estava lesionat, Gio i Márquez. Se n’han salvat Zambrotta i Ronaldinho. Avorriment per l’espectador i cansament per als jugadors.

El Telescopi
El Madrid és un pou inesgotable de notícies que ens fan passar unes estones impagables. Sembla que Capello ha estat ratificat, pas previ a l’acomiadament. De moment, l’italià ha salvat el primer ‘match ball’ però sembla que el seu crèdit està sota mínims. Quantes setmanes de coll li donem a l’amic Fabio? Michel pot ser el substitut? Encara ens queda molt per veure i gaudir.

La Frase
Zambrotta: “En España son muy exigentes, además de futbol quieren espectáculo”. Però si jo he guanyat un Mundial sense jugar a futbol!!!

Actitud i organització sense màgia

Des de fa unes setmanes, Frank Rijkaard ha optat, veient les limitacions del grup, per dotar a l’equip d’una defensa sòlida i fixa i d’una organització global més centrada a controlar l’equip rival que a crear futbol. Aquest és el Barça actual: actitud, ahir es va demostrar, organització, amb un bon Márquez davant de la defensa, però sense màgia, sense passades en profunditat, sense recursos ofensiu i amb falta de punteria en les poques accions de gol. L’holandès no enganya a ningú, sap del que disposa i juga les poques cartes que li permet una plantilla condicionada. Tot i això, per fi es van presentar modificacions evidents com l’encertada de Márquez al pivot, amb Edmilson de central i amb un atac amb un intent de fallit boia que distribuís joc als dos jugadors petits de les bandes. Com a mínim, es va eliminar el conformisme tàctic evidenciat últimament. De fet, ahir es podria haver guanyat però falten els jugadors determinants, els que no et fallen a porteria buida, els que et resolen un mà a mà, els que s’inventen una passada impossible... Els gols d’Eto’o, la rapidesa de Messi i el retorn d’un Ronaldinho més digne i compromès i d’un Deco més precís, sumats a l’actitud i organització assolits, ens han de conduir d’immediat a oblidar aquesta etapa de mediocritat. Ja queda poc perquè Saviola, Ezquerro, Giuly i Gudjohnsen es disputin un lloc a la grada i el vertader Barça comenci a funcionar, aquí queda escrit.


El Microscopi
El retorn d’Eto’o es la millor notícia del cap de setmana i possiblement dels últims mesos. El camerunès aporta gol però sobretot actitud, pressió i fam de victòria. La seva imatge a la banda corregint els companys i animant-los és un punt de partida bàsic per superar aquest mal moment de joc i resultats que estem vivint. Cal dir, però, que Eto’o no ho podrà resoldre tot d’immediat, cal un procés però el simple fet de veure’l sobre el camp em carrega d’optimisme. Ànims Samuel!

El Telescopi
Veure la classificació de Primera Divisió i veure que el Barça només té un punt d’avantatge sobre un Sevilla amb vertigen, quatre sobre un València que juga poc a futbol i cinc sobre un Madrid còmic m’alerta de la pèssima temporada que estem vivint a ‘Can Barça’. Amb poc més, aquesta Lliga ja estaria camí del museu del club. S’haurà de lluitar però em sembla inimaginable que algun dels perseguidors, a la llarga, ens pugui fer ombra.

La Frase
¿Se le ha pasado por la cabeza dimitir y marcharse? No, claro que no. Quiero cumplir mi contrato. Fabio Capello, un home que cobra 6 milions d’euros a l’any i té un contracte de 3 anys.